La barcelonina Txell Sota és una artista polifacètica. Actriu, dobladora, però també cantant. El 2016 va debutar discogràficament amb No sembles tu (KZoo Music, 2016), i ara, presenta Amor casa (Rocket Music, 2022), una segona entrega en què la doctrina filosòfica de l'humanisme convergeix amb les incongruències i els sensesentits que ha fet aflorar la pandèmia. Parlem d'aquest nou treball amb ella.




Et defineixes com una enginyera de ponts i camins, perquè ets i has estat actriu, cantant, actriu de doblatge i aprenent de filòsofa.
Com que faig tantes coses i em fa tanta mandra explicar tota la meva trajectòria, prefereixo dir que soc enginyera de ponts i camins. La gent et mira amb més respecte, la veritat! [RIU] 

Com va sorgir aquest nou àlbum?
Va sorgir abans de la pandèmia. Com que jo normalment m’he dedicat a fer el producte dels altres, sempre hi ha una veu interior que em diu que jo també tinc coses a dir. És una necessitat. No és una cosa gaire racional... Simplement, vaig tenir ganes de tornar a fer un altre àlbum i cantar-lo.

Com ha estat el procés de creació?
El procés va començar quan vaig em vaig posar a escriure les lletres i pensar en melodies. Llavors, vaig quedar amb un amic músic i vam començar a crear. I bé, el que va passar era que havíem d’entrar a l’estudi a gravar el 20 de març, però el 13 ens van confinar i es va aturar tot. És curiós i paradoxal que el disc es tituli Amor casa, ja que totes les lletres prenen un sentit molt més bèstia. Moltes de les coses sobre les quals hi canto les comencem a recuperar ara, perquè el confinament i les restriccions ho impedien: quedar amb els amics, compartir les coses, fer vincles…  

De fet, tu no n’has fet la música, sinó que l’ha feta en David González. Has tingut diàleg amb ell per parlar i consensuar quina aura i atmosfera havien de tenir les composicions en relació amb cada poema?
Sí. És un treball a quatre mans, ja que quedàvem sovint per a donar forma a les cançons. Jo portava la lletra, escoltàvem moltes referències musicals i, quan jo li deia que tenia alguna melodia al cap, ell agafava la guitarra i l’anàvem desfilant fins que sortia el tema. Jo soc una mica exigent amb el so que busco, i en aquest disc, buscava una mica aquesta sonoritat folk-indie, però sense que caigués en una cosa trista. Volia donar-hi un esperit alegre i positiu.  
 
També és molt rellevant el fet d'incloure tres poemes entre les lletres de les cançons, oi?
Sí. Dels onze temes del disc, tres tenen un poema com a lletra. Un és de Sílvia Bel, un del Màrius Sampere i l'altre, de Sònia Moll. Són lletres que per mi eren importants cantar-les perquè quan em van arribar hi vaig visualitzar ràpidament una cançó. Jo llegeixo força poesia, i el poema de Màrius Sampere em va xocar perquè deia: i cada instant és el miracle de no morir ara mateix. I clar, enmig d’una pandèmia, em va cridar molt l’atenció. No me la prenia com una cosa dolenta en què moriríem tots, sinó tot al contrari. Si li donem valor a la vida, la viurem més intensament perquè ens adonarem que és efímera. Per altra banda, també hi ha “Amor casa” que és el poema de la Sònia Moll. En aquest cas, es va tractar d’un encàrrec que ella em va escriure expressament perquè el musiqués.

I com t’has fet teva “Amor casa”?
Per mi, “Amor casa” és quan te’n vas amb els amics a algun lloc i et sents en un espai de seguretat, quan comparteixes certes coses amb gent molt propera… Realment, no cal que sigui la teva família. Pot ser, fins i tot, una conversa o un lloc que simplement et quedi en el record. Tots els arrelaments al concepte d’"amor casa" són, per mi, el més important en aquesta vida. I, per tant, he volgut que el disc dirigeixi la mirada cap a aquests moments que ja tenen sentit per si mateixos, per fugir de tanta merda i tanta grisor. Ens hem oblidat una mica d’enfocar una altra vegada aquests espais que són els veritablement importants. Hi ha molta gent que no té cap d’aquestes dues coses i aquest és el gran drama. 

De fet, tot el disc està impregnat d’aquest pensament introspectiu i humanista.
Sí, exactament. Ara mateix estic acabant la carrera de filosofia i tot el corrent humanista és el que més m’interessa. Són els autors que més em criden l’atenció. Per mi, fer música o fer un disc és l’excusa. Podries fer una novel·la, reivindicar-ho sent un polític o exterioritzar-ho en una simple conversa. Necessitem resistir-nos a aquest món que ens dissol i que ens empeny a produir i a no pensar. No podem ser part d’un engranatge d’una gran màquina que no sabem ni què produeix ni quin sentit té. El més important és el vincle, la presència i tot això que d’alguna forma ens estan traient. Posem el crit al cel perquè hi ha moltes malalties mentals… Però, és evident que, si li treus a l’humà allò que en essència és, apareixen malalties i problemes, perquè l’estàs apartant de la seva naturalesa. 


I què significa per tu l’humanisme?
En aquest sentit, per mi l’humanisme és ‘tu ets perquè l’altre hi és’. És a dir, tu ets rellevant perquè hi és l’altre. En aquest disc, vull donar-li sentit a tot el món i l’entorn que ens vincula. Per exemple, el videoclip d’”Entre la confusió” parla sobre l’ésser del segle XXI, el qual està sotmès a constants directrius: posa’t la mascareta, treu-te-la, punxa’t, ara surt al carrer, produeix, lleva’t ben d’hora… Que ens deixin tranquils, home! I dins de tota aquesta confusió en la qual estem immersos, reivindico l’arrelament i els vincles que puguis fer amb altres persones.   

Un altre aspecte interessant del treball és la representació poètica visual que fa Lluís Cadafalch de cada cançó.
En Lluís és la meva parella i fa un temps que fa il·lustracions que han tingut un cert èxit i que s’han venut força. Ell inserta un fragment d’un poema, normalment escrit per una dona, i llavors fa un dibuix. I en va fer diversos sobre algunes de les lletres dels meus discos. De No sembles tu, el meu primer disc, va fer la il·lustració de “Mare”, i també havia fet el mateix amb el poema del Màrius Sampere que he utilitzat o d’”Amor casa” de la Sònia Moll. I com que cadascú estava treballant pel seu cantó, li vaig proposar que vingués als concerts a il·lustrar en directe les cançons i vam fer la primera actuació amb una pantalla a l’escenari en què s’hi podia anar veient el procés d’il·lustració que seguia. I d'aquí va néixer aquesta unió artística. Després de vint anys junts, per fi ens hem trobat a l’escenari.    

Més enllà d'aquest projecte, què és pel que més et recorda la gent de tot el que has fet per a televisió i cine?
Amb els anys, han agafat molta volada els openings i endings dels animes que he doblat, com ara Inuyasha o One Piece. Són sèries que han agafat força culte perquè ara ja no se’n doblen. No sé si és només per un tema econòmic de drets d’autor o per més motius, però ara aquestes produccions en català són inexistents. És molt important invertir en televisió en català, perquè hi ha hagut tota una generació que ha crescut amb això, i que ara que s’han fet grans, encara ho recorden.