Una ‘cosina’, a Cambrils, és una persona en qui tens confiança, algú que pertany a la comunitat. Després de ser l’acordionista de Roba Estesa, Clara Colom lidera el conjunt folk La Cosina, que “transmet la idea de proximitat i promou els vincles emocionals”, i que presenta el seu primer treball, titulat Hores vinguin (Coopula Edicions, 2023).



Com va néixer La Cosina?
Clara Colom: Tot va sorgir perquè a l’estiu vaig estar tres mesos de baixa per una operació a l’ull. No podia fer cap activitat, només pensar i tocar l’acordió. I per això vaig començar a generar nou material, però no com una cosa volguda. Ja havia deixat Roba Estesa feia dos anys pel volum de feina, i no tenia intenció d’embrancar-me en un altre projecte musical.

Però al final ho has acabat fent...
C.C: Sí. Vaig compartir les músiques fetes els mesos de convalescència amb un amic a qui li agrada molt escriure, Àngel Panisello, i em va ajudar a les lletres. Quan vam veure que anava agafant forma, ho vaig presentar a Xavi Vallverdú del segell Coopula, que ens havia produït els dos primers discos de Roba Estesa. Ens vam animar... i, de cop, ja buscàvem músics! El guitarrista Joan Ferrando és de Reus, el bateria Dídac Mariné és de l’Aleixar i el baixista Dídac Prat és de Sant Antolí.


Quines hores han de venir quan dius 'Hores vinguin'?
C.C: “Hores vinguin” és una expressió popular que no coneixia i que fan servir molt al poble de Tivissa, a la Ribera d’Ebre. Són paraules per referir-se a la sensació d’estar molt a gust a un lloc, ben tranquil fent una sobretaula amb les amistats i sense voler que passi el temps. Vaig adoptar-ho com el títol del disc perquè és una manera de potenciar els espais on estem bé, i que vinguin les hores! I és, també, la filosofia d’aquest projecte musical.

Quina relació té la música amb el menjar i el beure?
C.C: Dono molt de valor i reivindico les sobretaules. Per norma, són espais alegres on tot s’hi val. És una sensació que he viscut molt amb la taverna La Llesque, que vam engegar a Tivissa amb la meva parella fa un parell d’anys. Hi tenim instruments i moltes nits acaben amb la gent cantant encara que no ho faci normalment. Tothom s’hi anima, és un espai desinhibidor. Darrere hi ha una idea senzilla de compartir una estona amb amics o família sense necessitat de fer res més.

El primer senzill és “La magrana”. De què parla la lletra i per què l’heu escollit com a carta de presentació?
C.C: La magrana és un símbol d’unió i reivindica la vida quotidiana del poble pel fet de comprar de proximitat, veure la gent gran, estar pendent dels veïns... Hi ha un moment en què diu: ‘Quan la vella seu al mig el teu son gira rotllana’, que significa que cal posar la gent gran al centre per escoltar el que ens han de dir.


Què us venia de gust celebrar amb el nou disc?
C.C: Sincerament vaig compondre les cançons per anar fent i, un cop acabat, m’he adonat que el disc és un recull del que m’ha passat des dels 15 anys. Hi ha els referents culturals i els grups que he escoltat. “La magrana” té la influència dels bascos Huntza, una altra sona com el ‘rock català’ o té un aire de La Troba Kung-Fú o s’assembla a Strombers que, de fet, hi col·laboren. A més, una lletra parla de la iaia que va morir, n’hi ha una que és havanera i va de la mort del pare d’una amiga, i la darrera, per exemple, són els vots del meu casament.

Com va anar el nou procés de gravació?
C.C: Va ser molt maco, perquè va ser al costat de casa i molta gent va venir a escoltar-ho i a participar-hi. Em vaig sentir acompanyada i això em va donar molta força. Cada cançó la podria dibuixar com si fos un conte, perquè cada lletra explica una història.

Com vas triar els col·laboradors?
C.C: Volia que fossin referents. Hi ha Ferran Gallart, de Strombers, que sempre n’he estat fan; Alidé Sans em feia molta il·lusió i la cançó “Llaga i espardenya” diu ‘dels Ports al Pirineu’, de manera que tenia molt de sentit que hi col·laborés cantant en aranès; Joan Reig, perquè Els Pets és un grup que no em cansaré mai d’escoltar, i col·labora a una lletra que diu ‘érem vigilants de Constantí’, sobre les petroquímiques que tenim a Tarragona, i Sara Pérez, que no és música sinó enòloga i viticultora, i recita un fragment d’un article seu en una cançó que parla de la nostra terra i de com evoluciona la pagesia.

Quin paper dones a l’acordió diatònic com a gran protagonista?
C.C: L’acordió diatònic és un instrument arrelat al Pirineu, però que està molt estès, i en canvi el trobo a faltar en l’oci nocturn. És un instrument molt nostre. Jo de petita tocava la flauta travessera i als 14 anys els meus pares em van portar a unes colònies a Arsèguel i el vaig descobrir. Quan vaig tornar, vaig deixar la flauta i em vaig apuntar al Conservatori de Vila-seca a fer classes amb Guillem Anguera. L’acordió m’ha dut a molts espais de trobada per entendre que em podia equivocar però que tenia tota la llibertat a l’hora de tocar. I m’ha permès reconnectar amb la música tradicional.
 
Com t’imagines els concerts de presentació del disc?
C.C: És un tema que hem estat plantejant força. Vam estar rumiant si havíem de presentar el disc en una gira per teatres, però després, amb l’ajuda d’Albert Requesens, que ha gravat el disc i ens ha acompanyat molt en tot el procés, vam entendre que havíem de portar el que havíem creat a l’estudi a una sala de concerts. La nostra idea és cercar la col·lectivitat a través del caliu i la màgia de les cançons.