Va formar part del quintet sabadellenc Idea -amb qui va publicar fins a dos àlbums-, però ara Gerard Heredia ha volgut emprendre el seu propi camí. La nova aventura arrenca amb l'EP Nu (Picap, 2023), que abraça la cançó d'autor, i deixa a un costat el to rocker que tenia amb banda, per cantar sobre l'amor i el desamor. En parlem amb ell.



Has arrencat el teu propi projecte com a Gerard Heredia, més íntim i personal que Idea, i menys rocker. Com t’hi sents, i què ho ha motivat?
Em sento més jo que mai. No he d'adaptar la cançó a una banda, i això em dona bastanta llibertat per no haver de vestir cada cançó a diversos instruments, sinó posant-hi només el que demani la cançó. La voluntat de fer el meu projecte va néixer amb el segon disc d'Idea: em va fer plantejar-me que no estava anant pel camí que realment sentia. Treballant jo al meu estudi, dedicant temps a cada cançó... Crec que així és com es cuinen millor les coses.

Una de les primeres coses que vas presentar d’aquest projecte va ser “Així soc”, un tema solidari per l’autisme. Com va sorgir? ​
Em vaig posar en contacte amb l'Associació Aprenem. Després de fer un concert amb ells durant la pandèmia, vaig decidir fer-los una cançó que poguessin portar com a lema. No pensava seguir publicant música com a Gerard Heredia... Però al final he fet un EP sencer, que em fa molt feliç.


Tot l’EP de ‘Nu’ sembla recórrer el procés d’una ruptura: n’has tret alguna conclusió?
S’ha de posar el focus en tot allò que et passa de dolent i no deixar-ho dins. És una cosa que sempre m'han dit. Tinc la sort de fer música i poder escriure què em passa i què sento, i no deixar-ho dins i que es faci fosc. És un disc fosc, però a la vegada bastant real. És maco escriure sobre l'amor feliç i a tot color... Però a vegades, hi ha realitats més fosques, i crec que també cal donar-li importància.

Parles de foscor, però també hi ha moments més ballables, com “Tu i jo”, amb un aire més optimista... Hi ha llum o esperança en tota foscor?
Jo crec que sí. Tota cosa bona té la seva part dolenta, i viceversa. Tota història d’amor perdut acaba amb un patiment i una enyorança... Però sempre s’ha de recordar amb el sentiment viscut de cada moment i no només el del final.


En la cançó de “La falguera”, parles de la tristesa, dient de fet que a vegades et sents “com un nen soldat”, però que malgrat tot diràs “soc feliç amb mi”. Explica'ns el viatge que hi fas.
"La falguera" és un tema delicat. Jo seguia un perfil d'Instagram amb aquest nom, d'una noia amb càncer que promovia el lema "Càncer també és il·lusió". En aquest perfil, publicava moltes reflexions, i un dia vaig demanar-li si podia fer una cançó amb frases de les seves publicacions. Però malauradament, mai vaig poder arribar a ensenyar-li, ja que el càncer va guanyar la partida. Però n'estic ben segur que l'escoltarà d'una manera o altra...

Quines expectatives o esperances tens amb aquest nou projecte que tot just encetes?
Doncs la veritat és que em sento com aquell a qui li agrada la pintura i pinta quadres per penjar al menjador de casa i que els convidats puguin veure'ls: no n'espero gaire. D'aquesta manera, també, tot el que vingui serà bo. Només tenia la necessitat d'ensenyar qui soc realment, a nivell musical. I qui sap? Potser aquest només és el primer treball de molts...