Déu n’hi do, quaranta anys!
Ricky Gil: Quan vam fer els trenta vaig pensar que en realitat no era cap mèrit, és simplement el temps que passa.
De fet, en actiu serien uns divuit comptant el període inicial 1981-1987 i la represa a partir del 2011.
Albert Gil: Sí, però en aquests buits hi ha moments molt importants. El 1992 vam tocar al tribut a Steve Marriott (Small Faces), va anar molt bé i ens va fer veure que hi havia cert revival. Després vam fer una reedició que va vendre tres o quatre mil còpies, cap tonteria, i el 1994 vam sortir a Mi generación (lo mejor de la escena mod de los ochenta) (Al·leluia Records), que va ser una explosió.
R.G: A més, per al meu llibre Bola y cadena: 20 años de explosión mod (Milenio Publicaciones, 2003) vam fer un concert a Barcelona i un altre a Madrid, que van ser molt xulos.
A.G: I l’any 2006 vam tocar a La Paloma en el festival que vaig muntar, This Is the Modern World. Aquestes més o menys van ser les nostres reaparicions i van ser molt esperades.
Heu viscut amb una gran intensitat la vostra trajectòria artística.
R.G: Quasi podríem dir que els millors concerts de Brighton 64 han estat quan no existíem com a grup [RIALLES].
A.G: La gent mitifica els morts. No sé si el recull que estem presentant tindria una altra repercussió si fos l’última oportunitat per veure el grup. De fet, hi ha molta gent que ho fa i després continua.
Ens agradaria desgranar una mica la vostra experiència de tants anys en el món de la música. Per exemple, com es gravava abans i com graveu ara?
R.G: Com a músics, evidentment la primera època de Brighton va ser la més traumàtica, tant en els directes com sobretot als estudis de gravació. La gent no ens entenia gaire i nosaltres tampoc en sabíem prou.
A.G: Jo, sincerament, penso que no vaig començar a gaudir del directe i de l’estudi fins a Matamala, amb el nostre quart disc. Imagina’t. Estem parlant del 1995, quinze anys de patiment i de lluita contra un mateix i contra els elements.
Hi ha hagut moments que hagin estat especialment durs?
R.G: Va ser especialment dur a l’estudi. Però vist amb perspectiva, hi ha coses que ens van quedar molt xules. I també hi havia la sensació que estàvem fent una cosa que podia arribar a tenir ressò, sobretot quan vam gravar La casa de la bomba (EMI, 1986) a Madrid, en un estudi de primera i amb un productor molt implicat. Tot i això, la següent gravació va ser al contrari. Ara, en èpoques més recents hem trobat la manera, molt més fàcil. El nou disc, Más de lo mismo, per exemple, és molt menys produït i molt més directe, ens l’hem fet pràcticament tot nosaltres.
A.G: És el contrari del que m’agrada a mi, que prefereixo dur-ho ja fet i pensat des de casa i reproduir-ho a l’estudi, com vam fer a El tren de la bruja (BCore Disc, 2017). Però com que els últims discos els havíem fet a la meva manera, amb aquest vam decidir anar en directe, igual com el Ricky ha gravat el seu últim disc en solitari amb Biscuit.
R.G: Jo crec que cal provar coses noves, perquè si no ens quedaríem estancats. Els discos que vam gravar amb Santi García sonen molt bé però després va arribar un moment que vam dir ‘provem una altra cosa’ o ‘tornem amb el Paco Loco’, a qui ja coneixíem de Top Models i de projectes de l’Albert. Els grans grups que ens agraden no sempre sonen igual ni molt menys, van provant i arriscant.
Vosaltres també heu treballat amb un productor extern.
A.G: L’únic moment en què vam tenir un productor va ser amb Paco Trinidad a La casa de la bomba. Va venir a Barcelona, va estar-se una setmana al local treballant les cançons i després vam anar a gravar. És el millor disc. Sonava de l’hòstia. El vam tocar tot nosaltres i va ser un èxit. En canvi, a la següent gravació amb EMI amb el mateix productor tot va anar fatal. Treballava amb músics de sessió i per la seva desídia vam entrar en conflicte, i qui va tenir les de perdre vam ser nosaltres perquè encara no ens havíem consolidat.
R.G: L’exemple que posaré ara és una mica surrealista. Ahir escoltava Lluís Llach tornant en cotxe des d’Euskadi... Havia vist la seva reaparició terrible al concert del Palau Sant Jordi, però ell estava en forma. Llach és tan emblemàtic que la majoria de les seves cançons les coneixem per versions en directe, crues, com les del concert del 1976, però si escoltem els seus primers discos, abans del Viatge a Itaca (Movieplay, 1975), la producció és erràtica. No sé si en deu estar gaire satisfet, probablement li va passar el mateix, era un artista que començava i no tenia el control del que feia. Actualment diria que això no va així, que hi ha uns mínims.
A.G: Ara hi ha una xarxa de protecció de professionals que fan les coses bé, que s’impliquen i respecten els músics. En aquest sentit, ha canviat molt la història.
Com va anar el fet de reprendre la banda al cap de 24 anys?
A.G: Tal com dèiem, cada vegada que tocàvem amb Brighton 64 hi havia una resposta increïble. Per això després del concert dels 30 anys vam pensar que si la ‘marca’ funcionava tant, per què no continuar? Per què no aplicar tot el que havíem après en aquells 24 anys en el món de la música?
