Guanyador del Sona9 2011 amb el seu grup Nyandú, el cantant i guitarrista osonenc Ferran Orriols ens presenta el seu primer disc en solitari: Plata (Great Canyon Records, 2023), un projecte molt personal on es despulla musicalment a través d'un intimisme marcat pel pop-folk contemporani de baixa fidelitat.



Fer aquest disc era una necessitat vital per a tu?
Sí, feia molt temps que volia gravar-me un disc a casa, tocant tots els instruments i assumint-ne la producció. Tenia ganes de veure fins on era capaç d'arribar i de descobrir-me, de mostrar-me de la forma més sincera possible, no només per una qüestió artística sinó també d'aprofundiment i d'acceptació cap a mi mateix.

Fins a quin punt la paternitat ha estat important per emprendre aquest projecte?
Fins a l'infinit i més enllà. El meu fill és el més important i vull que sigui feliç. Tot el que faig parteix d'aquí. El vaig gravar fa més d'un any, en plena baixa de paternitat i és un retrat d'un moment molt important i bonic en la meva vida.


Hi ha algú que t'hagi inspirat a l'hora de fer el disc i en el seu resultat final?
La meva família. També el Joan Borràs, que es va encarregar de la mescla. N'he après molt d'ell, és una gran persona i molt bon músic. Haver treballat en altres projectes amb el Jordi Casadesús, el Santi Garcia o els mateixos Nyandú també m'ha aportat moltíssim. Hi ha alguns discos que van ajudar al fet que tard o d'hora fes aquest disc, com Darling Arithmetic (Domino Recording, 2015) de Villagers, Carrie & Lowell (Asthmatic Kitty Records, 2015) de Sufjan Stevens i el Modern Vampires of the City (XL Recordings, 2013) de Vampire Weekend.

En el disc et despulles, tant musicalment com personal. Ha estat com una teràpia?
Fer aquest disc ha suposat posar-me davant del mirall i acceptar els meus encerts i errors com a una cosa que em fa únic i m'aporta bellesa. El meu vincle amb la música s'ha tornat molt més estret i sincer.


També t'has inspirat en l'esperit punk del “fes-t'ho tu mateix”?
Totalment. Aquest és el camí que m'omple més: hi aprenc i exploro. Estic saturat de l'edició digital i de les produccions modernes. M'agrada la música imperfecta, que busca la bellesa en les persones i en l'espai on s'està gravant. És clar que la tecnologia facilita les coses, el disc l'he gravat a l'ordinador i he fet servir algun altre recurs digital. Però en general, la tecnologia no m'aporta puresa, prefereixo buscar la bellesa en les coses reals. Vaig decidir gravar-m'ho a casa, en una habitació poc condicionada i sense saber-ne gaire per tal de captar un moment únic.

A 'Plata', tot el protagonisme el té la teva veu i diferents instruments de corda. La idea ja la tenies clara des del principi?
En realitat al disc hi apareixen una vintena d'instruments. Són instruments que he anat recopilant amb els anys, la majoria de corda: guitarres, sitar, mandolina o banjo. També alguns teclats vintage que em comprava de segona mà una mica a cegues, i altres aparells per processar el so, com la taula de so de la Comissió de Festes de La Torre, que té una distorsió molt bèstia. Vaig fer servir molt un Casio per samplejar diversos sons, com una trompeta, un piano de joguina o fragments de cançons que em són importants. Tenia clar que volia fer-hi sortir tots els instruments que tenia per casa i que s'havien quedat arraconats.


T'has fet acompanyar, en un parell de cançons, per la Coral de la Torre d'Oristà.
A la coral de la Torre hi canten la meva mare i els meus tiets, i em feia gràcia que hi fossin; m'hi sento vinculat. Vaig gravar-los a l'església perquè és on assagen i fan els concerts. També perquè és un espai que va marcar la meva infància.