entrevistes

David Fernàndez: ​«Les cançons d'Ovidi tenen tanta vigència perquè canten a la condició humana»

Parlem amb l'exdiputat de la CUP i membre de la formació Ovidi 4 sobre el nou llibre-disc 'L'Ovidi se'n va a la Beckett'

Concert Ovidi25 a les Cotxeres de Sants (Barcelona)

Ovidi 4 canta des d'un sofà ric de mudances

| 30/04/2021 a les 15:45h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, entrevistes, Ovidi Montllor, Ovidi 4
Imatge il·lustrativa
L'Ovidi se'n va a la Beckett... Encara no hem trobat la pedra de la resurrecció, però Borja PenalbaMireia Vives, David Caño i David Fernàndez -també coneguts com a Ovidi 4- sí que han trobat la manera de reviure l'essència d'Ovidi Montllor. En realitat, ja fa anys que ho fan en directe, però ara la seva feina s'ha plasmat en un nou llibre-disc: L'Ovidi se’n va a la Beckett [Hem d’aprendre a fracassar més i millor] (Sembra Llibres / Propaganda Pel Fet!, 2021). En parlem amb un dels membres d'aquest eclèctic col·lectiu, l'exdiputat de la CUP, i també ocasional guitarrista, David Fernández.



El disc, com avança el títol, neix d'un enregistrament a la sala Beckett ara fa un parell d'anys. Vau gravar el concert ja pensant a publicar-lo?
No, en aquell moment no ho teníem pensat. Vam voler acabar la gira a Barcelona, i vam atracar a la Beckett, que ens van donar un espai lliure entre funció i funció, i vam gravar-lo precisament perquè al final de la gira és quan ho tens tot més treballat, però amb cap pretensió. Així és com hem funcionat sempre: havia de ser un projecte d'un dia i aquest novembre farà set anys que va començar. També vam dir que acabaríem a la sala Beckett, que ja donàvem per fet el que volíem fer, i un mes i mig més tard, ens va trucar Pere Camps i ens va dir que el 2020 era el 25è aniversari de les vacances d'Ovidi... I a seguir. És una història que va a relleu, mai tenim càlcul ni planificació, i sempre passa alguna cosa que contradiu la decisió anterior. 

I com va sorgir, aleshores, la idea de fer el disc?
A l'hora de programar els concerts, sovint ens demanaven material: clips, cançons... I no teníem res, només algun vídeo que algú gravava amb el mòbil i el penjava a YouTube o Instagram. I el Borja, que és qui té criteri, deia que, de tot el que hem fet, quan més la vam encertar va ser amb la proposta de la gira Cuidem-nos. I com ens va agradar com havia quedat la gravació vam decidir fer-ne el CD. Però, del llibre-disc, el que té més pes és el llibre. No són 164 pàgines parlant de nosaltres, ni molt menys, sinó que agraïm i parlem dels 20 discos d'homenatge a Ovidi, des d'Inadapatats fins a Feliu Ventura, passant pels nous Ovidis del segle XXI. De fet, és així com entenem el projecte: reivindicar l'Ovidi, no només interpretant les seves cançons -que també-, sinó a través de la nostra mirada, la vivència d'una nova generació que no el va conéixer mai. Això vol dir interpretar altres poetes com el David, i com feia el mateix Ovidi, altres músiques com Borja i Mire, i altres discursos polítics. Mirem el món d'avui, amb les seves ulleres.


Així doncs, 'L'Ovidi se'n va a la Beckett' pretén ser una clausura del projecte o una via que us permeti anar-lo ampliant?
La veritat és que tinc resposta, però és una resposta arriscada perquè ja he dit tres vegades que plegava. Jo arribo a aquest projecte per accident, jo no soc músic i no esperava que es fes tan gros. Pensava que el final d'Ovidi3, era el final. I després que el final d'Ovidi4, ho era també. De totes maneres, sí que ara tinc la sensació de final de cicle. En part perquè em preocupa una cosa que una amiga em va dir fa molt de temps: no fer de l'Ovidi una estampeta, no fer-ne cap mite. L'Ovidi és un company que ens ajuda en els bons moments i sobretot en els dolents. A més d'això, han canviat moltes coses en la vida de cadascun de nosaltres: Mire ha sigut mare, Borja tornarà a ser pare, jo no sé què vull ser de gran... (RIU). Per això ara tenim previst fer allò que ens va quedar posposat i pendent amb la covid-19 i acabar la gira al desembre. I aquí ho deixem i segur que hi ha moments de retrobada i tant de bo siguin distintes i diferents i sota altres formats.

I com vas acabar tu formant part de tot plegat?
El Feliu Ventura en va ser l'instigador. El 2015, va fer una carta convidant a celebrar l'any Ovidi, i sempre diem, mig de broma mig seriosament, que el Ventura és el responsable legal i penal d'aquesta història que és Ovidi 4 (RIU). Realment, però, el projecte va començar quan una universitat li va demanar al Caño si podia anar-hi a recitar l'Ovidi, i com a col·lega, em va dir d'anar-hi jo també a explicar qui era l'Ovidi. I jo, al meu torn, vaig pensar a trucar al Borja perquè vingués a tocar. Quan els vam fer aquesta contraproposta, ens van canviar l'escenari i ens van passar al teatre de la Garrotxa. Aquell dia van venir d'espectadors els companys de la CUP de Vic i ens van demanar d'actuar allà també. I així el que havia de ser cosa d'un dia, es va anar allargant. I jo en aquell moment era diputat encara... Tenia una agenda molt estreta! (RIU). Després, el 2016, va arribar Mireia Vives, que ho va canviar tot. 


Per què consideres que és tan important reivindicar ara per ara la figura d'Ovidi Montllor?
Les cançons de l'Ovidi tenen tanta actualitat i tanta vigència que semblen escrites aquesta mateixa matinada. I això és perquè, en el fons, canta a la condició humana. Per molt que hagi canviat l'aparador, que ha canviat moltíssim, les relacions de poder i les grans preguntes, continuen sent les mateixes. I un dels mites d'aquest capitalisme voraç que ens assetja és que som superforts i supersegurs. I és mentida, la nostra condició és la fragilitat i la vulnerabilitat -que és una gran lliçó de l'ecofeminisme-.

El discurs polític segueix ben present, però com va ser per a tu traslladar-lo de l'atri polític a la música?
En realitat, dic el mateix en un altre format: la part que em toca a mi és fotre les xapes i les reflexions, l'adoctrinament... (RIU). Recordo un dia que vam tocar a Tarragona, i l'endemà el Carod-Rovira va escriure un article molt bonic que deia: "No sabia que anava a un míting, però tant de bo tots els mítings fossin iguals, perquè tot aniria d'una altra manera." A part d'això, hi toco la guitarra. I és cert que la toco des de fa molt temps, però a casa, en l'estricta intimitat, i de cop, vaig haver d'acompanyar Borja -quan el puc acompanyar, perquè és massa crack i a vegades se m'escapa (RIU)-! I això sí que em posa en una certa tensió, tot i que sempre en un sentit positiu. Jo no soc guitarrista, i haig de concentrar-me molt per no equivocar-me ni d'escala, ni d'acord, ni de puntejat. Per tant, diferent, molt diferent! Sempre havia estat a l'altra banda de l'escenari: muntant el concert o les barres, portant la fruita al camerino... (RIU).

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.