Òscar Jiménez i Roger Borrell són dos joves blanencs de 18 anys que estudien per a la selectivitat. Després de tres anys i molts concerts, EPs i senzills, el duet impulsor de Kids From Mars ha aprofitat la majoria d’edat per gravar 18 (Luup Records, 2021), el primer disc d’una nova i prometedora etapa.



El disc es titula 18 perquè tots dos compliu la majoria d’edat. Què serà més important a la vostra vida: ser majors d’edat o el primer disc? 
ROGER BORRELL: Sincerament, em quedaria amb el disc! És molt bèstia perquè fa tres anys vam començar aquesta trajectòria, però el disc és l’inici real del projecte. Durant aquest temps hem anat investigant, i ara som al principi del que realment ens agrada fer.

ÒSCAR JIMÉNEZ: Després d’una recerca de sonoritats i de passar per moltes experiències per intentar saber qui érem com a grup, amb aquest disc podem dir per primer cop: “Això és Kids From Mars”. Lògicament la resta també ho era, però ens ha servit per arribar fins aquí. Estem molt orgullosos del disc. No crec que hagués pogut sortir una cosa millor.

Després d’haver escoltat el disc, es fa difícil etiquetar-lo en un sol estil. 
O.J: Tenim un estil molt especial. És una barreja entre indie-pop, hip-hop i electrònica amb un toc de rock. És molt estrany. Per exemple, “Altgirl” és una cançó feta a l’estil The Strokes però en altres casos ens hem volgut acostar a Kanye West, per exemple. 


A la vostra música sempre ha estat important la producció. En aquest disc està més cuidada que mai a càrrec d’Aleix Iglesias. 
O.J: Totalment! El nostre productor fa millors totes les nostres cançons. A part de ser intèrprets, també fem de productors, així que nosaltres també ens dediquem a aquesta faceta. Crec que controlem bastant el tema i això fa que valorem molt més aquesta tasca. 

R.B: La primera producció la fem nosaltres i, quan passem per l’estudi, l’Aleix fa la seva feina. En general, la línia es manté. Però, per exemple, la nostra primera cançó, “August”, va canviar molt durant la fase de la producció. Abans d’enregistrar-la a l’estudi tenia una introducció de vint segons, i la cançó era molt més lenta... 

O.J: En entrar a l’estudi va canviar totalment i va ser la que tothom pot escoltar al disc. Realment el tema tenia una intro pèssima [Riuen] i la vam haver de canviar. Quan penso en la versió original que havíem gravat, ara no podria ni escoltar-la.



Com ha estat el procés creatiu?
R.B: Ens vam tancar les vacances de Nadal, almenys 10 o 12 hores diàries, per intentar acabar l’àlbum. D’aquests dies, en van sortir algunes cançons que han acabat al disc. En aquest procés vam estar tots dos provant, parlant i opinant sobre els temes, i això mola molt.

O.J: Una cosa molt guai de treballar dues persones és que tenim opinions molt diferents. I això està molt bé perquè tenim quatre orelles per escoltar les coses i com més punts de vista puguem aportar, molt millor.

El procés creatiu en tàndem també pot ser conflictiu per tema d’egos. Com els porteu?
O.J: Som conscients que podem fer coses malament. Si algú fa una crítica, intentem amb totes les forces desfer-nos de l’ego i pensar que sortirà bé perquè tots dos estem treballant i totes dues opinions són igual de vàlides.

R.B: Crec que no hi ha gaire egos quan estem creant. De fet, ens coneixem des de fa cinc o sis anys. Per tant, ja érem amics abans d’encetar el projecte i en tot aquest procés ja hem deixat els egos a una banda.
 
En els darrers senzills vau flirtejar amb el trap i les sonoritats urbanes, i també amb el català, però heu tornat una mica a l’estil inicial.
O.J: Crec que a la nostra edat havíem d’experimentar amb el trap. Durant l’època tots dos vam escoltar molta música urbana i vam veure que era un bon moment per provar-ho.

R.B: Ho havíem d’intentar. Però les coses no van funcionar, perquè no ens sentíem còmodes. Al final hem decidit tornar a fer la música que més ens agrada.

O.J: Al capdavall, no pots parlar de ‘barcos, putas y dinero’ si agafes el tren per anar amb l'R1 a Barcelona.

Quan vau començar amb el trap, vau estrenar-vos cantant en castellà i això s’ha mantingut al primer disc. Quines altres aportacions heu tret d’aquests flirtejos?
R.B: En aquesta època em vaig implicar més en el procés creatiu i a partir de llavors ho fem junts. Ens hem quedat amb temes rítmics i percussions. A 18 els sàmplers són trap, barrejats amb bateries acústiques. La nostra idea era partir d’un so del segle XXI, perquè tots dos vam néixer el 2003 i era un bon punt de partida.
O.J: No tenim cap estil concret perquè durant aquells anys escoltàvem Blink-182, Gorillaz, The Strokes... i molts altres referents que hem intentat homenatjar en aquest disc.