Entrevistes

Guillermina Motta: «Vaig anar un dia a casa de Delfí Abella i vaig passar l’examen dels jutges»

La cantautora i membre d'Els Setze Jutges ha estat guardonada amb el Premi Enderrock d'Honor d'enguany

Ens concedeix una entrevista exclusiva i repassem amb ella la seva trajectòria musical

| 08/04/2021 a les 10:30h
Especial: Premis Enderrock
Arxivat a: Enderrock, Guillermina Motta, Premi Enderrock d'Honor, Premis Enderrock 2021
Guillermina Motta
Guillermina Motta | Juan Miguel Morales
Fer una entrevista a qui va ser la integrant número 8 d’Els Setze Jutges no és una tasca fàcil. Ni tampoc atorgar-li un Premi Enderrock d’Honor i convidar-la a una gala per reconèixer la seva trajectòria artística. Guillermina Motta (Barcelona, 1942) argumenta que des que es va retirar dels escenaris el 2002 ja no participa en actes públics i ni tan sols accepta guardons o reconeixements d’entitats culturals, i en cap cas de les institucions polítiques. Tot i això les noves generacions li professen admiració per la seva valentia com a pionera de la Cançó, com es va demostrar al tribut Una bruixa com nosaltres impulsat pel festival BarnaSants. Per aquest motiu, és un honor poder presentar aquest reportatge amb la revista Enderrock. La cantant ha acceptat el premi amb la condició de trametre una salutació en format de vídeo, i per fer l’entrevista i la sessió fotògràfica ens ha rebut a casa seva en dues tandes, primer amb un periodista i dies després amb un fotògraf.

Guillermina Motta ha fet d’actriu al teatre i al cinema, ha presentat programes a la ràdio i a la televisió i sobretot ha cantat i ha gravat discos. La cantant barcelonina ha bastit una carrera professional amb els únics límits de la seva llibertat. Motta va ser la primera catalana que va gravar un àlbum de llarga durada amb les seves pròpies cançons. El seu llegat musical és immens i abasta cançons, versions, poemes musicats, cuplets, nadales, tangos. Seductora i astuta, també sap treure les urpes quan convé. 

De petita escoltaves gaire música?
Quan tenia 4 anys els meus pares em van llogar un piano i em van posar una professora per aprendre piano i solfeig. He fet tota la carrera de solfeig i també tres cursos de piano. La meva mare deia “no vull que aquesta nena desafini com jo”. Al meu pare li agradava moltíssim la música. Quan tenia 13 o 14 anys, la professora de piano em portava al Liceu, a dalt de tot. I després, el meu pare també m’hi va dur sempre. Vaig escoltar molta música i vaig anar a veure espectacles, tant musicals com teatrals. Recordo haver vist Lola Flores i El Pescadilla, la mare de Chicho Ibáñez SerradorEl diario de Ana Frank en què Berta Riaza feia de nena… I també vaig veure Renato Carosone al cinema Astoria… 

T’agradava cantar?
Jo tocava el piano i als 16 anys la meva mare em va regalar una guitarra, que encara tinc. Em passava moltes hores tocant-la. Ens ho passàvem molt bé quan no hi havia televisió perquè teníem temps per a tot. Arribava a casa i em posava a llegir. Vaig repassar tots els llibres de la biblioteca del meu pare! I escoltava molta música amb el meu tocadiscos...

 

Veig que encara en tens un!
Vaig donar tots els vinils perquè vaig pensar que mai més els escoltaria, però em vaig guardar els Beatles, una col·lecció de jazz i una altra de la Deutsche Grammophon. Ara torno a comprar vinils i també em vaig comprar un plat nou. La primera cançó que vaig cantar, sola a casa, va ser “Blue Moon”. I la segona, “Non, je ne regrette rien”.

I Concha Piquer?
Sí, és clar, perquè la meva mare va començar sent modista i treballava amb la ràdio posada. La Concha Piquer se sentia tota l’estona. Me les sabia totes i encara me les sé, com les cançons d’El último cuplé. Es va estrenar quan tenia 14 anys. Vaig veure la pel·lícula, em vaig comprar el disc i quan no hi eren els meus pares feia playbacks a casa!
 

