Després d’haver estat desallotjats de la torreta del Tibidabo on vivien amb una altra parella, de declarar davant d’un jutge totalment ebri, i de passar-se uns quants dies a la presó, Pau Riba i Mercè Pastor –que estava embarassada de vuit mesos– van fugir vaixell ajudeu-me cap a l’illa de Formentera. Ja hi havien estat un parell d’anys abans, el 1969, quan van voler viure l’experiència de provar l’LSD –“hi vam anar amb aquest propòsit explícit”, aclareix l’artista– i van conviure amb la nombrosa comunitat hippy d’arreu del mon que en aquella època s’havia instal·lat en un bell racó de la Mediterrània.

“Hi havia –recorda Riba fent referència al seu primer viatge– uns quatre-cents hippies d’aquí i d’allà. La gent no vivia en cases: uns s’estaven en coves, uns altres sota els arbres… Tinc una cançó, ‘Raquelamor’ [encara inèdita, però accessible via YouTube], que parla d’una mossa que hi havia per allà. Tenia una perola com la d’Astèrix, i la gent hi anava tirant coses: un que treballava en un restaurant venia amb sobres de pollastre, un altre hi tirava unes cebes… A la nit ens trobàvem tots fent un foc de camp on cadascú deia la seva. A mi m’anomenaven ‘Le Petit Shakespeare’ perquè sempre explicava històries i tal…”.

Més enllà dels aspectes diguem-ne recreatius causats per la substància, l’experiència lisèrgica li va remoure coses molt profundes: “L’àcid és una cosa que et fa veure la vida d’una altra manera –apunta–. Visualment, gairebé pots observar els àtoms, perquè tens una percepció més vívida de les coses. I, ja en un altre pla, tota la vida burgeseta que has tingut a casa dels teus pares –aquella cosa de mantenir un terme mig i no passar-te mai…– queda totalment anorreada”. En el seu retorn a Formentera l’any 1971, aquesta nova consciència de les coses va prendre encara més força: “Tant la Mercè com jo havíem estat urbanites tota la vida, de cop ens vam traslladar al camp i vam veure que les flors s’obrien de dia i es tancaven de nit. Vam començar a descobrir una natura de la qual no sabien pràcticament res. Allò va ser màgic, i d’aquesta manera ens vam incorporar al moviment hippy, a la utopia hippy”.

I és que, d’alguna forma, Jo, la donya i el gripau va ser alhora la celebració del primer fill de Pau Riba i l’inici del nou temps que albiraven els peluts contraculturals d’aquella època irrepetible: “Era el naixement d’una Nova Era, es parlava de la fi de l’Era de Peixos i el començament de l’Era d’Aquari”, situa Riba. Per aquells dies, relata, “es van girar les tornes i, entre l’LSD i el rock’n’roll, la gent jove va prendre carta de naturalesa i es va convertir en una mena de classe social. La joventut va veure que això del progrés i la resta de rotllos que hi havia en aquella època no anava enlloc. Entre altres coses va sorgir la consciència de la llibertat de pensament i de culte, de la llibertat sexual i dels diferents tipus de família… I també la consciència ecològica, que no només era antinuclear, sinó també antimàquines… tot i que en això hi havia una mica de contradicció, perquè necessitàvem com a mínim un casset per a escoltar música”, ironitza.
  Pau Riba, Mercè Pastor, i el seu fill Pauet a Formentera Foto: Manel Joseph

El jove matrimoni barceloní va viure la utopia instal·lat a Can Pep Carlos, un mas de pedra que s’il·luminava amb llum de petroli i s’escalfava amb foc de llenya, situat a prop d’un molí de vent on Bob Dylan hauria escrit la cançó “John Wesley Harding”... sempre que ens vulguem creure una llegenda que, com totes les bones, no està comprovada. Imbuït per l’esperit hippy del retorn a la naturalesa, Pau Riba va voler gravar Jo, la donya i el gripau a la casa i el seu voltant, a l’aire lliure, on havia escrit les cançons. “La meva idea era defugir de la profilaxi dels estudis de gravació, on et fan repetir la presa si passa una mosca. A mi m’interessava, justament, que se sentís una mosca quan passés per allà; que se sentís el belar de les cabres de lluny, el vent, un gos que bordava… i, a part d’això, aprofitar coses com la ressonància del pou, com vam fer a ‘La vella del fons del pou’.”

Una idea del tot justificada, coherent i fins i tot poètica, que comportava algun hàndicap pràctic no precisament menor: “Quan ho vaig plantejar a Claudi Martí [1934-2019, gerent del segell Edigsa] va dir-me que no seria tan fàcil, perquè això volia dir traslladar un estudi de gravació allà, contractar línies elèctriques… Fins que el meu amic Joaquim Jordà [1935-2006, cineasta] em va explicar que al món del cinema gravaven el so directe amb magnetòfons Nagra, que anaven amb piles, i que això podria ser una solució. De manera que al final vam gravar el disc amb un aparell que només tenia dues pistes. Per tant, si hi volíem afegir alguna cosa més havíem de regravar-les en una de sola, per tenir-ne una altra de lliure, una operació que vam fer diverses vegades…”. De fotògraf a productor
La discogràfica Edigsa també va enviar a l’illa de Formentera Mario Pacheco (1950-2010), que en aquell moment treballava al departament de promoció del segell, i que havia de ser el productor del disc, tot i que finalment hi va voler figurar com a assistent de producció. “En Mario –assenyala Riba– era la persona destacada per controlar tot allò, però no va ser gens controlador, de seguida es va sumar a la història, i fins i tot va acabar tocant els bongos i les maraques en alguns dels temes”. No és sobrer assenyalar que amb aquest treball, Pacheco va començar la seva carrera en el món de la producció, un àmbit en el qual excel·liria a partir dels anys vuitanta amb el fonamental segell Nuevos Medios.

