Efemèrides

100 anys de Gerorges Brassens, l'oncle de Seta

Avui fa un centenari del naixement del cantautor francès, referent de la Nova Cançó, i en recordem la seva figura

| 22/10/2021 a les 13:30h
Especial: Efemèrides
Arxivat a: Enderrock, Marc Garcia Arnau, miquel pujadó, Paco Ibañez, Joan Manuel Serrat, efemèrides, nova cançó, Georges Brassens, setze jutges, Eva Dènia
Imatge il·lustrativa
Avui es commemora el centenari del naixement -i d'aquí a una setmana en farà quaranta de la mort- del cantautor Georges Brassens (Seta, 1921 – Sant Geli dau Fesc, 1981). Recordem la figura i les cançons d’un dels referents de la Nova Cançó, un bon moment per comprovar que els veritables artistes no passen mai de moda.

Al principi de tot hi havia Georges Brassens. Un dels fundadors d’Els Setze Jutges i de la Nova Cançó, Josep Maria Espinàs, va quedar tan impressionat en sentir-lo cantar al Casino de Biarritz l’any 1954 que va versionar en català les seves cançons. “Algunes de les adaptacions van arribar a Brassens a través d’un periodista, que va explicar que el músic les havia intentat cantar i n’havia quedat molt content. A més, li va prometre que si venia a Barcelona les interpretaria. Naturalment no va venir, amb la dictadura era difícil. Però em fa iŀlusió pensar que en una habitació desconeguda, Brassens les va voler escoltar i les va intentar cantar en el català de què era capaç”, confessava Espinàs el 2011. 

Cinc d’aquestes formen part de l’EP Espinàs canta Brassens (Edigsa, 1962), el primer disc de la Nova Cançó. Bona part ja l’havia cantat el 19 de desembre de 1961 a Barcelona durant la vetllada La poesia de la Nova Cançó, considerada el primer recital d’Els Setze Jutges. Aquell dia, el barceloní va interpretar també dues versions inèdites que no van ser incloses al disc. Espinàs també va traduir el llibre Georges Brassens i la poesia quotidiana de la cançó, de Jacques Charpentreau, publicat en català per l'editorial Nova Terra el 1963.

Per fer-nos una idea de l’impacte als Països Catalans de Georges Brassens i altres cantants francòfons, cal situar-se en el context de la ferotge dictadura espanyola, que contrasta amb els vents de llibertat que es vivien al nord de les Alberes. A més, cal sumar-hi que els primers exponents de la Nova Cançó provenien de la burgesia barcelonina, que sabia francès i s’emmirallava en el que passava a l’Estat francès.

 

Un dels ideòlegs d’Els Setze Jutges, l’advocat Lluís Serrahima, ho va escriure al seu article seminal Ens calen cançons d’ara, publicat a la revista Germinabit l’any 1959: “Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no –això és igual– en sorgeix una cançó, i quines cançons!”. A més de BrassensJacques Brel i Léo Ferré van ser els màxims exponents de la influència de la chanson en la cultura catalana. La música d’aquests cantautors referencials contrastava de manera notòria amb el que programaven de manera majoritària les ràdios espanyoles del moment, que es resumia en flamenc, copla i ranxeres…

Figura clau de la chanson à texte, Georges Brassens –anomenat amistosament ‘Oncle Georges’– va ocupar un lloc preeminent a la cultura francesa i és l’únic cantautor que ha rebut el Grand Prix de Poésie de l’Académie Française (1967) pel conjunt de la seva obra poètica i musical.
 

Georges Brassens Foto: Arxiu


La influència de Brassens en els primers ‘jutges’ va ser gegantina. Especialment en Josep Maria EspinàsDelfí AbellaEnric Barbat Francesc Pi de la Serra. Aquest darrer recordava: “Vaig entrar al món de la Cançó gràcies a Brassens. Un dels meus amics d’aquell temps, Xavier Serrahima –que era un cosí de Lluís Serrahima–, em va explicar que hi havia un cantant que interpretava els seus temes en català. El vaig voler conèixer i era l’Espinàs. Allò no passava de ser una cosa de bona voluntat i prou. No ho recordo, però m’adverteixen que li vaig dir que ho feia molt malament. Com a resposta em van proposar si els volia acompanyar amb la guitarra, i així vaig entrar al col·lectiu d'Els Setze Jutges”. 