Guillermina Motta Foto: Colita


Quan vas conèixer la cançó francesa?
Va ser una mica després, als 17 anys, en una estada a Lloret de Mar. Una amiga tenia un tocadiscos i un noi francès ens va posar “Le gorille”, de Georges Brassens. Em vaig tronxar de riure. Vaig pensar que era molt bo. Quan estava a segon curs de la facultat de Filosofia, un amic, Xavier Serrahima, em va parlar d’Els Setze Jutges. Ell sabia que jo cantava perquè havia participat en un recital de protesta universitària. Jo era a la universitat quan, per primera vegada, hi va entrar la policia. Mai no ho havien fet, abans. Recordo que l’únic que els va plantar cara va ser un jesuïta que es deia Alfonso Álvarez Bolado, que no sé com però ens ensenyava Marx i Hegel. Va sortir dient-los: “Bárbaros, son ustedes unos bárbaros”. I el van deixar arreglat. 

Com vas contactar amb els Jutges?
Jo no sabia qui eren i en Serrahima em va portar dos discos: un de Raimon, que no formava part d’Els Setze Jutges, i un altre de Pi de la Serra. Em van agradar molt tots dos. Gairebé escoltava “Al vent” a totes hores! Un bon dia em va dir que vindria amb el Quico, perquè escoltés les dues cançons que jo havia escrit. Li vaig cantar les dues cançons, i ell em va cantar “Els fariseus”. Em va dir que si feia dues cançons més, el dissabte següent ja podria anar a cantar amb Els Setze Jutges. I així va ser. Vaig anar a cantar amb ell, l’Enric Barbat i la Maria Cinta al Casino del Figaró. Després em va fer anar un dia a casa del Delfí Abella a passar l’examen. Vaig tornar a cantar i em van dir que m’acceptaven.

 

Quina relació tenies amb el col·lectiu?
Érem molt amics. Sobretot entre els joves, Enric BarbatXavier EliesMartí LlauradóMaria Amèlia Pedrerol… Una cosa que va refermar la nostra amistat va ser un viatge que vam fer per cantar a Marsella. Hi vaig anar amb Delfí AbellaEnric BarbatXavier EliesMartí Llauradó. Ens hi vam divertir moltíssim. Poques vegades m’ho he passat tan bé. El Delfí ens va portar a un cabaret del port que es deia El Corsari Borni…

No tenies por de pujar a l’escenari?
No m’ho pensava gaire. Ni tan sols m’havia plantejat dedicar-me a la música. Sortia a l’escenari com si sortís a cantar a casa. Com que estàvem asseguts a una cadira… Me’ls escoltava i pensava ‘quines lletres més boniques…’. I quan em tocava cantar, cantava. Fins que va passar un any i mig. Llavors ja no demanaven Els Setze Jutges sinó que volien que hi anéssim, per exemple, l’Enric Barbat i jo. Va ser com si de sobte m’adonés que era a l’escenari i em va agafar un canguelo que vaig estar un any i mig més que em moria de por. Arribava i els deia que només cantaria dues cançons, que estava malament del coll. Fins que em va passar la por.

Ben aviat vas començar a versionar cançons franceses. 
Llavors estava de moda la música francesa. A casa del Delfí se’n sentia molta, i el Quico, que havia estudiat al Liceu Francès, també la coneixia. Els meus pares havien posat un negoci de prêt-à-porter, havien d’anar a París a veure una col·lecció de moda i els vaig acompanyar. En aquells quatre dies, el meu pare em va aconseguir una entrada per veure Jacques Brel a l’Olympia. Només una, jo sola a la fila dos d’una matinal. I tots tres vam anar també al teatre Bobino a veure Georges Brassens. I va resultar que a la primera part va cantar Barbara, que era la primera vegada que cantava en un teatre. A la mitja part vaig comprar el disc i ella va sortir i me’l va dedicar. Però me’l van robar! Brel i Brassens ja eren coneguts pels jutges més grans, però la Barbara la vaig descobrir jo. 
 

