La cantautora lleidatana se sent tota una altra després d’haver posat veu i música als poemes del reusenc Gabriel Ferrater. El seu sisè àlbum, No diré res de mi (Segell Microscopi, 2023), és la base de l’espectacle Ferrater.G, un dels actes programats pel centenari del poeta, en què Meritxell Gené va signar la direcció musical, al costat de Guillamino i Santi Careta.



'Ferrater.G' va ser un encàrrec per a l’any dedicat al poeta Gabriel Ferrater (Reus, 1922 – Sant Cugat del Vallès, 1972).
Per commemorar l’Any Ferrater, el festival BarnaSants ens va encarregar un espectacle que vam estrenar al Teatre de Sant Cugat el maig de l’any passat, el dia del cinquantè aniversari de la mort del poeta i del centenari del seu naixement. Jo ja havia intentat musicar abans Gabriel Ferrater però sempre acabava posant els seus poemes a la nevera, perquè em semblava terriblement complicat. L’encàrrec va ser una oportunitat única. M’hi vaig endinsar a fons, que és una cosa que volia fer des de feia temps.

Quin coneixement tenies de Gabriel Ferrater i de quina manera hi has aprofundit en aquest disc?
Ferrater és un poeta que sempre m’ha seduït i he sentit proper. Ja havia intentat musicar algun poema seu per incloure’l al recull que vaig fer al disc Branques (autoeditat, 2015), però finalment ho vaig desestimar perquè em va semblar un poeta molt difícil de musicar. Un altre moment en què m’hi vaig acostar va ser a l’espectacle AMOR: Arrels, branques i fulles, amb Meritxell Cucurella i Heura Gaya, en el qual entrellaçàvem cançons que prenien la poesia com a material de partida i poemes sobre bases musicals. En aquell espectacle ja vam seleccionar també alguns poemes de Ferrater.



Quina diferència hi ha entre les adaptacions d’aquest disc i les que havies fet, de Màrius Torres a Maria Mercè Marçal?
Cada poeta i cada poema m’han requerit un aire i uns arranjaments molt diferents. Són els mateixos poemes els que ho desprenen, ho demanen i ho respiren. I aquest cas també ha estat així. Ferrater és molt complex i això és part del seu encant. Els seus poemes no són gens fàcils ni tòpics, i sovint tenen un joc de miralls i de lectures, un prisma, que els fa polièdrics. Un pantonari variat i alhora directe.

El disc l’ha editat Segell Microscopi, però per fer-ho possible has tingut 135 aportacions de micromecenes. És una bona opció?
M.G: No sé si dir que m’agrada el micromecenetage, tant de bo molts músics poguéssim publicar discos sense la necessitat d’haver de demanar ajuda. Però, alhora, aquest format m’ha connectat amb la gent i m’ha fet sentir infinitament agraïda per l’abraçada i el suport de totes les persones que un cop més m’han fet costat i han apostat pel projecte. Aprofito novament per agrair-los les aportacions, perquè no serà mai prou l’agraïment cap als que ho han fet possible.
 
Meritxell Gené s’ha llançat a l’electrònica amb cançons com la que obre el disc (“Si puc”), amb una veu més sensual i soulera, i amb el suport de Guillamino amb els arranjaments?
Certament l’electrònica i la veu més soulera van sortir soles, m’ho reclamaven els versos. Pau Guillamet ‘Guillamino’, això sí, té tota la culpa dels arranjaments electrònics, que plegats hem sabut ajustar fins a trobar la textura justa, que és delicada. Ell també s’ha encarregat de la producció del disc i això es nota.

Els “Dits” que musiques tenen un batec molt especial, com de film de David Lynch. Com has treballat cada poema?
Cada poema dels que he musicat, en una primera fase ha bategat molt fort. Més que David Lynch, m’han linxat literalment! Vaig treballar les composicions en solitud i a mesura que anava avançant, em gravava a casa i ho enviava a en Pau i en Santi. Després van venir les primeres trobades, i tot va fluir d’una manera preciosa. Els anava cantant les cançons en directe i ells m’acompanyaven. Els arranjaments sorgien i els vivíem a tres. I de tant en tant saltava un “uau, com mola!”, i així vam anar fent, coneixent-nos, compartint, rient, sentint... Tot això ho vam gravar i després ho feia arribar als ballarins perquè paral·lelament poguessin anar dibuixant les coreografies de l’espectacle. Els dies previs a l’estrena ens vam trobar tots plegats a Sant Cugat per fer una estada i, voilà!

Vas reunir un equip molt potent...
Era molt conscient que tenia la sort de poder treballar amb uns artistes molt potents… Els ballarins de l’espectacle, Margherita Bergamo i Ricardo Salas, em deien “nosaltres no som ballarins que ballem, sinó persones que ballem”. La idea il·lustra perfectament la naturalitat del llenguatge corporal que desplegaven, sense res forçat ni imposat. Els ballarins es convertien en Gabriel Ferrater, l’encarnaven i en representaven la consciència i les pors, i també els seus dies improductius, les jornades de beure i fumar...


Has descobert una faceta més lúdica a poemes com “Joc”?
No sé si més lúdica, però el que puc ben assegurar és que he gaudit molt de tot el procés artístic… amb tan bona companyia. Els ballarins em van ensenyar a parlar, a expressar-me i a dir els poemes també amb el cos...

En canvi, la teva part més íntima sona a cançons com “Posseït”, que alhora és una història descarnada...
“Posseït” és una poema que se m’emporta a un lloc desconegut… Pot semblar una mica gore, però és bonic. A la nostra ànima i al nostre cos sempre hi quedarà un regust de tot allò viscut. Els cucs trobaran un regust de tu, que t’he estimat. Els arranjaments d’aquesta cançó han volgut aportar precisament aquest tast amarg i punxegut. Fermentat, d’una banda, però alhora dolç, nostàlgic i marinat amb els anys. És el regust de vides intenses.