L’àlbum Jo, la donya i el gripau s’inicia amb dos fragments d’una mateixa presa d’una joia del repertori tradicional català com és “La lluna, la pruna”, un tema més que indicat tenint en compte la temàtica de l’obra, i que ens posa sobre la pista d’un aspecte important. Tot i que Pau Riba reconeix l’ascendent de la Incredible String Band en una de les peces més afortunades de l’àlbum, “L’avioloncel”, la gran font d’inspiració en aquest treball va ser la cançó popular catalana i, de manera significativa, la infantil. El mateix autor indica que a l’hora d’escriure i gravar aquest treball el va marcar la voluntat de “tornar a les essències absolutes, recuperar la cançó popular i la tradició”. Amb tot, matisa, no va ser exactament un retorn als temps del Grup de Folk i Pau i Jordi, “perquè llavors es tractava de reproduir i, en canvi, a Jo, la donya i el gripau el que vaig fer és produir. Creació nova i directa a partir d’aquesta cosa tan essencial i tan bàsica que és la cançó popular”.
 
Parlem de la immersió en un determinat ADN musical en el qual Riba va reclamar les bones arts del músic Toti Soler (guitarra, violoncel, kalimba). I també van participar a l’enregistrament del disc, en un pla no tan significatiu, els respectius germans: Martí Soler (guitarra, guitarra afgana, kalimba) a l’illa mateix, i Xavier Riba (violí) ja en un estudi a Barcelona.

El disc formenterenc significa, també, el retrobament amb Toti Soler després del primer volum de Dioptria (Edigsa, 1970), en què Pau Riba va treballar amb el guitarrista de Vilassar de Dalt i la resta de components del grup Om. “De fet, ells també van començar a gravar la segona part de Dioptria –recorda el cantautor–, però això va coincidir amb què em vaig fotre un tripi i em va semblar que el rock’n’roll era una cosa massa de la societat capitalista i burgesa... Aleshores em vaig enamorar de Música Dispersa i el vaig voler fer amb ells, però em va fallar el ‘Cachas’ [José Manuel Brabo, 1948-2004], que era el cervell del grup. Crec que em va dir que no perquè dos galls en un galliner era excessiu... Al final s’hi van apuntar la Selene [Lourdes Parés Rosell] amb en Cachas, i també en Sisa, que només va fer unes palmes, un cor i alguna altra coseta… Total, que el segon Dioptria el vam acabar fent l’Albert Batiste i jo. Suposo que als Om els devia tocar els collons que no gravés el disc amb ells”, admet.

En tot cas, la cosa no va ser tan greu com perquè Toti Soler no tornés a col·laborar amb ell. “Tot el que sé de guitarra és gràcies a ell –afirma Pau Riba–. Ha estat el meu mestre. I quan dic el meu mestre, no estic dient que m’ensenyés alguns acords, que també, sinó que vaig aprendre d’ell la manera com es posen les cordes de la guitarra, com s’afina l’instrument... tot des de les beceroles, vaja.” Aprofundint en la relació entre ells, Riba considera que es complementen: “Jo bàsicament soc un literat i en Toti és, bàsicament, un músic. Quan el vaig conèixer ja estava interessat en la samba i la bossa nova; després es va ficar en el flamenc i, posteriorment, amb moltes altres sonoritats... Teníem una espècie d’unió dual”, indica.

Totes aquestes diverses circumstàncies i aliances van cristal·litzar en un projecte que encara enamora qui l’escolta, amb cançons que atrapen els oients amb la profunditat i el misteri d’“Ora Catalina”, la felicitat que desprèn “Donya Mixeires” o una “Llàgrimes i petons” que, segons explica el músic, plau especialment el públic quan la interpreta en directe. Ha passat mig segle, que es diu aviat, però Jo, la donya i el gripau continua sent un compendi excepcional. Tan excepcional com el seu leitmotiv: l’arribada al món –per la via del part natural que Pau Riba reivindica– del primer dels seus cinc fills.

Riba ho ha practicat molt, això de la paternitat, i en parla amb alegria perquè “és el misteri de la vida, la perpetuació de l’espècie, el com d’un ésser en surt un altre. Això té un punt sagrat, o si voleu se’n pot dir sacre, per treure del mig l’església i companyia. Una de les grans diguem-ne decepcions de la meva vida –desvela– és no haver estat dona per poder experimentar el fet de reproduir-me”. Una experiència que hauria volgut viure malgrat el dolor que pot implicar: “Mira, és que jo, del dolor, mai no n’he fotut cas. Crec que el dolor forma part de la vida, perquè si no hi hagués dolor tampoc no hi hauria plaer. Hi ha moments en què toca dolor, i toca dolor. En tot cas, aquest és un dolor justificat, perquè porta una nova vida”, conclou el nostre hippy etern just abans d’escurar un magnífic cigaló de Baileys...