Guillermina Motta Foto: Juan Miguel Morales



També vas tenir relació amb alguns dels cantautors bascos?
Bé, tenia amistat amb nois bascos que estudiaven a Barcelona i que estaven desesperats perquè no sabien parlar basc. Era gent molt maca i que cuinava de conya. L’any 1967, amb Raimon, vam anar a cantar al País Basc. Vam conèixer el cantant Mikel Laboa i el pintor i escultor Jorge Oteiza, i vaig retrobar alguns dels amics que havia conegut a Barcelona… En tornar, Raimon va gravar “Tots els colors del verd” i jo, “A un amic del País Basc”.

Aquest amic era algú en concret?
No! He llegit en algun lloc que havia dedicat la cançó a l’Oteiza. Mentida! El vaig conèixer i em va caure molt bé, però no està dedicada a cap dels meus amics bascos en concret. És una cançó de complicitat.

El Maig del 68 et va agafar a París.
Sí. Poc abans, l’octubre del 1967, amb Maria Aurèlia Capmany i altres ja havíem anat a Marsella a uns Jocs Florals. Hi havia Josep Carner i el vaig anar a saludar. No sé ben bé què li vaig dir i ell em va respondre: “Esperi’s un moment”. Em vaig posar molt vermella i ell em va escriure un poema que es deia “La noia que s’enrojola”. Tornant a Barcelona em vaig adonar que algú ja me l’havia mangat. Em va fer molta ràbia. Posteriorment hi vaig anar un parell de vegades més a París. Una, amb Xavier Ribalta, a cantar a la Salle Pleyel per la Setmana del Llibre en Català. Va coincidir amb l’inici de les revoltes del Maig del 68. També hi havia Paco Ibáñez. Vam anar a les grans manifestacions, vaig veure Jean-Luc Godard rodant… Després amb un amic vam anar a l’aeroport d’Orly i vam agafar el primer avió que sortia. Vam viatjar per Roma, Atenes, Egipte, Síria i Turquia. Vam estar un mes voltant pel món i m’ho vaig passar molt bé. El Maig del 68 em va canviar la vida perquè em va donar molta llibertat. En tornar a Barcelona, l’escriptor Josep Maria Castellet em va convidar a casa de l’arquitecte Oriol Bohigas. Allí vaig conèixer el dibuixant, fotògraf i publicista Enric Sió, amb qui ja no ens vam separar fins al cap d’un any i mig.

I vas gravar 'Visca l’amor' (Edigsa, 1968) amb una espectacular portada pop d’Enric Sió i el tema “No puc dormir soleta”. Què va passar amb aquesta cançó?
La vaig cantar al Palau de la Música Catalana i em van xiular. Que una noia de vint-i-escaig d’anys cantés que no podia dormir soleta, ho van trobar escandalós. A determinada gent la moral els molestava molt. Però aquesta cançó només va ser l’aperitiu, més tard els vaig servir plats més contundents.

Per exemple, al disc 'Guillermotta en el país de las Guillerminas' (Ariola, 1970).
Sí, el llibret el va escriure Manuel Vázquez Montalbán i tenia cançons com “Yo en amores soy muy ligera”. El va publicar Anagrama i encara tinc el llibre amb totes les cançons prohibides per la censura.

Amb La Trinca també vas gravar un disc mític, 'Història de Catalunya amb cançons' (Edigsa, 1970).
Sí, però gairebé no vam coincidir a l’estudi de gravació. Va ser un disc molt especial perquè Antoni Ros-Marbà va fer tota la música i posteriorment Jaume Picas hi va quadrar la lletra al damunt. Sabeu com n’és de difícil? Crec que ho va fer molt bé. Em va saber molt de greu quan es va morir, perquè encara el tinc molt viu al record.



