El director i fundador de Sidecar relata al llibre Este no es el libro del Sidecar (Editorial 66 rpm) les quatre dècades d’història de la mítica sala que dirigeix a Barcelona amb vocació independent i rupturista. En parlem amb ell.

Què t’ha mogut a escriure una crònica sentimental sobre la teva sala de concerts? 
Va ser un encàrrec de l’editorial. El llibre es va escriure sol, perquè les anècdotes i situacions més inversemblants van anar reclamant el seu espai fins a formar un collage. Conté fotografies inèdites i fins i tot un manual en forma de còmic sobre com muntar un concert. Reconec que m’ho he passat molt bé escrivint-lo.

Hi ha quatre directes del fotògraf d’Enderrock Xavier Mercadé (Nick Lowe, Extenuados, Sidonie i Morfi Grei)… 
Segurament en Xavi és el fotògraf que més i millor ha retratat el que passava a la nostra sala. Realment per a cada capítol tenia una foto perfecta seva. Podia haver fet un llibre sencer només amb les seves fotos. El trobem molt a faltar.
 
Per què heu titulat que aquest ‘no és’ el llibre del Sidecar? 
Em va semblar un nom impactant, i sobretot em volia posar la tireta abans de la ferida. Segur que molta gent trobarà a faltar moments i personatges que han estat importantíssims per a la història del Sidecar. Condensar 40 anys en 200 pàgines és més del que soc capaç de fer. El més destacable de la sala és que és un espai on diverses generacions d’artistes i públic han trobat un lloc on expressar-se amb total llibertat. A més, a l’inici va representar una manera diferent d’entendre la nit barcelonina.

Quins músics catalans destacats hi han actuat? 
Són molts i van des dels grans herois dels setanta, com Elèctrica Dharma, Pau Riba o Sisa, fins a les generacions posteriors d’Els Pets, Albert Pla, Quimi Portet, Els Catarres, Mishima, Joan Colomo, El Petit de Cal Eril, Mazoni, Roger Mas, Le Petit Ramon, La Pegatina... Des del principi ens hem definit per la indefinició, però sempre tenim les orelles ben obertes, si no seria molt avorrit.

Què té per a tu un concert en una sala que un festival no té? 
La proximitat que genera la màgia entre artista i públic. A partir de dos mil espectadors, quan passa a ser un gran espectacle, això es perd.