Després del mortuori Flors mentre visqui (Halley Records, 2019) i l’ombrívol i pessimista Viatge en espiral (Halley Records, 2021), Lildami presenta Dummy (Halley Records, 2023), el seu disc més alegre, divertit i juganer. En el seu any més mediàtic –jurat d’Eufòria, presentador de Cover a TV3, clip més vist en català amb “Supermercat” o un capgròs a Terrassa–, el cantant terrassenc ha creat un treball d’estil aquàtic, que sura entre el pop i el rap, tocant el trap, la bachata o el boombap. El disc és una fotografia de les experiències viscudes per Lildami durant l’últim any; un recull irònic i optimista que parla de l’amor, la fama i el canvi climàtic, a més de deixar-se anar i passar-ho bé, entre altres tòpics. Un treball que desprèn l’essència ‘Dami’ per tots els porus i que està fet a prova de xocs a grans velocitats.



Més enllà del joc de paraules amb ‘Dami’, què més amaga el títol de 'Dummy'?
Fa referència als Crash Test Dummies, els maniquins que s’utilitzen als cotxes per provar com aguanten els impactes. Em va molar la metàfora del ninot que rep totes les hòsties. És el pioner, però li toca rebre. Crec que aquesta idea reflecteix molt bé la meva carrera. Amb tota la humilitat, evidentment, però vaig ser una persona que vaig trencar diverses portes dins l’escena urbana, que segurament abans ningú no havia tingut la sort d’obrir. Això té moltes coses positives, però també té la contrapartida d’haver de rebre males crítiques. Tot plegat ho he fet sempre perquè serveixi per als que venen al darrere. L’altra raó és més òbvia, perquè és un joc de paraules entre dummy i el meu nom, ‘Dami’. També em va molar molt aquesta conya.

El disc és heterogeni, perquè parla d’amor, diversió, emergència climàtica...
Em plantejo els discos com a fotografia del moment que m’ha tocat viure. Per exemple, el segon era molt més fosc a causa de la realitat vital, tant per la situació de desamor que vaig patir com per la pandèmia. Tot i que parlava de molts temes, tenia un aire ombrívol. Al primer en canvi parlava molt de la mort, de deixar-se anar i viure la vida. Si hi ha una cosa que m’agrada és abordar molts temes diferents, però hi ha una cosa que em ralla molt quan els rapers només parlen de hip-hop. El codi és divertit, es pot fer un tema o dos sobre el tema, però m’agrada que un disc sigui com un viatge. A Dummy transmeto el que he viscut el darrer any. És un disc sobre l’amor i passar-ho bé, i tot plegat amb molta conya i ironia. Estic passant per un moment molt més feliç, centrat i content.


La ironia és la idea que vertebra el disc?
Clar, perquè la gent escolta els meus temes i s’agafa seriosament el que disc sense adornar-se que molta part és de conya. Hi ha gent que s’enfada molt. Tot té una capa de vernís de la ironia, que caracteritza el meu dia a dia. Vull transmetre aquesta idea: “Chill, al final del dia és només música, no et prenguis res del que et dic massa de debò. Quan arribi la nit, apagaràs el mòbil i ja està”.

Lildami ja s’ha convertit en un fenomen mediàtic dins l’ecosistema català. Fins a quin punt hi ha la performance d’un personatge al darrere?
És molt difícil parlar d’un mateix en tercera persona i autoanalitzar-se. I també podria ser un exercici una mica pedant. Però si m’ho preguntes, diré que crec que no hi ha cap personatge darrere de Lildami. Em veig a la tele, a la ràdio o a totes les cançons que faig, i m’hi reconec. Segurament el fet que la gent hagi connectat amb mi és perquè veu un pibe que s’expressa tal com és, sense que li importi gaire el que pugui dir o pensar la resta de la gent. Penso que aquesta és la gràcia que té Lildami: si hi vols pujar, t’obro els braços, i si no t’agrada, ‘tranqui’, no serà cap motiu de conflicte, no passa res. No puc intentar agradar a tothom.