La Trinca i Pere Tapias eren els màxims exponents de la cançó humorística. Entre les dones que cantàveu –Mary Santpere al marge, que era una altra cosa– ets la que tenia un repertori amb més ironia?
Sí, he interpretat moltes cançons d’humor perquè m’agraden molt, però la gran majoria tenen un sentit irònic amb segona intenció. En aquest àmbit, Pere Tapias era una persona molt culta. I ara Francesc Burrull està preparant una obra sobre uns versos seus i jo hi diré un poema. Per mi, Burrull és el millor pianista del món, el que més m’agrada. He treballat amb molts pianistes i a tots els tinc un gran respecte i me’ls estimo, però el bon gust i la versatilitat que té ell són únics i ja no se’n troben. 

UNA CASA D'ARTISTES
A través d’Oriol Bohigas vas entrar en contacte amb l’entorn de la Gauche Divine.
Sí, tot i que l’any 1967 per Setmana Santa ja havia anat una vegada a la sala Bocaccio de Barcelona, de l’Oriol Regàs. Jo m’havia apuntat a cursos de psicologia i amb els companys de classe hi vam anar. Recordo que posaven clàssica, i que a la taula del costat hi havia l’escriptor Salvador Clotas que parlava sobre Beethoven i Bach. Em va agradar anar a una discoteca on hi havia aquests motius de conversa. Quan em vaig separar de l’Enric vaig venir a viure al pis on soc ara al barri de Sant Gervasi-Bonanova, i el Bocaccio em quedava molt a prop. Quan hi anava i tancaven, seguíem la festa a casa. Sempre érem set o vuit, entre els quals Mario Gas, Frederic Amat, Maria Reniu, Biel Moll, Carmina Rotger

Casa teva va ser un dels epicentres que acollien artistes de Madrid i Barcelona.
A veure… Hi havia dos amics de l’Enric Sió, Juan Tébar i Enrique Brasó, que un dia van venir a casa amb la Pilar Miró. I ella es va convertir en una de les amigues que més m’he estimat. A la vida he tingut tres grans amigues: la directora de cinema Pilar Miró, la Carmina Rotger i l’Elena Imparato, la dona de Salvador Escamilla. Les tres són mortes, i només em queda una antiga companya de l’escola. Així que, de tant en tant, la Pilar em trucava i m’enviava gent coneguda a dormir a casa. Van arribar a venir Jaime Chávarri, Emilio Martínez Lázaro, Antonio Gasset, Ricardo Franco... Un dia van trucar a la porta i era una noia que portava un ram de margarides. Me la vaig mirar bé i era l’actriu nord-americana Jean Seberg. Què hi feia ella a casa meva? Amagat hi havia en Ricardo Franco, amb qui tenien una història. Va estar aquí, i la recordo simpatiquíssima…

La Gauche Divine era sobretot divina?
La veritat és que quan es parla de la Gauche Divine s’anomena gent que no vaig conèixer mai o que com a molt ens havíem saludat un cop. Altres, sí. La primera dona d’Oriol Regàs era la que em va fer la decoració de la casa de Begur, per exemple. Una noia fantàstica que també es va morir. Se m’ha mort tanta gent… Que s’hagi mort la Rosa Maria Sardà no ho puc suportar. Va fer una sèrie a TV3 que es deia Una nit amb Vittorio Gasman que pagaria per tenir-la. Xavier Sardà, on puc trobar aquesta sèrie? Em sap molt greu no haver-li dit mai com l’admirava.
 

Guillermina Motta Foto: Colita


La premsa de l’època va parlar d’un casament ‘imminent’ amb Joan Manuel Serrat. I també et van atribuir altres xicots famosos com ara el futbolista Carles Rexach o l’escriptor Mario Vargas Llosa… 
I no era veritat en cap cas! Jo estava fascinada per la literatura de Gabriel García Márquez i de Vargas Llosa, entre altres. I com que em semblava que era molt guapo, sempre demanava a veure quan me’l presentaven. Un dia va venir García Márquez i davant de tothom va dir: “Guillermina, aquí traigo a tu hombre”. I era el Vargas Llosa. Quina vergonya! Em volia morir! I em va etzibar: “Pero si te he visto cantar delante de dos mil personas vestida de cupletista… ¿y ahora te pones colorada?”. 

