L’amor evoluciona, de la passió a l’afecte, com ho fa el desamor, de l'esqueixament a l’enyor. D’igual manera que, en aquesta darrera dècada, ha canviat la mateixa concepció social que es té de l’amor, fugint de la dependència del gastat amor romàntic i explorant noves vies més lliures. Així mateix, han evolucionat les “cançons de desamor amb dignitat” -com anomenen ells mateixos- que fa 10 anys Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina Trio presentaven plegats sota el títol En la imaginación (Contrabaix, 2011), i que ahir van tornar a omplir el Palau de la Música Catalana. 

A En la imaginación es van trobar el contrabaixista navarrès i la cantant empordanesa per revisitar amb mestria, i des del jazz, clàssics de la música cubana, acompanyats per Albert Sanz al piano, Marc Miralta a la bateria i Perico Sambeat al saxo. Al mateix escenari on van presentar fa una dècada el disc, ahir s’hi van tornar a aplegar tots ells, en el marc del Festival de Jazz de Barcelona, per celebrar l’aniversari d’aquest àlbum emblemàtic.

La festa va començar amb una versió instrumental d’Ivan Lins, amb què Javier Colina Trio va establir els ànims del concert i preparar les oïdes del públic per a les dues hores de mestria i virgueries musicals que tenien per davant. La setlist del concert, va resseguir, en un principi, el mateix ordre que el disc: De “Debí llorar” a “Qué dirías de mí”, per anar a buscar amb la companyia inestimable del saxo de Sambeat “Mi mejor canción”. La va seguir “Belén”, tot un divertimento en què tots els músics van gaudir, riure i experimentar des de dalt de l’escenari. Enretirant-se al costat de Javier Colina, Sílvia Pérez Cruz va començar a enfilar aleshores “Ella y yo”, amb tota la bellesa de les seves dues veus connectant-se i trobant-se com, clarament, fan també ells mateixos.
 
La passió que poblava les amargues lletres del disc, va donar pas ahir a un sentiment més madur, més relaxat. Pérez Cruz, com els músics, s’hi apropaven des de l’experiència en música i desamors, i reconvertien aquell dolor en una cosa nova, igualment bella. 

L’explosió emocional, però, va arribar amb “En la imaginación”, la cançó original de Marta Valdés que dona nom al disc, i amb "Llora" (de la mateixa autora), que Pérez Cruz va lligar amb desimboltura amb un fragment de la tradicional “La llorona”. La senzillesa de la popular “La violetera” -cançó inclosa en la reedició de l’àlbum, publicada el 2016 (Universal)- va brillar amb una interpretació acurada i perfecta. 

La sorpresa va ser la versió inèdita “Palabras”, també original de Valdés i versionada per Mayte Martín, de la qual Colina va alabar especialment la lletra. Els moments més brillants de la nit, però, potser van ser “Si te contara” i “Panquelero”, amb tota la formació al complet, oferint solos i improvisacions estel·lars. Amb una atenció quasi religiosa, músics i públic miraven embadalits un excel·lent Colina al contrabaix, i a qui després es van sumar la resta d'artistes, de Sambeat a Pérez Cruz, passant pels també brillants Albert Sanz i Marc Miralta, amb el seu moment particular de lluïment.
 
Però cap d’aquests solos, o moments d’improvisació, per molt brillants, eren un crit d’atenció. “Sabíem que la nostra naturalesa com a músics de jazz l’havíem de posar al servei d’unes històries, i per tant els solos no busquen lluïment personal sinó l’accent o el subratllat de la cançó”, comentava ja en una entrevista Colina el 2011. Però ahir no només es va voler donar importància a la cançó i a la història que s’explicava, sinó a la comunió, a l'escolta activa i a l'adaptació que tenien tots els músics entre ells.

El concert va acabar amb dos bisos finals: “La tarde”, amb Colina i Pérez Cruz a dues veus, i l’apoteòsica “Ya no te acuerdas de mí”, amb què la formació va acomiadar-se del públic i d’En la imaginación, almenys fins al proper aniversari.