Aquesta passada nit, el Sant Jordi Club de Barcelona s’ha tenyit de colors, festa i alegria per celebrar vint anys plens d’aventures, que han portat a La Pegatina a menjar-se el món, com bé diuen en el divertit còmic que acaben de publicar de la mà de Norma Editorial. I és que el conjunt originari de Montcada i Reixac ha demostrat que, després de dues dècades dalt dels escenaris, segueixen trobant-se en plena forma, conduint un concert que els ha servit per fer un bonic i explosiu repàs de la seva trajectòria fins al moment. I dic fins al moment, perquè de ben segur que aquí no s’acaba pas la cosa. Sinó que el seu repertori i el seu cúmul d’experiències encara s’anirà ampliant més i més en els propers anys. Això tan sols és la meitat del camí d’un projecte que, sens dubte, sempre ens acompanyarà a molts de nosaltres, convertint-se en part essencial de la banda sonora de les nostres vides.

Eren dos quarts de nou del vespre quan les llums del recinte començaven a apagar-se. La pista i la graderia estaven plenes de “pegatineros” i “pegatineres” de totes les edats, impacients que l’esperada vetllada donés el seu tret de sortida amb l’aparició de les Balkan Paradise Orchestra dalt de l’escenari. I així va ser com l’eclèctica formació barcelonina va començar a fer sonar els primers compassos d’una actuació breu, però plena de ritme i energia.
 
D’aquesta manera, una de les orquestres més estimades dels Països Catalans va aconseguir posar-se el públic a la butxaca amb tan sols 30 minuts frenètics, en els que ens van presentar un repertori que ens va permetre viatjar molt més enllà dels Balcans. Amb unes coreografies molt treballades i ben animades, van aconseguir no abaixar les revolucions en cap moment, fins a acomiadar-se, agraïdes, amb una original i reivindicativa versió de la popular cançó infantil “La masovera”. Oh lai la, la masovera s’ha alliberat!

Després d’uns minuts per deixar l’escenari llest per a l’entrada de La Pegatina, es van tornar a apagar tots els llums, aquest cop per donar pas a l’encesa d’una gran pantalla que va començar a posar la pell de gallina a tots els assistents, que ja s’esperaven que el que vindria seria propi d’una nit única i històrica. Quelcom que tots vam ratificar a l’escoltar tan sols les primeres notes de la mítica melodia del “Gat rumberu”. El conjunt només va necessitar uns segons perquè tots obríssim les nostres ales i ens poséssim a volar amb ells, cantant el popular tema que van escriure anys enrere amb Los Caligaris.

A partir d’aquí, els èxits més sonats de La Pegatina van anar desfilant sense abaixar el llistó en cap moment. Quelcom que ens va regalar instants de tota mena, mostrant-nos la complicitat que tots els membres del grup tenen dalt de l’escenari. Un fet que es pot apreciar tant a través de les seves petites i simpàtiques coreografies, com a través d’una coordinació impecable. D’aquelles que tan sols aconsegueixes després de molts i molts anys d’experiències conjuntes.
  Així, doncs, al llarg de la nit no hi van faltar pas temes com “Olivia”, “Nothing But a Lie”, “Un cop de sort”, “Y se fue”, “Heridas de guerra” o “No som d’aquí”. Sense oblidar-nos de les cantades a ple pulmó “Alosque” i “Maricarmen”, i de les noves incorporacions al repertori com “A medio camino”. A més d’algunes de les més sonades de l’EP La meva gent (Música Global / Calaverita Records, 2022). Una d’elles, la que dona nom a l’àlbum, mai abans interpretada en directe per la banda, i que ha comptat amb la col·laboració d’Els Amics de les Arts. Ara, però, aquesta no ha estat l’única col·laboració de la nit. Sinó que, tal i com ens tenen acostumats, a La Pegatina sempre els hi agrada convidar a diversos artistes a posar el seu granet de sorra en les actuacions. I més quan es tracta d’ocasions especials com la que hem viscut avui. Pel que aquest cop han pujat a l’escenari fins a onze artistes i conjunts diferents, per acabar de fer més apoteòsica una celebració que no hauria tingut cap sentit si no s’hagués celebrat en família.

Músics com Arnau Blanch, Youthstar, Marissa Mur, La Canija, Xabi Solano, El Niño de la Hipoteca, JazzWoman o Ferran Exceso, han posat la primera part d’una cirereta que ha acabat completant el pastís d’una nit inoblidable, també amb l’ajut de grups com Querbeat i Balkan Paradise Orchestra. Però també hi ha hagut altres artistes d’arreu del món que han estat presents en aquest concert, sense la necessitat de viatjar fins a Barcelona. I és que, com ja és habitual en diversos dels seus directes, també ens han portat alguns dels èxits musicals més internacionals a través d’uns medleys i d’uns mashups que no han pogut evitar que, fins i tot els més aferrats a les seves cadires de la graderia, s’alcessin per moure’s al ritme de la música.
 
Uns collages musicals ben variats, que també han servit perquè el conjunt ens regalés diversos trossos de les seves cançons més primerenques, com “Al carrer!”. Unes peces que han tocat immersos en una sorprenent escenografia que ens ha deixat a tots bocabadats, i que a més d’un li haurà pogut recordar a la famosa pintura de Leonardo da Vinci, “El Sant Sopar”. Un moment entranyable, ideal per celebrar uns 20 anys replets de bones vibracions, que ha vingut precedit per una crida a favor de la pau, i en contra de totes les guerres, a través de la veu de l’Adrià Salas, el carismàtic cantant de la banda montcadenca.

Només faltava una cosa per poder acabar la nit com cal. Els que hagueu anat a veure més d’un concert de La Pegatina sabreu a què em refereixo. Les prop de dues hores i mitja de concert no podien acabar, de cap manera, sense que sonés “Lloverá y yo veré”! Una cançó per la qual, reconec, tinc certa debilitat, i amb la que no he pogut evitar deixar uns instants de banda la meva estimada vessant periodística per submergir-me de ple en l’eufòria del moment. Una eufòria que m’ha permès reconnectar del tot amb diversos records de la meva adolescència i sentir-me, simplement, un més d’entre un públic totalment entregat.
 
Així que, aquesta nit no puc anar-me’n a dormir més content. Després del viscut, puc assegurar-vos que queda Pegatina per estona. I no és una cosa que només vegi jo, sinó també milers de persones que avui han assistit al Sant Jordi Club per celebrar un aniversari, que com bé ha dit en Rubén Sierra, una de les altres ànimes del grup, també és una mica nostre. Un públic d’entre el qual també hi he trobat a músics com Ramon Mirabet, o a la recent premiada com a la millor futbolista del món, Aitana Bonmatí. I és que, a qui no li agrada La Pegatina?

Avui, a la mateixa hora, segona ronda, amb noves sorpreses. Us ho perdreu? Jo m’estic començant a plantejar de repetir i tot!