També has fet d’actriu.
Sí, la primera vegada vaig actuar amb Ricard Salvat el 1965. Vam fer L’auca del senyor Esteve a Madrid, que es deia Las aleluyas del señor Esteban. Vam estar un mes treballant al teatre Maria Guerrero, i allà vag conèixer Adolfo Marsillach. Amb els anys ens vam fer molt amics. Em deia que em veia com l’Annie Hall i que m’escriuria una obra expressament per a mi. Al final, aquesta obra va ser Yo me bajo en la próxima. Y usted? Ja em va dir que no li havia quedat gaire d’aquell estil, i a mi no em va agradar gens. La van representar primer Concha Velasco i després Rosa Maria Sardà i ho van fer molt bé. I en el cinema he rodat Topical Spanish i Los viajes escolares. M’ho vaig passar bé, però fer pel·lícules és un rotllo insuportable. I jo no soc actriu. Si ho fos, hauria treballat molt més.

També has treballat a la ràdio i a la televisió però ens agradaria destacar 'Querido cabaret', de TVE. Va ser un programa per on van passar cantants de renom.
Va ser molt interessant, però no vam trobar els guionistes adequats. L’única cosa que vaig pretendre va ser fer actuar grans artistes, com Juliette GrécoNina SimoneUte LemperMilvaIngrid CavenSoledad BravoToquinhoPaolo ConteSerge Reggiani… M’ho vaig passar molt bé. També hi participava Ovidi Montllor, que era el director del local. Ara, si pogués, agafaria les actuacions i en faria un documental. 

I vas participar al programa 'Cantares', que estava dedicat a la copla i al flamenc!
Em va trucar Lauren Postigo i em va semblar molt estrany. Volia que al programa hi sortissin cantants de tot l’Estat, i Sara Montiel sempre li deia que li agradava molt com cantava jo. Vaig anar al Cantares i hi vaig cantar en català. És més, vaig demanar a l’orquestra que fes els cors i el públic s’hi va afegir. A l’entrevista em preguntava per les cançons de la Concha Piquer i les cantava. Poc abans Chicho Ibáñez Serrador també m’havia demanat de cantar un cuplet a l’Un, dos, tres… responda otra vez, però no em va venir de gust. Al final, el va cantar Sílvia Marsó i em va semblar molt millor. José Luis Balbín també em va convidar a un programa sobre cuplets, però tampoc no hi vaig anar. Balbín va explicar que m’havien convidat però que no hi havia volgut anar perquè estava molesta per un programa que havien fet sobre cantautors en què no n’havien convidat a cap de català. I aquell dia hi va trucar Sara Montiel per dir que lamentava que no hi fos perquè era la que li agradava més. Sempre li he agraït. 

El món de la Cançó era més difícil per a una dona que per a un home?
Jo no ho vaig sentir així. La meva mare i les meves ties eren feministes sense dir-ho. Totes treballaven i jo mai vaig tenir cap problema ni a casa ni a la feina. No va venir mai cap tio i em va tocar el cul. Sí, em van xiular el “No puc dormir soleta” però no em va afectar gens. Vaig pensar que eren uns imbècils. Vivim en un món en què cada dia moren moltes dones a mans dels marits. I saps la quantitat de matrimonis que conec en què les dones diuen que són felices i viuen totalment sotmeses? Jo no ho hauria acceptat. M’hauria separat i l’hauria denunciat per maltractament psicològic.

Amb tantes històries viscudes, ja has començat a escriure les memòries?
M’ho han dit molt. Han vingut escriptors a proposar-me d’escriure les memòries i sempre he dit que no. També m’han dit que les escrivís jo, però de moment no en tinc ganes. Pot ser que algun dia ho faci? Potser sí. O no. Estic molt bé amb la vida que porto ara. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.