Ella s'ha convertit en tot un símbol de la generació que ara té la vintena o la trentena d'anys, tant homes com dones. L'electricitat i energia és el protagonista del recent disc Calambre (Sony Music, 2020), gravat entre Barcelona, Buenos Aires i Los Ángeles, i que, en la seva arrencada, ja va assolir 9 milions d'streams. Va ser al Festival de Pedralbes de Barcelona que es va mostrar aquesta preeminència de públic jove i entregat al 100% a venerar l'artista argentina afincada a Barcelona (i aviat també en altres indrets com Miami), en la línia d'artistes estrella com Bad Gyal o Rosalia.
 
El talent que es valora en Nathy Peluso no és tant tenir una veu immensa i profunda com és la de Sílvia Pérez Cruz, sinó com fusiona i recupera altres sons que generacionalment potser no contactarien amb audiències joves, com aquelles versions de soul i de blues amb què es va fer popular a les xarxes. Mostra d'això, la cançó del recent treball "Puro veneno", on passa la salsa pel seu filtre ple de passió i intensitat.

Si cançons com "La sandungera" ja es van escoltar en el directe del 2019 quan va actuar al Primavera Sound, dimecres a Pedralbes va repassar les dotze cançons del disc Calambre oferint una versió d'ella mateixa molt més segura i empoderada. La seva performance no és només musical, sinó que el ball i la dansa formen part intrínseca de la seva proposta escènica en tot moment.

Les cançons es recolzen, doncs, també en els gestos i coreografies, que no són tan dinàmiques o rítmiques com les de Madonna o Shakira (tot i que les refilades de la colombiana es poden percebre com a inspiració a "Celebraré"), sinó que més aviat beuen de l'estètica dels anuncis publicitaris (ara el cabell al vent d'un ventilador enfront, ara les voltes de ballarina clàssica) o dels cops de maluc o contorsionismes amb el micro que emprendria un cantant heavy. 
 
Perquè Nathy Peluso no és una cantant gens tova. A la majoria de cançons es presenta com a irrompible, tot i que no renuncia a la seva predilecció per les atmosferes de la cançó i el soul (el moment nostàlgic és per a la cançó "Buenos Aires" amb uns aires Fito Paez, d'intimisme ple de melanconia, fragilitat i sensibilitat). De fet, la recerca de Peluso és la d'enrampar a tots els oients de tots els estils possibles, vist el seu eclecticisme. És com si una orquestra de ball d'abans hagués deixat fer volar la imaginació a una de les seves cantants i li hagués permès desfermar el seu talent creatiu. 

I és clar, els referents són diversos: a "Sana Sana" el hip-hop té una base que recorda a un hit de Red Hot Chili Peppers, la història de "Trio" l'amaneix picant amb postures més properes a ballarina de barra americana, la seva part matadora la desplega al rapeig de "Natikillah"... I és que, de fet, li agrada mostrar la seva part més dolenta, com si fos una Mala Rodríguez de la joventut d'avui, a cançons com "Nasty Girl" i "Amor salvaje", però en comptes de perifèries, Peluso narra històries de iots i medicaments amb la dosi justa de perreo perquè el públic embogeixi corejant "I'm a nasty girl, fantastic".

A "Hot Butter" hi presenta els músics que l'acompanyen, molt discrets per fer lluir la diva del show. Nathy Peluso es defensa llatina i folklòrica a "La sandungera", reivindica trencaments i fragilitats a "Arrorró" (una mena de "Llorona" amb dos micros i so de música sacra amb molta rever) i tanca el recital amb "Corashe", on deixa ben clar que a ella no li falta ni li ha faltat coratge per arribar fins aquí.

Els bisos són per a "Delito", ja amb tot el públic en karaoke i còmplice però impotent davant del seu 'bailamos que parece un delito' i on Peluso rima el so 'disco' amb 'mordisco', el hit i videoclip planetari "Business Woman" i l'últim avís al personal, "Agárrate" que venen corbes. Les seves, sempre en dansa per a delit dels espectadors.