Francesc Pi de la Serra les canta clares. No s’amaga de res i sempre va de cara. La seva entrada a Els Setze Jutges ja va ser per la via directa, després d’haver-los criticat obertament el deficient acompanyament musical. Així va esdevenir el cinquè jutge. Però amagat sota la pell del llop, en Quico és un bon jan, compromès quan ha calgut, solidari amb els seus companys i amb multitud de causes i bon amic dels seus amics, entre els quals hi ha des de Paolo Conte fins a Joan Manuel Serrat, de Caetano Veloso a Joaquín Sabina.

La repressió franquista no el va acoquinar. Militava en un partit aleshores clandestí, el PSUC, i travessava la frontera tants cops com calia, tot i que li havien retirat el passaport i els controls policials i duaners entre els Estats espanyol i francès no tenien res a veure amb la permeabilitat actual.
És un esperit lliure que obra seguint els dictats del cor. I de la mateixa manera que ni la censura ni la repressió no el van poder fer callar, tampoc no l’han fet callar els anys que ha passat sense publicar cap disc amb noves cançons. Simplement, no ha volgut seguir el joc que li repartien des de les discogràfiques. I és que en deu estar ben escarmentat. Els seus discos no han fet mai justícia a un cantant que ha desplegat totes les seves capacitats en el directe.
 
Mite de la cançó, pare del blues i oncle del rock català, sap que el temps sempre li dona la raó i que les seves cançons algun dia seran reivindicades per les noves generacions. Cançons magnífiques que van del lirisme més sensual al renec i al cop de puny sobre la taula. Sense disfresses ni artificis. Transparent. Amb la dignitat de qui pot mirar enrere i seguir amb el cap ben alçat.

Avui, per celebrar els seus 80 anys, recuperem deu dels seus clàssics:

“L'home del carrer”


“Jo soc Francesc Pi de la Serra”


“Passejant per Barcelona”


“Cançó de l’atzar”


“Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”


“El burgès”


“Cançó en i”


“La moral”


“A poc a poc”


“Blasfemari”