​Crits i murmuris

La carrera del pianista nordamericà Herbie Hancock (Chicago, 1941) és meritòria per diversos motius. Un d'ells, haver format part del segon quintet històric del trompetista Miles Davis entre 1963 i 1968 juntament amb grans figures del gènere com el bateria Tony Williams, el contrabaixista Ron Carter i el saxofonista Wayne Shorter. Mentre reinventava el jazz, li va sobrar temps per enregistrar mitja dotzena de grans treballs en solitari, entre els que s'hi troben dos stàndards del gènere –"Watermelon Man" i "Canteloupe Island"–, reconeixibles fins i tot per als més profans. Anys més tard va voler flirtejar amb el funk i la fusió al costat dels Headhunters, deixant per a la història temes com "Chameleon" (1973); i també amb el pop i el hip-hop en plena era MTV a "Rock It" (1983).
 
Guardonat i reconegut de totes les maneres possibles, Hancock no ha publicat un treball nou des de fa molts anys. Els seus dos darrers discos com a solista han estat el memorable tribut al cançoner de Joni Mitchell River: The Joni Letters (Verve, 2007), i la discutible obra multicultural i multitudinària The Imagine Project (Hancock, 2010).
 
Amb aquest currículum –abreujat–, Hancock es va presentar amb 82 anys al festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols acompanyat d'una formació espectacular: Lionel Loueke a la guitarra, James Genus al baix, Terence Blanchard a la trompeta i teclats, i Justin Tyson a la bateria. Tot feia augurar el seu profètic "anem a passar-ho bé aquesta nit" amb el que va donar la benvinguda al públic, just abans d'interpretar una llarga "Overture" a mode de popurri, que va anunciar que començava "al cel, a la galàxia", mentre sintetitzava sons que amb el seu teclat Korg.
   
La nit va començar de manera esperançadora; amb la trompeta de Blanchard i la guitarra de Loueke dibuixant moments realment sublims. La banda va apuntar altíssim, i Hancock semblava a moments ser-ne gregari. "Footprints", un tema del "jove de 89 anys" Wayne Shorter va sonar esplèndida en un arranjament de Blanchard que el trompetista –i autor de les bandes sonores de Spike Lee– va conduir magistralment. El públic va agrair que recordés la seva època amb els Headhunters recuperant-ne "Actual Proof" i el característic so de piano Rhodes. Tot semblava caminar cap a una nit memorable, especialment gràcies al treball d'una banda que el propi pianista va qualificar de "regal".
 
Però Hancock és home d'excessos. I excessives van ser les seves dissertacions entre temes, i el seu discutible sentit de l'humor que feia servir fins i tot per aixafar els solos dels seus companys. Costa entendre com s'entesta a elevar el concert a un nivell de crits, quan és especialment emotiu en els murmuris. I soporífera va ser la recuperació de "Come Running to me", una de les cançons de l'oblidat –i oblidable– Sunlight (Columbia, 1978) on va experimentar amb l'ús del vocoder, un instrument que sintetitza el so de la veu. Hancock i Loueke es van prestar al joc, i el quart d'hora que va durar la cançó va esdevenir etern. Entremig, i com a complement a la barbàrie, va penjar-se el seu icònic keytar en un moment que va fer desenfundar els telèfons mòbils del públic a la recerca de la imatge de la nit.
 
Per sort, "Canteloupe Island" va retornar el concert a la via d'on mai hauria d'haver sortit, amb una versió elèctrica liderada per la guitarra de Loueke. Públic entregat, a l'espera de la cirereta del pastís… Hancock fent de keyboard hero amb –altra vegada– el keytar a les espatlles, executant uns solos de lluïment estèril però efectista, acompanyant l'infalible riff funky de "Chamaleon". Va ser el final d'un concert que podia haver estat sublim, i que es va quedar a mig camí.