La cantant barcelonina Laura Elle pubica el seu primer EP en solitari, Com seria jo (Microscopi, 2023). Un disc, creat des de la sinceritat i la transparència, on l'artista ha trobat el seu espai d'empoderament i reivindicació davant de problemàtiques socials com ara la salut mental. El concert de presentació del disc serà aquest 11 de març a la sala Jamboree de Barcelona, allà on va iniciar la seva carrera musical. Hem parlat amb ella per descobrir les reflexions que envolten el disc.



Avui publiques el teu primer EP en solitari.
Sí, em sento molt emocionada perquè és una cosa que havia de fer: fa molts anys que, de manera indirecta, estic treballant per a aquest moment i ara, per fi, he aconseguit la suficient confiança en mi mateixa per creure que ho puc fer.

Hi ha alguna unió entre totes les cançons?
Totes les cançons són el resultat d'una teràpia psicoanalítica que fa anys que faig. Hi parlo de temes que he estat treballant a teràpia com ara el dol i el concepte de la pèrdua i de l'existència. Un parell de cançons tenen a veure amb el trauma infantil, la salut mental i la gordofòbia. Hi ha una cançó d'amor, però té un gir existencialista perquè també parla de la mort.

Creus que l'amor és un lloc on refugiar-nos o des d'on lluitar contra allò que ens fa mal?
Jo crec que l'amor dona sentit a l'existència i fa que sentis que estàs viu. Per a mi és un motor per viure sense por, per atrevir-me a viure. La por també és un tema que he treballat molt. La gent, quan em veu des de fora, no pensa que soc una persona amb pors, però m'he adonat que en tinc moltíssimes i que m'han privat de perseguir coses que volia.
 
En la cançó que dona títol a l'àlbum, "Com seria jo", dius que "t'agradaria ser el més fort". A què et refereixes? 
Aquesta cançó la vaig fer després d'una sessió amb la meva psicoanalista. M'estava preguntant a mi mateixa com seria jo sense tots aquests dimonis o si m'atrevís a ser una persona diferent, i va sorgir aquesta cançó de forma improvisada, fent una jam amb el meu productor. En aquell moment em referia que m'agradaria ser una persona amb menys pors quant a la música.


A la cançó de "NEPFCM" et veiem totalment empoderada i cantant que "No em pots fer cap mal".

Et presentes com a una cantautora i compositora gorda i queer. És una forma de reivindicació?
Sí, totalment, és una forma d'autoassignar-me coses que durant molt de temps no he acceptat. Ara m'he adonat que el meu poder, i el que em fa única, són precisament aquestes coses de les quals he fugit sempre. Les vull posar en llums de neó perquè es vegin i no passin desapercebudes.

Què opines de les etiquetes? Creus que són importants en la nostra societat?
Si les etiquetes són autoimposades, penso que tenen una funció i una raó de ser, tenen un element de transformació i t'ajuden a viure processos vitals. Però quan venen imposades des de fora, poden fer molt mal perquè som éssers supersocials i les interaccions que tenim ens afecten, vulguem o no, i crec que a vegades les etiquetes poden anul·lar o limitar la teva identitat.

Com es presenta el concert de presentació de l'11 de març a la sala Jamboree de Barcelona.
Estic supernerviosa. És un concert que estic preparant jo sola, i és molta més feina del que em pensava, però em fa molta il·lusió perquè al Jamboree és on vaig començar a desenvolupar-me com a artista, fa tretze anys, i poder fer el concert de presentació allà és com tancar un cercle.