Gràcies a La Pegatina, el seu cantant i frontman Adrià Salas ha conegut un munt de músics. Com a resultat d'aquestes aventures, ha gravat amb un grapat d'artistes un segon disc en solitari: Eclipse en Miura (Calaverita Records, 2021). Per a confeccionar-lo, ha comptat amb un extens elenc, del qual forma part, per exemple, el grup madrileny Club del Río, amb qui factura "Ella de normal no me llegó", tema que avui estrenem en primícia.

A "La noche que olvidé mentir", que obrirà el disc, Salas canta al costat del Colectivo Panamera, trio format per un madrileny, un argentí i un polonès fent cúmbia. A "Altas nubes" hi canten les germanes càntabres establertes a Madrid, Repion (una d'elles, Marina de Repion, és també guitarrista de Mikel Erentxun); a "Porque me lo dicta el corazón" hi canta l'argentí Francisco Lago (Cruzando el Charco). A "Agua de mayo" és el torn de la col·laboració amb Guillem Roma en una cançó nascuda en el confinament. Aquests són només alguns dels duets que formaran l'Eclipse en Miura, que es descobrirà finalment a finals d'octubre. En parlem amb Salas.

Per què el títol d''Eclipse en Miura'? 
Busco que els meus àlbums tinguin una línia sintàctica: vinc de Revancha en Bakú, ara anem a Eclipse en Miura i crec que el proper es dirà Harakiri en Aove o Canícula en Oslo... 'Miura' en basc és 'vesc', i la tradició mana que sota el vesc t'has de fer un petó. Però jo proposo crear un eclipse, que té més força. 

L'has plantejat com un disc de duets o s'ha anat construint així de manera fortuïta des del confinament?
Sí, tot són duets i ja està pensat així. Una de les coses que tothom ha anat descobrint al confinament és que es pot treballar a distància i crear cançons amb gent que està molt lluny. I també que tothom té home studio i, per tant, es poden fer featurings amb més facilitat que abans. Sempre m’ha agradat cantar amb altres músics i que les col·laboracions em sorprenguin també a mi amb nous colors i melodies. 


A "Ella de normal no me llegó", la cançó que estrenem avui, hi cantes amb la banda madrilenya Club del Río. Ells tenen quatre discs i tu, uns quants més. És difícil mantenir-se en el món de la música popular i seguir fent ballar el personal (i més durant la pandèmia)?
La clau rau a renovar el públic mentre tu segueixes evolucionant. Els que som músics de directe hem de témer l’edat del públic, no la nostra. La gent creix i deixa d’anar a veure concerts i ve gent més jove amb qui potser no connectes tant. També estem en un moment en què, si deixes de tocar dos anys, desapareixes del mapa. Per sort, La Pegatina fa molts anys que toca a molts països i aposta per ser universal; aquesta és una altra guerra diferent de la que solen tenir els grups d’aquí.  

I d'on surten tantes cançons noves d'Adrià Salas?
Aquest disc és un buidar-me de cançons que fa temps que estan en mi. Necessito que surtin perquè en puguin entrar de noves. Són temes que tenia per a La Pegatina i que no van entrar al disc, però a mi em motivaven molt i volia que quedessin enregistrades.  


Al disc comptes amb diversos grups de Cantàbria i Madrid. Són dos llocs que has visitat molt en les gires amb La Pegatina, o és amb qui heu coincidit més?
Ha estat una casualitat que hi hagi tants grups de Madrid, però imagino que Barcelona i Madrid és on hi ha més músics, per estadística. De totes maneres, la indústria de la música a Espanya treballa sobretot a Catalunya, a tot el llevant i al País Basc; la resta és més residual i has de ser molt conegut per anar a tocar a l'interior i a pobles de Castella com fem nosaltres. 

Què t'agrada més trobar en els artistes amb qui col·labores?
M’agrada que millorin la cançó, que em sorprenguin, que aportin una nova visió i que serveixi com a inici d'una amistat. És molt bonic saber que tens amics per tot el món i que hi ha sintonia no només musical amb ells.  


Quin recorregut creus que tindrà aquest disc, tan diferent dels que fas amb La Pegatina? Què t'ha donat el grup i què penses que t'ofereix un format més en petit comitè? 
Amb La Pegatina tinc un estil molt concret que he anat madurant amb els anys i les cançons van enfocades a fer gaudir el públic en directe. És una pressió i una responsabilitat, i són molts anys (divuit) sent al damunt de tot del reconeixement mediàtic i social. Ens hem anat convertint en un clàssic: hi ha gent de 17 anys que ve als concerts i no havia nascut quan vam començar el grup. Amb el meu projecte en solitari intento que no es perdin cançons que m’agraden i, a la vegada, procuro provar estils i coses a nivell de producció, mentre faig col·laboracions amb gent que em flipa i que no són massa coneguts encara. No tinc ganes de fer concerts de moment, perquè amb La Pegatina vaig ben servit i és el meu projecte principal. Això sí, m’agradaria seguir podent expressar-me personalment fora del grup i fer temes de tant en tant. M’és igual com de lluny arribin mentre no es perdin.