Pi de la Serra creu que el cantant de Seta és un referent per a tothom que fa cançons: “Va ser un autor extraordinari. Qui el coneix s’adona que és un compendi de com ha de ser un cantautor, des del punt de vista musical, textual i de la posada en escena. Durant tota la meva vida ha estat un artista de consulta, no diré que diàriament però sí cada setmana”.
 

DE BARCELONA A PARÍS

També un francòfil reconegut com és Delfí Abella va traduir-ne algunes cançons. Tot i que no es va especialitzar només en Georges Brassens, hi ha adaptacions seves en la veu d’altres cantants. Guillermina Motta va gravar “La margarita” el 1967 i Joan Manuel Serrat “La noia de duro” el 1996 en el seu homenatge a la Nova Cançó. Al disc Íntim (Audivis, 1999), Motta també va enregistrar “Els nous rics”, aquest cop en una versió de Miquel Pujadó. Des de Catalunya Nord, L’Agram en va gravar “Balada de les dames del temps passat”, sobre un poema de François Villon, i “La pregària”, adaptada per Espinàs.

 

La influència de Brassens no va ser només a Catalunya. A Palma, Joan Ramon Bonet, germà gran de Maria del Mar Bonet, que es va unir abans que ella als ‘jutges’, recorda que les seves primeres actuacions en públic van ser versions del cantant occità: “El meu pare feia conferències a Palma sobre literatura francesa i em va demanar d’iŀlustrar-les amb cançons de Brassens. Vaig treure’n els primers acords i vaig començar a cantar-les. Primer només en francès i després alguna de traduïda. Ho vaig fer així fins que un dia em vaig atrevir a presentar alguna cançó pròpia, quan ja devia tenir 16 o 17 anys”.

A més, Bonet recorda que a casa seva hi tenia una col·lecció de discos autografiats: “Un oncle del meu pare, Llorenç Gelabert, que era sabater i vivia a París, va obrir les Chaussures Baléares al centre de la capital francesa, al costat del Café de la Paix. Era una botiga que portava la seva dona i les sabates les feia ell mateix a mà. Gelabert vivia a Porte des Lilas, a prop de la casa de Georges Brassens, on hi havia un celler on a la tarda bevien vi i xerraven tots dos. El meu pare també el va arribar a conèixer quan li van donar una beca per anar a França a fer un estudi sobre el moviment literari nouveau roman. I, a la tornada, va arribar amb els discos dedicats. Nosaltres ja sabíem parlar, llegir i escriure en francès, i amb Brassens vam descobrir que cantant es podien dir altres coses, que no tot era ‘detrás de la reja te esperaré’.

Hi ha poca constància documental de les relacions entre els cantants catalans i Georges Brassens. Segurament qui més contacte hi va tenir va ser Teresa Rebull. Es van conèixer a París durant l’exili de l’artista sabadellenca. En aquell moment no havia començat la carrera de cantautora, però a la capital francesa ja havia tractat amb inteŀlectuals com Jean-Paul Sartre i Albert Camus. El 1969 Rebull va publicar un EP amb Concèntric, que incloïa una de les cançons que esdevindria el seu èxit més important: “Paisatge de l’Ebre”. En va fer arribar un exemplar a Brassens, que va dir-li que se l’escoltaria i li'n donaria el parer. Va passar molt de temps i la resposta no va arribar fins al cap de deu anys, quan Rebull residia a Banyuls de la Marenda. Un dia va sonar el telèfon. Ella mateixa va recrear la conversa al seu llibre biogràfic, titulat Tot cantant (Columna, 1999):

“—Soc en Georges.
Comment?
Georges! Soc en Georgesmerde! –cridava fort–, Georges Brassens!
—Bé, si és una broma no val la pena, d’acord?
Teresa, no és cap broma, he rebut el teu disc! Merde, alors!
—No, és veritat? Ets tu, Georges!
Oui, et continue comme ça.

