Efectivament, com us deia, em costa caminar seguint una línia continua i inacabable, com qui fa equilibris dalt d’una corda fluixa intentant no caure. Un peu, ara l’altre, seguretat, pausa, calma, tranquil·litat. Jo caic. Jo caic sense mirar del tot si la piscina és plena o és buida. Sense intentar esbrinar si em quedarà el cap, el cos i l’ànima esberlada o l’hauré encertat i no quedaré escampada per terra feta trossets. Però és que “viure és provar-ho infinites vegades”, com diu Màrius Sempere! I, realment, més a prop que lluny del tòpic, la vida és finita, és limitada i si no ens atrevim, si no vivim en i del present, què ens queda? Dels records, del passat, només en podem aprendre, veure què volem i què no, entendre la nostàlgia, escriure i fer-ne cançons. I del futur? El futur no existeix. El futur és projecció, és anhel, ambició, esperança. Per tant, al final, la vida és ara –això també ens ho cantava en Pau– i és l’única cosa que tenim del cert.


I en tots aquests intents de passejar-nos per la vida que volem, acceptant les conseqüències de les decisions com a part del procés, sabent viure les engrunes com si fossin els millors tiberis, i convertint en petiteses les pors més grosses, anem creixent. És llavors quan fem nostres les postes de sol, quan gaudim del dringar de les copes del vi blanc que encara no havíem tastat i que vas comprar ara no recordo on, i gaudim també de les espurnes d’un castell de focs que es deixa veure, de resquitllada, rere els arbres, rere els edificis d’aquesta ciutat no del tot bonica, però amb un mar increïble. I també és llavors quan fem nostra una cançó que a tu no t’agrada tant com l’anterior, però que a mi em fa obrir una finestra per apropar-vos una mica més el meu món.