El cantautor eivissenc resident a Manacor, Miquel Serra, presenta l'àlbum Una casa és pànic (Foehn Records, 2022), que retrata la necessitat de seguretat dels humans, malgrat que aquesta brilla per la seva absència. El nou treball arriba després de més d'una dècada publicant cançons, i un 2021 prolífic amb el llançament del llibre Pendents que arribin els conqueridors (Empúries) i el disc Cançons de Joan Serra (Foehn Records) -amb què va guanyar el Premi Enderrock Especial del Jurat de la Música Balear 2021-. En aquest nou disc, gravat i mesclat per Sergio García Pérez, l'artista ha comptat amb una banda formada per Miquel Perelló, Michael Mesquida i Jorra Santiago (Jorra i Gomorra) que l'acompanyarà també en directe. De moment, ja tenen dates arreu dels Països Catalans en agenda: al Teatre Principal d'Inca (Mallorca) l'11 de març, al Casinet d'Hostafrancs (Barcelona) el 18 de març, l'endemà a Ô caveau du Castell (Els Angles, Catalunya Nord) i l'1 d'abril al CCC Octubre de València, entre altres.



El títol del disc posa un marc de por a la realitat o és més aviat un autodiagnòstic? 
Una casa és pànic vol retratar la necessitat que tenim tots de seguretat en la nostra vida. I com que pens que no existeix seguretat en res, allò al que mos aferram o deim que mos defineix, en realitat mos condiciona, mos resta. Podria parlar de família, posicionament polític, diners, etc. Al final, tot és el mateix.
  La decoració va venir dictada per l'entorn on filmàrem, i d'aquí va venir la resta de l'acció. No vol ser cap al·legoria. Però sí que pens que en els propers anys viurem canvis dràstics, i en certa manera, se mos acaba la bona vida.

 
Dius que "L'amic que no se'n va" fa mal. L'amistat, quan fa mal, fa igual de mal que l'amor o és sovint una enveja momentània? Com és l'amistat entre músics i amb la resta de societat segons el teu parer?
Supòs que amb aquella frase vull referir-me a la higiene de crear nous llaços, i deixar enrere els que no hi són. La bona amistat mai pot ser perjudicial, ni crear enveja. No sé les altres bandes, però dins la nostra de cada vegada hi ha més harmonia, més flexibilitat... Mos devem fer grans...
  Sents que quan "Amèrica dorm" -així es diu el tercer tall del disc- se'n prepara alguna de grossa?
No, era un recurs que me va venir al cap. M'ajuda amb la descripció d'algú que té una vida itinerant, extensions de terra amples, el cel immens, la soledat. Una llicència poètica, però de significat obert.

Què va motivar que Soleá Morente col·laborés a "Quadre lleial"? Els xiuxiueigs que hi apareixen són un homenatge a 'Omega' (El Europeo Música, 1996) d'Enrique Morente?
Na Soleá Morente va ser molt propera, molt fresca; vaig contactar-hi a través d'en David Rodríguez (La Estrella de David). Quan me van enviar lo que havien gravat, amb aquest cante jondo imprevist del final, vaig quedar com glaçat. No sabia què pensar! Li havia dit que improvisàs, però no m'esperava això! Ara, el contrast amb la cançó és fenomenal, i veus la força de qui canta per pura genètica. La idea dels xiuxiueigs prové de la pel·lícula El cielo sobre Berlín (Wim Wenders, 1987): representa la remor dels pensaments de la ciutat que capten els àngels. Un gran film.

Al bell mig del disc s'hi troba "El somni repetit". Sorgeix d'algun somni recurrent?
Aquesta cançó va venir després de veure la pel·lícula 24 Hour Party People (2002). Volia fer una cançó repetitiva amb no més de dos acords. Quan la gravàrem, en Sergio García li va agafar l'aire tot d'una i la va acabar de pujar a la superfície.
  Aquest tema és sobre com mos encadena la família, els rols interns que es mantenen tot i el pas dels anys. Una cosa perjudicial, un orgull que no porta res de bo. Hauríem de veure el perill que implica. Sobre la música, m'encanta el moment on la banda irromp en sec.

"Desemparament" és una balada preciosa a guitarra i veu. És una cançó d'algú enamorat després d'una separació recent?
És sobre un ancià mig senil que encara demana per la seva dona, morta temps enrere. L'edifici blanc és el geriàtric, clar. Un quadre molt trist, molt. Estava tan orgullós d'aquesta cançó que vaig fer veritables esforços perquè la cantàs en Raimon, trobava que li esqueia totalment, però se va disculpar al·legant l'edat i que ja estava retirat... m'hagués encantat sentir-la cantada per ell.
 
Les atmosferes que crees amb la banda, què tenen de tu i què de les sinergies al local d'assaig?
Una vegada la banda coneix la cançó, l'atmosfera que puguem crear-li és compartida, i mai tant com en aquest disc. Tots tenim gustos diferents i això enriqueix molt el resultat. La tasca amb en Sergio a les mescles també ha estat determinant.
 
Duchamp va crear l'obra titulada 'El gran vidre' entre 1915 i 1923, tu tanques el disc amb una peça homònima. Hi té alguna cosa a veure?  
Exactament: li vaig robar el títol a en Duchamp. Aquesta cançó és la que més transformada va quedar i la que més mals de cap mos va dur. Els vents i el sàmpler del final són solucions d'assaig i error continu, abans, durant i després de la gravació! Ja veurem com duim això al directe.

De qui t'agrada actualment la manera de fer cançons i música?
Estic un poc desencantat amb la música darrerament, me costa molt trobar músics estimulants, o grans cançons que m'arribin. No combreg amb tanta cançó que és ritme, sàmpler i poca cosa més. És com si no es volgués passar per l'esforç de partir d'una melodia o harmonia suggerent. Escolt i pens que no s'hi val agafar la via més ràpida, la notorietat com a fi.