 

MÚSICA AQUÀTICA

Musicalment és un disc divers, entre el pop i el rap. Quina és la teva etiqueta?
Hi ha un concepte que fa mesos que treballo, que és el gènere aquàtic. Se situa entre el rap i el pop, que són els meus animals de confiança. És difícil catalogar el disc com a músiques urbanes, perquè hi ha molt de pop, i estic molt tranquil. M’ha vingut de gust fer-ho sense oblidar que vinc del rap, que és el que he fet tota la vida. Em sento a cavall de dos estils, i això sense tancar-me a altres influències. Hi ha un tema molt bachatero, altres més trap, un altre que és boombap... Des dels 14 anys que faig música i n’he escoltat tota la vida, i segur que hi ha altres referències que són al disc i ni tan sols ho sé.

L’anterior disc, 'Viatge en espiral', per exemple, respira molt diferent que 'Dummy'.
Sí, però no. Crec que hi ha un esperit compartit entre les maquetes de fa cinc anys, els dos discos anteriors i aquest nou, que és una essència ‘Dami’, que no es pot copiar. No ho dic perquè sigui l’hòstia, sinó perquè és única i són les merdes que em passen pel cap. Tot i que vingui d’un treball molt rap i fosc o d’un altre de més alegre, quan la gent els escolta es pot adonar perfectament que els ha escrit la mateixa persona, en moments diferents. És com un oient, que segur que no escolta la mateixa música ara que tres anys i ja no dic deu anys enrere. Als artistes ens passa el mateix.


Com definiries aquesta essència ‘Dami’ de la qual parles?
Intento transmetre normalitat, que vol dir empoderament personal i motivar la penya perquè sigui autosuficient, però evitant fotre la xapa. A més, les capes d’ironia igualment són molt ‘Dami’. Vull que totes les cançons tinguin almenys dues lectures. Per exemple, em mola molt veure a un concert meu un xaval de 10 anys que fa una lectura dels temes, i una persona de 35 fent-ne una altra. És com un iceberg. Pel que he pogut llegir en comentaris, he vist que hi ha gent que pensa que faig lletres molt ximples, i és la seva opinió, però si hi aprofundeixen una mica s’adonaran que també intento, sense ser un Federico García Lorca, fotre-hi més capes de lectura.

Quan fas una cançó has arribat a pensar en quin és el teu públic objectiu?
Soc un mico amb una metralleta, i això me la sua [Riu]. Seriosament, crec que el problema és intentar fer música pensant en un target determinat, perquè llavors estaria fent un producte, i no música. Un tio que entri a l’estudi pensant que ha de fer servir cert tipus de ritmes per agradar a la penya que escolta rap actualment, no agradarà a ningú. Per tant, no tinc un target, tot i que òbviament hi ha un gruix de públic que puc catalogar. No hi ha res més bonic que quan venen un pare i un fill a dir-me que a tots dos els mola la meva música; les cançons són els nostres nexes d’unió. Fer música pensant en un target concret és un error. Això passa –i tots en sabem exemples– amb artistes que semblen el senyor Burns amb la gorra per intentar molar.


En aquest disc has treballat com sempre amb el Sr. Chen de productor?
Mig i mig. Hi ha sis temes amb Sr. Chen i Àlex Pérez, i la resta són produccions amb Scotty DK, Arnau Vallvé, Pau Romero i Genís Trani. Em sento megacòmode treballant amb el Chen, però també em venia de gust treballar amb altres productors i crear noves afinitats. Ha estat una experiència molt interessant, amb molt bones vibes.

El disc inclou una de les cançons que més ho van petar l’any passat, “Supermercat”, convertit en el clip en català més vist del 2022. Sorprèn una aposta tan gran per una idea aparentment tan simple.
M’agrada que el resultat es pugui observar d’aquesta manera. És interessant plantejar que darrere una cançó hi ha un oracle...


