​Amado Jaen: «És molt difícil fer una cançó fàcil com ‘Un rayo de sol’»

Los Diablos formen part d'un seguit de grups que van marcar una època els anys setanta. Entre el seu repertori hi ha peces inoblidables, però cap ha tingut el recorregut i la repercussió d'"Un rayo de sol", convertida en paradigma de la cançó de l'estiu. Sens dubte, la més exitosa de totes les que s'han fet.
La cançó va complir mig segle de vida ara fa dos anys, en plena pandèmia. Quedava pendent una festa-concert d'aniversari, que finalment tindrà lloc demà 24 d'abril a les 19:00 h al Parc de la Remunta de l'Hospitalet de Llobregat. Es tracta d’un concert gratuït que forma part de les Festes de Primavera de la ciutat d'on és originària la banda. A més, coincideix amb l'inici d'una nova gira de Los Diablos. N'hem parlat amb Amado Jaen, històric component de la banda i compositor d'"Un rayo de sol". 

50 anys d'"Un rayo de sol"…
Sí. El "Rayo" és de l’any 70 i va complir 50 anys en plena pandèmia. Aquest diumenge comencem una nova gira i la comencem precisament a l’Hospitalet, que és la localitat on vam començar. Ens van contractar fa dos anys i per culpa de la Covid vam haver de cancel·lar. I ara que ja es poden fer concerts, ens han tornat a cridar.

És una cançó que ja forma part de la història de la gent
I tant! No saps la de vegades que se m’ha posat la pell de gallina perquè hem conegut nenes que es deien July o Rosana per cançons nostres i parelles que ens han explicat que s’havien conegut ballant el "Rayo". Tot això vol dir que formem part de la vida de la gent. És una gran responsabilitat. Tot el que he fet després, ho he fet amb molta cura pensant que podia tenir repercussió a la vida de la gent.


Hi ha algun secret per fer una cançó com el “Rayo”.
És molt difícil fer una cançó fàcil. Estar-te de posar-hi harmonies per vestir la cançó, no posar acords complicats i aconseguir que funcioni no és tan fàcil. Després el públic és el que decideix si funciona o no i mai no saps què passarà. Nosaltres vam tenir la sort de treure un èxit cada any sis o set anys seguits. Però no és gens fàcil.

El "Rayo" és la millor cançó de Los Diablos?
Va ser la cançó que ens va obrir les portes, la més coneguda i la que més s’ha venut. Ara, que sigui la millor, això ja és una altra cosa. Jo tinc agraïment per aquesta cançó perquè ens va donar la vida. Ara, potser sí que m’agraden més altres cançons.

Us ha passat pel cap fer-ne una versió en català? No sé si us ho han demanat per al disc de La Marató, per exemple…
No, mai. Si ens ho demanessin, no hi tindríem cap inconvenient. El que sí que vam fer és una versió en anglès que deia “Dancing In The Sun”, però no va passar res. En canvi, on sí que va passar va ser a l’Amèrica Llatina. El "Rayo" ens va obrir moltes portes…

Demà toqueu a casa vostra. Quina formació té avui Los Diablos?
De la formació històrica quedem l’Agustín Ramírez, que és el cantant, i jo. I esporàdicament ve el guitarra Quique Marín. Demà hi serà. Els altres músics ja porten molts anys amb nosaltres, però no són d’aquella època.

Hi haurà alguna cosa especial per celebrar l’aniversari?
Sí, vindrà un presentador. Quan van començar l’Agustín i el Quique imitaven el Dúo Dinámico i feien les seves cançons. Farem una pinzellada d’aquesta època., que en diem, Los Diablillos.


Quin repertori interpretareu?
La majoria de les cançons són les de sempre. Fem una revisió a la música dels anys setanta i recordem cançons nostres i altres que sonaven al costat. La gent que ens ve a veure vol sentir aquestes cançons, però les hem posat al segles XXI. Fem una música senzilla i divertida que és un reflex de com som nosaltres, que som gent normal i corrent de l’Hospitalet. També hem de pensar que aquells anys funcionava la dictadura i que tampoc no podíem fer gaires floritures…

Que vau tenir alguna topada amb la censura?
No, mai, mai. Sabíem on estàvem. Bé, abans del “Rayo de sol” vaig fer una cançó que es deia “Somos felices” i recordo que hi havia un tros que deia ‘hoy que me has dado…’ i l’Agustín cantava el ‘me has’ d’una manera molt expressiva. El de l’editorial de l’EMI em va demanar que canviés la paraula perquè semblava que digués ‘meas’. Em deia que la censura ho tombaria, que sonava com una paraula escatològica. Al final no la vaig canviar i no va passar res, però és significatiu de l’ambient de l’època.