.jpg)
Quan vaig conèixer el Xavi el 2004 ell ja feia vint anys que anava amb la seva càmera, dedicat en cos i ànima a la seva passió de dues cares: la música i la fotografia. La seva era una mirada a tot color i bicolor, com la mirada de David Bowie (artista per qui vam compartir devoció suprema, al costat de grups com Sidonie o Love of Lesbian). I era tan plena de color i va irradiar tanta llum aquella mirada (fins arribar a Mike Scott i Bruce Springsteen) perquè en Xavi Mercadé no volia oferir una fotografia en blanc i negre, de passat gris feixista, sinó de trencament alliberador i de tot un do-it-yourself punk.
Roger Palà, Helena Morén i Xavier Mercadé als Premis Enderrock 2005 Foto: Juan Miguel Morales
La feinada de l'últim any –la revista 300 i l'exposició Rock viu– va suposar tot un repte per a en Xavi, que es va proposar i, posteriorment, assolir amb molt èxit. De fet, ha estat una de les coses que més vida han donat al Xavi l'últim any (tota la selecció, elaboració i mostra de materials). Això sí, amb el suport de la seva dona i dos fills, en primer terme, i dels col·legues, sempre a prop.
En l'última entrevista que vaig fer als Love of Lesbian, el Xavi va venir no com a fotògraf sinó com a periodista per fer-la i signar-la amb mi. Als dos ens feia especial il·lusió. Ell va fer una pregunta concreta sobre la cançó "El paso", que feia referència a la mort d'un amic del grup. I precisament va ser aquesta cançó que, Love of Lesbian, en assabentar-se de la mort d'en Xavi, va dedicar-li el mateix dilluns en un concert.
El Xavi ja és una estrella negra com Bowie. Ara el color l'haurem de posar nosaltres.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.png)
.jpg)
.gif)
.gif)
