Per què has volgut revisitar les teves cançons amb una orquestra?
No ha estat una tria que hagi fet jo, han coincidit diverses circumstàncies. Per part meva, la primera mirada cap a la possibilitat de treballar amb una orquestra sorgeix el 2015 amb l’edició de F(a)usta (RGB Suports), que és un disc de cançons pròpies de pop-rock amb arranjaments de quartet de corda. Es va presentar amb tres formacions, depenent d'en quin territori es fes el concert. A Menorca hi havia una formació, a Mallorca hi havia amb la que vam gravar el disc, i a Catalunya, una altra. Això vol dir que, en comptes de quatre músics ja vaig treballar amb dotze. I encara van ser més perquè en alguns concerts van venir suplements. El fet de treballar amb tres formacions diferents em va fer veure que cadascuna sonava diferent i tenia la seva personalitat. Vaig pensar que m’agradaria reunir-los a tots per fer un superf(a)usta. Va ser un pensament que em va passar el cap i que es va quedar allà.

I s’hauria quedat allà si no…?
El 2019, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears es va posar en contacte amb mi perquè havien pensat que podíem fer un projecte simfònic. En realitat tot arrenca d’aquí. Jo havia pensat en una orquestra de cambra com a molt i ara em sorgia la possibilitat de treballar amb una orquestra simfònica! A més, m’oferien la possibilitat de treballar en el format que jo volgués i he volgut no quedar-me amb la sonoritat de l’orquestra simfònica sinó treballar amb la banda de rock, que hem ampliat una miqueta amb dues coristes. Els arranjaments són d’Aguiló, que és una persona de total confiança.

Amb Miquel Àngel Aguiló, de fet, vas començar a treballar ja el 2015, també.
Sí, a F(a)usta vaig començar a treballar amb ell. És un musicàs mallorquí que ha compost diferents bandes sonores. A finals dels 80 estava en una banda de rock que es deia La Búsqueda. Sempre m’havia cridat l’atenció que hi hagués un cello a un grup de rock i al cap dels anys vaig saber que era ell. És també qui va fer els arranjaments de Coser i cantar (DiscMedi, 2007), d’Antònia Font. 


Tens dubtes amb el repertori? Com l'has fet?
Sempre tinc molts de dubtes. I amb una orquestra simfònica no et pots plantejar fer un concert de dues hores com fem els rockers. He tingut temps per decidir i he buscat un equilibri entre la música clàssica i el rock. Per a mi era important que les cançons creixessin una mica més. Amb el grup hem hagut de contenir-nos per donar espai a l’orquestra, i hi ha cançons que han quedat fora. N’hem arranjat 12, que són moltes, i en directe en fem dues més que l’orquestra no toca i al disc tampoc no hi són. Tot ha anat lent, perquè just quan ho preparàvem va arribar la pandèmia i va quedar tot parat. I quan vam poder gravar, vam tenir algunes baixes perquè alguns músics van agafar la Covid.

L’experiència d’unir rock i música clàssica ja s’ha fet moltes vegades. Heu tingut en compte aquests antecedents?
En aquest sentit, m’he documentat molt poc. De vegades, si et deixes influenciar molt pel que els altres han fet, pots crear-te unes expectatives que no es compleixin.