 

Vaig plorar. Em vaig asseure en una cadira, perquè la mà em tremolava. Aquella veu era la d’en Georges: tan llunyana i, ensems, tan a prop meu, càlida, pausada, trista... No sé de què vam parlar. Estava massa emocionada, però ell també. No vam parlar de la cançó ni del disc. Vaig agrair-li la trucada. Vaig dir-li que es cuidés força. El coll se’m nuava. Dies després ens va deixar per sempre”.
 

Georges Brassens, Joan Manuel Serrat i Paco Ibáñez Foto: Arxiu Teatre Nacional Popular de París


Qui també va tractar Georges Brassens va ser Joan Manuel Serrat. En aquest cas hi ha dues fotografies que ho acrediten. La primera està presa al Théâtre National Populaire de París el 1966 i els dos cantants apareixen al costat de Paco Ibáñez, el gran introductor de la seva obra a l’Estat espanyol. La segona és del 26 de novembre de 1976, quan Serrat va fer un concert a la parisenca sala Bobino i el cantant occità va acudir a escoltar-lo. Uns mesos abans, Brassens també va fer d’amfitrió al programa especial de Cap d’Any de la televisió francesa. Entre els convidats, elegits pel cantant de Seta, hi va actuar Lluís Llach. Va ser l’única vegada que van coincidir.
 

LA MALA REPUTACIÓ

El primer català iŀlustre que va tenir una relació estreta amb Georges Brassens va ser el jugador del Barça Domènec Balmanya. El 1937, en començar la Guerra dels Tres Anys, va fitxar pel Seta i el 1958 hi va tornar per entrenar l’equip. A la capital de Llenguadoc va coincidir amb Brassens. “Érem molt amics, perquè era el cunyat del president del Seta, casat amb la seva germana. Ens trobàvem molts cops per dinar a casa del president. Era un home meravellós, un gran professional i un gran tipus. Anava sempre amb la guitarra al damunt i es fotia a tocar. Jo mateix l’animava sempre: ‘Va, Georges, toca-la una mica’. Ens ho vam passar bé, a Seta.”

Si hi ha una cançó que ha popularitzat l’obra de Georges Brassens és “La mauvaise réputation”, que en castellà es va conèixer sobretot a partir de la versió de Paco Ibáñez “La mala reputación”, que més tard va revisitar Loquillo y Trogloditas al seu disc Morir en primavera (Hispavox, 1988). Ibáñez la va interpretar al teatre Olympia de París el 2 de desembre del 1969 en una actuació recollida al directe Paco Ibáñez en el Olympia (Moshé-Naïm, 1970), anticipant una dècada el seu monogràfic Canta a Brassens (Ariola, 1979).

En català, el tema s’ha difós en diferents versions, que han interpretat artistes com Raül BonillaLídia PujolLílit i DionísBanda BarretinaMiquel Pujadó i Eva Dénia, entre altres, i sens dubte és la seva cançó més coneguda al nostre país. A diferència del que ha passat amb Paco Ibáñez, que la seva versió ha esdevingut referencial, en aquest cas no hi ha cap adaptació catalana que s’hagi convertit en un cànon. Fins i tot és poc conegut que l’Oncle Georges va enregistrar cinc cançons seves en castellà –entre les quals, “La mala reputación”– a partir de les adaptacions que Pierre Pascal havia escrit per al mateix Ibáñez.

