Sidonie és un trio rocker barceloní fundat el 1997 per cantant i guitarrista Marc Ros, el baixista Jesús Senra i el bateria Axel Pi. L’any 2018 van reunir en el videoclip de “Fascinados” la flor i nata del pop estatal de diverses generacions, el 2022 van telonejar The Rolling Stones i ara marxaran un mes de gira a Mèxic. Per celebrar els 25 anys han gravat un nou disc com si fos el primer, Marc, Axel y Jes (Sony, 2023), sense deixar de fascinar.



Aquest estiu us van donar el Premi Altaveu per una trajectòria de 25 anys. Us sentiu reconeguts per la vostra carrera?
Marc Ros: No vam iniciar el grup ni per follar ni per fer-nos rics, per descomptat... sinó pel reconeixement del talent i sobretot el dels companys de professió. Jo em mato pels premis!
Axel Pi: Som conscients de tot l’amor que ens ha donat la gent, però no seria sincer si no digués que trobem a faltar els reconeixements, perquè és una cosa que ens motiva. El Premi Altaveu ens va fer moltíssima il·lusió, perquè precisament a Sant Boi va ser el primer lloc on vam tocar en un festival i vam aprendre moltes coses.

Al tema “Cedé” canteu que ara és ‘igual de deprimente que 1997 y el CD va a volver’... El 1997 va ser l’any que vau començar...
M.R: Va ser l’any de l’inici i anava bé per la rima. L’any següent, quan es va incorporar el Jes, ja no feia de bon rimar amb ‘noventa y ocho’. El CD és un objecte que ens serveix per parlar dels perills de mirar enrere, perquè hi ha gent de la nostra quinta que ens recorda els anys de joventut, quan anàvem a l’Apolo i al Sidecar... Però a mi no m’agrada la nostàlgia, perquè és molt depriment. Pensar que abans es vestia millor, que la música era millor... és absurd. Però són les converses que es tenen ara al Sidecar, on la gent de la nostra quinta torna a lligar perquè s’han separat, segons ens van dir... És increïble!


“No salgo más” també té una càrrega d’ironia i nostàlgia, quan a un local un xaval us diu: “Te he reconocido, mi madre es muy fan”. Us proven malament les vostres calculades 1.300 ressaques?
M.R: No ens podem queixar perquè som tres paios estupendos i simpatiquíssims [Riuen]. Potser semblarà que és un disc conceptual que es podria haver titulat ‘Sidecar’, però és que aquesta mateixa frase, “mi madre es muy fan”, me la va dir una cambrera de la sala. Primer em vaig enfonsar, però just després em vaig prendre una cervesa, em vaig fumar un cigarret superllarg i me’n vaig oblidar. Em vaig quedar xocat pensant com vola el temps dels 40 als 50 anys.
Jes Senra: A mi també em va passar l’altre dia. Vam sortir a les Festes de la Mercè i pensava que la frase era un fantasia del Marc, però em va passar el mateix quan una noia em va dir: “Jo us conec perquè el meu pare us escoltava molt”. I vaig pensar, “ostres, s’ha acomplert la profecia del Marc!”.
A.P: Per sort, als festivals d’aquest estiu hem comprovat l’altra cara. Hem vist com el públic jove cantava les cançons, i després han vingut a explicar-nos que quan eren petits els pares posaven la nostra música al cotxe i que ara són ells els que han pagat una entrada per veure el concert, que ha sigut vibrant. És bonic perquè passen les generacions i segueix la passió per un grup com el nostre.


“Pesado y estúpido” és una cançó pop d’amor que s’actualitza com l’aplicació d’un mòbil quan canteu ‘cada vez que te alejas la química me da tu ubicación’... Quina és la idea de fons?
M.R: Volíem fer una cançó que sonés molt directa, com els Who o els Small Faces. És l’única cançó inèdita que vam tocar fent de teloners dels Rolling Stones al Wanda Metropolitano de Madrid.


Com va ser aquella experiència de l’1 de juny del 2022?
M.R: Vam aprendre molt. Com a cantant i performer, veure Mick Jagger amb 79 anys dalt d’un escenari ens va humiliar... i vam tenir una crisi. Vam flipar amb la professionalitat, l’energia i la força de tota la banda. Els Stones no tenen aturador.
A.P: Sidonie també intentem arribar a la mateixa energia i lluitem per estar en forma. Juguem amb la intel·ligència, l’elegància i els recursos que ens dona l’ofici. Aquell dia vam veure el millor bolo dels Rolling Stones i, com que va ser durant el procés de gravació, va marcar definitivament el nou disc. Ens va ajudar a reconduir el que quedava per compondre i produir a l’estudi. No seria el mateix resultat si no haguéssim vist aquell concert.


Fins a la cançó “Verano equivocado”, la primera part de l’àlbum passa molt ràpid. Heu jugat a accelerar el temps?
M.R: Això passa perquè hi ha una nova fornada de grups de guitarres, sobretot amb base a Madrid, que ens agraden molt. Són bandes de l’entorn del segell Sonido Muchacho com Carolina Durante o La Paloma. Escoltar-los és molt excitant. Després de tants directes pregravats amb pantalles i coreografies, veure una banda de quatre o cinc tios o ties en una sala petitona impressiona molt.
A.P: La nostra gira està condicionada pel so de club, perquè el disc s’ha de presentar a sales de concert de rock com la Moon de València, The One d’Alacant o la Razzmatazz a Barcelona (27 de gener).
M.R: Tot i això, ens continuen agradant les sonoritats variades, com amb “Estax bien”, inspirada en el soul de Stax Records, de Memphis.


Tanqueu el disc amb “Mil colores”, un món psicodèlic que va del 'Black & Blue' (Atlantic Records, 1976) dels Rolling Stones a una Judy Garland en tecnicolor o Lole y Manuel cantant “Todo es de color”. És un clam a la pau i la diversitat?
M.R: Aquesta cançó ja no la puc escoltar sense imaginar la bandera de l’arc de Sant Martí. En aquest disc m’havia promès no fer name dropping, però en aquesta lletra em vaig deixar anar i vaig citar tot el que m’agrada, tot i que Lole y Manuel és més del Jes...
A.P: És molt vital, cosa que m’agrada molt que segueixi passant amb Sidonie. Parlem de coses importants intentant divertir i fer ballar.