El 2019, el grup igualadí Marialluïsa s'estrenava amb Pren-t'ho amb calma (Bankrobber). 4 anys més tard, amb un parell d'àlbums més a l'esquena i un grapat de senzills, la banda ha anunciat el final de la seva vida curta, però ampla. Per dir adeu com cal, el grup ha volgut publicar un darrer EP, Tinc al cor el que no trobo al cap (Bankrobber, 2023), i fer una petita gira aquest juliol per acomiadar-se d'escenaris i públic, que passarà per Sant Pere de Ribes (Sons Solers · 07/07), Barcelona (Laut · 28/07), Andorra (La Cortinada (29/07), Igualada (30/07). De tot plegat, en parlem amb el cantant i compositor del grup, Pau Codina.



Fa unes setmanes publicàveu nou tema, "Feel Free", que normalment significa l'inici d'una nova etapa. Però de cop i volta, vau donar la notícia del vostre comiat. Com han rebut la informació els vostres seguidors?
Hi ha hagut cert intent de persuasió, és clar: quan un grup acaba sempre hi ha qui el trobarà a faltar… Però en el moment de comunicar-ho, nosaltres ja ho teníem molt assumit i acceptat. No hi ha marxa enrere, i la decisió està presa, però agraïm moltíssim el suport de la gent que ens ha seguit tot aquest temps, és clar.
 
Quan vau treure el primer senzill d’aquest EP, ja sabíeu que seria un comiat?
No, quan vam treure "Feel Free" encara no sabíem que ho deixaríem. La intenció era gravar senzills per passar-ho bé. A la quarta gravació o així va ser quan ho vam decidir.


En quin context estàveu quan vau tenir aquesta conversa definitòria?
Estàvem sopant tots en una plaça d'Igualada, parlant una mica de tot... D’alguna manera, cadascú per la seva banda ja se n’havia anat fent a la idea, però no ens havíem atrevit a posar-hi paraules. En aquell sopar va sortir tot: ens vam sincerar i vam ser realistes.
 
Suposo que després d’aquell, hi ha hagut més sopars!
És clar! Nosaltres continuem sent amics, sortint a sopar i fent coses, fins i tot projectes. El motiu de deixar-ho és l'energia que suposa tenir el projecte, en contraposició amb la que hi podem aportar. Però en cap cas és un tema de relacions personals entre nosaltres.
 

Què ha canviat en vosaltres durant aquests cinc anys?
Les motivacions personals i professionals, sobretot. Quan ets més jove, pots donar-ho tot per un grup sense tenir-hi massa res a perdre, però arriba un dia en què has de prioritzar.
 
Deixant a banda l’exigència física i emocional de mantenir un projecte musical, suposo que el tema econòmic també és complicat, no?
És clar. En aquest país, si no ets un cap de cartell i estàs a tot arreu, ets un artista precari; no hi ha terme mitjà. Alhora, també som conscients de quina és la nostra música: jo sempre l’he comparat amb un vi de reserva, i és clar, en general la societat el que vol és anar de birres, és el que es consumeix més i més sovint. 
 

Sentiu frustració?
No, crec que estem molt contents i orgullosos de la feina feta i del que ens n'emportem, que són sobretot amistats. Però s’ha de ser realista: no és una indústria senzilla on estar còmodament.
 
El pop metafísic ha mort?
El pop metafísic està mort. És evident que hi ha bandes que neixen ara que n’han begut molt, com Reïna, però el concepte com a tal, ja no hi és.

 
EL BO, EL LLEIG I EL DOLENT D'AQUEST LUSTRE
Fem una mica de retrospectiva. Si haguessis d’escollir la cançó que més us ha agradat de totes les que heu tret durant la vostra trajectòria, quina escolliries?
“Nica”, per tempo, lletra, vibres… És un tema que sempre ha sonat molt bé en directe, em relaxa tocar-la i tots hi creiem molt, encara que ara ja fa un temps que no la fem!
 

I una que no us agradi?
“Gest”, del primer disc, no ens ha atrapat mai, de seguida vam deixar de fer-la.
 
Pel que fa als videoclips, amb quin et quedaries?
Amb el de “Mala sang”. Ens ho vam passar molt bé al rodatge i el resultat també va ser espectacular, però és veritat que tots els videoclips els hem gaudit molt; tenim la sort d’estar envoltats de col·legues amb dots artístics i audiovisuals.
 

Un concert que recordis especialment?
Segurament el del Primavera Sound de fa un mes: ens ho vam passar pipa. I també amb un a la sala Vol, de fa tres o quatre mesos, quan vam tocar després de Filippin Yes.
 
I per últim… em sabries dir un moment d’eufòria i un altre de trist, que hàgiu viscut com a banda?
Un moment d’eufòria va ser durant el confinament, quan vam gravar la pel·lícula d’uns quants temes. Va ser una setmana i mitja molt intensa de passar-ho molt bé, i no tenir cap compromís, ni rellotge… El temps estava com aturat i nosaltres estàvem entre amics fent el que ens agradava. Pel que fa a moment trist, segurament el més trist va ser el dia que vam decidir deixar-ho.