De tots els artistes catalans que han adaptat i cantat el geni de Seta, el cas més destacat és Miquel Pujadó, que tot sol ha adaptat i enregistrat mig centenar de temes de Brassens. Expert en la cançó francesa, ha presentat tres àlbums amb un repertori brassenià –Canta Georges Brassens: La mala herba (Tecnosaga, 1992), Una visita a Georges Brassens: El temps no té cap importància (Columna Música, 2003) i Brassens, llum i ombra (Columna, 2013)–, a més de coordinar l’àlbum col·lectiu L’univers de Georges Brassens: Els companys primer (Urantia Records, 1993), en què va involucrar una desena d’artistes, entre els quals hi havia Jaume ArnellaPere TapiasQuintín Cabrera i Núria Feliu.
 

Georges Brassens Foto: Arxiu


I encara Pujadó assegura que té alguna altra iniciativa més al cap: “No vull fer tota la integral en català, perquè hi ha cançons que em sembla que no serien adaptables. Més aviat m’agradaria agafar temes pòstums o totalment desconeguts que no tinguin música original o bé que hagin estat musicats per altres artistes després de la mort de Brassens, i a partir d’aquí fer palimpsestos”. El cantautor resident a Terrassa no el va arribar a conèixer però sí que ha mantingut una forta relació amb alguns dels amics del cantant que més han perseverat a mantenir viva la seva obra, com és el cas del seu secretari privat, Pierre Onténiente ‘Gibraltar’ (1921-2013): “Va ser un gran amic i l’home de confiança de Brassens. Li deien Gibraltar perquè era la pedra que posava quan es volia concentrar per escriure”, aclareix. Miquel Pujadó també ha traduït al català una noveŀla de Georges Brassens, titulada La torre dels miracles (Pòrtic, 1989).

 

La cantant de Gandia Eva Dénia també ha cantat Brassens a Chante Brassens (Comboi Records, 2005), Toujours Brassens (Comboi Records, 2008, considerat ‘Disc Brassens de l’Any’ segons la revista Chorus) –aquests dos amb Eva Dénia Trio– i, amb Merxe MartínezMerci, Brassens (Mésdemil, 2017). Dins la seva ‘Col·leció Brassens’ també va presentar el DVD En concert: Cafè Mercedes (Comboi Records, 2011) i va incloure “El paraigua” a Quan abril era abril (Comboi Records, 2015). Dénia ha preferit mantenir el francès en la majoria de cançons i n’ha enregistrat poques adaptacions al català: “Brassens és el mestre de la cançó. Els cantautors hi hem d’anar i tornar contínuament. És un model de fer cançons, de com compondre les melodies, que fan molta falta, i com construir les lletres”. 

Les interpretacions d’Eva Dénia han seduït el públic francès i és una habitual del circuit brassensià. El seu disc Merci, Brassens està coproduït per una associació francesa d’amics de Brassens. La valenciana lamenta el poc coneixement popular de l’obra de l’artista: “És molt conegut i reconegut entre la gent d’una certa edat i d’un nivell cultural alt. Però no entre els joves, perquè consumeixen productes actuals i perquè ací el francès és una llengua oblidada. En canvi a l’Estat francès el reconeixement a Brassens va cada cop a més. Ho hem notat en els 15 anys que fa que hi anem a cantar”.

També li ha dedicat un disc sencer el cantant del Prat de Llobregat Marc García ArnauCanta a Brassens (Rock CD Records, 2016), amb la meitat de les versions en català i l’altra en castellà. La iniciativa va néixer després de visitar el madrileny Javier Krahe: “El vam anar a veure amb un amic per convèncer-lo que traduís alguna cançó més i tornés a gravar Brassens. Ens va dir que ja era massa gran i que ho fes jo. Vaig començar a traduir-les al castellà i quan en portava un grapat vaig provar-ho també en català. Ho vaig ensenyar als amics i em van engrescar per gravar el disc”. García Arnau ha tingut el valor d’adaptar “Supplique pour être enterré à la plage de Sète”, una altra de les puntes de llança del brassensianisme a Catalunya. És una lletra en què el cantant afirma que vol ser enterrat a la platja de la seva població.
 