R.G: Vam parlar amb Jordi Llansamà del segell Bcore i va anar rodat.
A.G: Ja el coneixíem de quan teníem Al·leluia Records (1993-1999) i després amb Bip-Bip Records (2000-2011). En aquella època, amb Reyes Torío al capdavant vam establir relació amb segells d’àmbit estatal, com Carlos Galán de Subterfuge. I amb Jordi BCore vam compartir estands a fires, àpats i una manera de fer realista i honesta.
Vau tenir alguna pressió extra?
A.G: No teníem cap expectativa, a diferència dels vuitanta que volíem triomfar i sortir a la tele. Érem conscients que la indústria s’havia enfonsat i que amb sort vendríem mil discos.
Us ha canviat molt la manera de compondre en quaranta anys?
A.G: La meva sí. Sempre he estat molt intuïtiu però ha acabat sent un ofici, com escriure o ser forner. En el meu cas hi he arribat d’una manera accidental, crec que abans de compondre ja volia ser compositor, i per al primer disc ja vaig fer temes interessants. Durant anys m’he hagut d’aprendre les cançons per comunicar-les al grup, però ara des de casa és com una ciència, perquè utilitzo programes de composició i arranjament. Tot i que això entra en conflicte amb el parer del Ricky, que creu que dur-ho tan apamat ens limita...
R.G: Jo ara faig cançons amb el piano i tinc la sensació que m’he equivocat d’instrument tota la vida. Vaig començar amb el baix perquè era el que faltava, ja que l’Albert tocava la guitarra, i ara ja fa anys que també toco la guitarra. Però el piano és l’hòstia, és com si m’hi hagués dedicat tota la vida! [RIU].
Brighton 64 Foto: Bernat Lliteras i Sergi Vela
Teniu un conflicte entre germans pel que fa al mètode de composició?
R.G: El tema de les cançons no és un conflicte ni tampoc és una guerra. L’Albert i jo sempre hem tingut les nostres diferències, però ara mateix, a la nostra edat, amb la família i amb la importància del grup... la música ja no és la nostra vida com ho havia estat tants anys. Ho va ser, i no només Brighton 64... també Matamala era la nostra vida al nivell més bèstia. Després Top Models va ser més calmat, tot i que vam fer mil discos i concerts. A la primera època amb Brighton i Matamala tot era a vida o mort. Ara no. Per tant, si hi ha cançons que l’Albert ja porta fetes, em semblarà bé, però n’hi ha que crec que ens aniria millor si simplement ens digués els acords i a partir d’aquí féssim la cançó entre tots.
Quins records guardeu de la vostra vida com a músics?
A.G: D’aquests quaranta anys tinc piles i piles de llibretes i cintes amb esbossos de cançons. Tinc molt de material, guardo coses impensables, com el rebut de la gravació de la primera maqueta de Brighton: 13.540 pessetes.
R.G: Hi ha moltíssima documentació. Tenim un projecte de documental des de fa anys.
A.G: De fet Bernat Lliteras, que havia tocat a Something, una gran banda de psicodèlia dels noranta, ja hi està treballant.
Digueu un somni fet realitat i un altre que no s’hagi fet realitat.
A.G: Fet realitat? Arribar a ser músics, fer cançons i emocionar la gent. Que m’aturin pel carrer i una persona que no em coneix de res em doni les gràcies pel que hem fet. És una sensació acollonant. I no parlo dels vuitanta, parlo d’ara mateix... a Mataró.
R.G: Nosaltres, per una raó o altra, cantem en castellà, i aquest idioma ha permès a molts artistes tocar a l’Amèrica Llatina però nosaltres no hi hem anat mai. Un somni no fet realitat ha estat actuar amb Brighton 64 a Mèxic, a l’Argentina...
Hi ha algun artista que s’hagi convertit en un referent més enllà dels que ja heu dit molts cops (Jam, Who, Neil Young...)?
R.G: Quedaria molt lleig dir Els Surfing Sirles? [RIALLES]. Un altre grup que admirem són Los Hermanos Cubero...
A.G: M’hi sento identificat pel seu compromís amb la carretera, els textos i el fet de ser dos germans tan diferents... També m’agrada “La revolución sexual” de La Casa Azul, Antònia Font, Niño Gusano... I he flipat amb “Llorando en la limo” de C. Tangana.
R.G: És infame!
A.G: Vesteix detestable, té molt de rollo. I també he descobert el clip “Ateo” amb Nathy Peluso, que m’ha semblat una bomba sexual. Empoderament, com Raffaella Carrá!
I per acabar, com va començar la història de Brighton64?
A.G: Vam fer un grup perquè molava. Ser mod era guai, i si tocaves en un grup, encara més. L’excusa era fer cançons, però el més important era obrir-se al món, poder parlar amb la gent i tenir relacions sexuals.
R.G: Hi havia una noia de la meva classe de l’institut que no em feia ni cas. Un dia ens va venir a veure al bar Boira del carrer Amigó, a Barcelona, on tocàvem sovint. I l’endemà em va dir: vols quedar a la tarda? I pam!, el primer petó. I ja tocàvem “Barcelona Blues”!