Més aviat sembla que hi hagi una única intenció potent i compartida per apostar per una única cançó.
Quan la gent escolta el tema o visiona el videoclip no sap la feina que hi ha darrere. Vaig tenir la idea de la cançó un dia mentre comprava, precisament, en un supermercat. De riure’ns de la idea vaig passar a dir a l’Àlex de quedar un dia per baixar la idea i compondre la cançó. Un cop va tenir el tema, vam rodar el videoclip en un sol dia. Vam reservar un supermercat Esclat, que ens va obrir de 9 del matí a 7 de la tarda expressament, i vam fer totes les gravacions. El videoclip s’havia de penjar vuit dies més tard, i anàvem pilladíssims de temps. L’estratègia de produir una capsa de cereals la vaig pensar només per al vídeo i va ser el dia abans. Vaig pensar de llançar una marca de cereals, però no hi havia cap campanya boja de màrqueting al darrere. Des de fora podria semblar que he post tots els ous al mateix cistell. Però a mi, per exemple, em sembla més currat “Tinc poc temps”, perquè el clip està gravat a Islàndia, on vam estar rodant durant catorze dies.

Esperaves l’èxit de “Supermercat”?
No, perquè fer música té una part de loteria i d’atzar que és addictiva, no se sap mai quina cançó pot funcionar millor. Em podria haver currat un màrqueting de collons per a “Supermercat” i potser no hauria funcionat. En aquests casos jo sempre intento regular les expectatives. A més, faig música perquè m’ho passo bé i per sort és la meva feina, però no tinc la mentalitat de pensar que una cançó d’èxit em pot acabar jubilant, perquè és quan venen les depressions i les rallades.
 

DE L’'EGOTRIP' A LA IRONIA

A “Tall Dami” fas un 'egotrip' amb moltes barres, però alhora amb una pàtina irònica que sona divertida.
Sí, la idea és no prendre’m res massa seriosament. Òbviament, és fruit de la conya quan dic que aconseguiré un Grammy i que el posaré a casa de la meva àvia o que em passejaré per la meva ciutat de Terrassa amb un Lamborghini negre mate.


Per acabar, hem agafat algunes barres de la cançó per comentar-les i explicar-ne l’origen. Per començar: ‘Si vols odiar Lildami, jo ho vaig fer primer’.
En aquest tema hi ha dos codis. El primer és que soc una persona molt autocrítica, per tant, qualsevol cosa que em puguin dir no em podrà ferir. I l’altre és una manera de dir que és igual el que facis, perquè ja ho he fet abans, és vell això que fas, perquè ja s’ha fet.

Seguim amb les barres: ‘Chen i Lildami son com Kanye i Jay-Z’...
És una manera de parlar de dos referents. Al Sr. Chen me l’estimo molt, currar amb ell és una sort que m’ha canviat la vida. Crec que dins l’escena catalana, la connexió que tenim i les coses que hem gravat junts, amb tota la humilitat i salvant totes les distàncies, em fa pensar en aquests noms. Per mi el Sr. Chen és el Kanye West català, i si hi ha algun raper que l’hagi acompanyat de manera habitual cal parlar de Jay-Z. És clar que m’agradaria ser ni que fos un 1% de Jay-Z, però em va fer gràcia aquesta comparació.

I la darrera barra: ‘Ho veus i sembla fàcil bro, sé que m’escoltes a casa i dius jo ho puc fer millor’...
Quan em diuen que el que faig es pot fer millor, jo penso “si és tan fàcil, fes-ho cabró!”. Els puc passar els plugins i la resta d’eines que utilitzo. Podrien obrir l’Ableton i pillar-se un equalitzador de veu, posar l’autotune i penjar cançons a YouTube com vaig fer fa vuit anys. He gravat amb micros de 15 euros. La música urbana actual és la més democràtica i accessible que ha existit mai, i fins i tot hi ha penya gravant-se amb el mòbil. Si algú ho vol fer millor però no ho fa, és que potser no pot. Potser no és tan fàcil com sembla i quan algú s’enfronta al full en blanc, és quan se n’adona.