Georges Brassens Foto: Arxiu


Cançons com “Arran de terra” de Lluís Llach (‘Arran de terra per sentir els renecs /que diu la gent d’aquí, /que diu la gent com jo /i sentir els peus dels infants que jugant /potser m’explicaran /camins que no he trobat”), “Les meves vacances” d’Ovidi Montllor (‘Res d’adéus /ni de records. /Vaig de vacances! /Qualsevol dia /impensat /us tornaré a emprenyar /amb les darreres /cançonetes’), “El darrer adéu” de Pere Tapias (‘No hi vull cap flor, /ni cap inscripció, /ni fotografia, /ni cap blederia. /Tot plegat són noses’) o fins i tot la darrera estrofa de “Mediterráneo” de Serrat (‘Y a mí enterradme sin duelo entre la playa y el cielo. /En la ladera de un monte más alto que el horizonte. /Quiero tener buena vista. /Mi cuerpo será camino. /Le daré verde a los pinos y amarillo a la genista’) en són deutores. Cal subratllar, a més, que en aquest tema de Georges Brassens hi ha una referència en clau catalana quan explica que des de la tomba podrà sentir, entre altres sons, els ecos d’una sardana: ‘Le mistral et la tramontane, /sur mon dernier sommeil, verseront les échos, /de villanelle, un jour, un jour de fandango, /de tarentelle, de sardane’.
 

HOMENATGE A L'ONCLE GEORGES

La mort de Brassens, el 29 d’octubre de 1981, una setmana després d’haver complert 60 anys, va commoure els cantants catalans, que li van adreçar elogis i paraules de record. Per exemple, Joan Isaac va traduir el dolor en una cançó anomenada “Jo t’escupo, mort”, que mai no ha inclòs en cap disc, i Pi de la Serra va versionar “Fernanda” al disc Pijama de saliva (Edigsa, 1983), una peça que anys més tard va recuperar a QuicoLabora (Temps Record, 2011). Els darrers a adaptar Brassens en català han estat Joan-Llorenç Solé (“La pregària”), Mishima (“No existeix l’amor feliç”, a partir d’un poema de Louis Aragon) i Toti Soler & Gemma Humet (“Cançó per a un camperol”).

Però el gran tribut que Catalunya va fer a Georges Brassens va tenir lloc el primer de març de 1982 al teatre Romea, en sessió doble. Sota els auspicis de l’Institut Francès i amb la coŀlaboració de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la Caixa de Barcelona, Georges Brassens i la Nova Cançó es va obrir amb un muntatge audiovisual de Xavier Sicart amb la veu del cantant desaparegut sobre una successió de fotos fetes per Colita que combinaven Seta i Brassens. Després, Joan de Sagarra va glossar l’homenatjat i va presentar l’acte. Per l’escenari hi van passar Toti SolerPi de la SerraOvidi Montllor i Paco Ibáñez. A més, hi va participar el contrabaixista Pierre Nicolas, que havia estat el seu acompanyant habitual al llarg de més de 29 anys.

Georges Brassens mai no va actuar a l’Estat espanyol. Durant molt de temps el cantant, de fermes conviccions llibertàries, no estava disposat a fer-ho en cap país sota una dictadura. Mort el dictador es va especular amb la possibilitat d’un recital a Barcelona, que mai no va arribar. Pi de la Serra recorda haver-li demanat, però diversos contratemps ho van fer inviable. Cal tenir present la poca predisposició de l’artista a actuar fora del seu àmbit habitual i que des del 1977 ja no feia gires, que per a ell eren massa cansades. Havia fet del Bobino parisenc la seva llar i li costava sortir del seu espai. Brassens va morir a Sant Geli dau Fesc, a prop de Seta, quan preparava un retorn per cantar a París la primavera de 1982, després de mesos retirat dels escenaris.

___
Reportatge publicat originalment al número 311 de la revista Enderrock (desembre de 2020).

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.