Manel va arribar al món de la música després de guanyar el Premi Joventut a la setena edició del concurs Sona9 (2007). Poc després van publicar el primer disc, Els millors professors europeus (DiscMedi, 2008). El boca-orella va funcionar a tot gas i el grup va anar assolint unes quotes de popularitat que ni tan sols s’havien imaginat. El disc es va vendre molt i el moment àlgid va ser durant el concert al Palau de la Música Catalana de Barcelona la nit del 18 de gener de 2009. Hi ha qui diu que la pressió feta des de l’escenari pels qui pujaven a improvisar les darreres estrofes de les “Corrandes de la parella estable” va ser decisiva per a la renovació de Pep Guardiola com a tècnic del FC Barcelona.



Però és clar, després del primer disc, ve el segon i aquí és on els grups se la juguen. Especialment quan han posat el llistó tan amunt. I no hi ha cap dubte que, musicalment, van aconseguir els seus propòsits amb escreix. Van fer una passa més, defugint tots els trets identificatius que els havien caracteritzat –començant per l'uklele que s’havia tornat icònic– aconseguint la quadratura del cercle: que el disc sonés diferent del primer sense abandonar un aire propi i insubstituïble. La van tornar a encertar. Aquest segon disc es va publicar ara fa 10 anys i es va dir 10 milles per veure una nova armadura. La seva publicació va ser una mica més complexa que la del primer treball.


Ho recorda l’editor de DiscMedi Àlex Eslava i ho recull Jordi Bianciotto al llibre DiscMedi. 10 anys (DiscMedi, 2019):  “Mentre Manel esdevenia la nova gran sensació del pop català, amb una projecció mediàtica de perfils molt amplis, des dels mitjans generalistes a la premsa especialitzada, un altre punt de conflicte va aparèixer a mesura que s’acostava el moment d’afrontar el segon llançament discogràfic, 10 milles per veure una nova armadura, un treball que es va publicar la primavera del 2011. La llarga espera no es va produir pas perquè el grup es fes l’interessant, sinó per la mateixa evolució de les coses i, en darrer terme, derivada d’una desavinença entre el model industrial a què s’havia d’acollir aquest llançament. Ens ho explica l’Àlex. «Encara que ens hauria agradat publicar el segon disc nosaltres sols, veient l’empenta de Manel i després de la bona experiència amb Miguel Poveda amb Universal, jo vaig plantejar fer una aliança d’empreses amb aquesta discogràfica a en Gerardo. Però en Gerardo no es va entendre amb Universal. Llavors, tot d’una, em truca Alfonso Pérez, de Warner, i em diu: “Mira, hem arribat a un acord previ amb Manel, però si no ens entenem amb vosaltres no ens hi posarem, perquè la política entre les discogràfiques és de no fastiguejar-nos, oi?”. I bé, cap problema, ens vam posar a negociar i tot va tirar endavant. Però durant uns mesos els periodistes, tothom, em van estar turmentant: “Quan sortirà el disc de Manel?”. Vam acabar signant el febrer del 2011 i l’endemà va saltar la notícia que el disc sortiria a mitjan març. Recordo Jordi Basté dient: “Quina estratègia més bona que s’han inventat els Manel, mantenint el suspens de la sortida del disc!”, i jo pensava per dins: sí, sí, estratègia...»”.