El cantant lleidatà Quintí Casals, conegut amb el nom artístic Yung Rajola, és guionista publicitari i pintor a l’oli, a més de ser un altre exponent d’una de les grans tendències de l’escena catalana, artistes que abandonen el trap’n’rap per llançar-se de cap al pop. El seu segon àlbum, Peter Pan (Halley Records, 2023), satiritza amors i desamors amb bases electròniques i teclats tot abandonant l’autotune de la música urbana. En parlem amb ell.



Vas començar amb el col·lectiu Trap With Moderation –amb D. Mos, Marc Vi i Àlex Alcalde– al pis d’estudiants a Collblanc, i ara pràcticament ja no en queda ni rastre. Què ha passat?
Sí, al nou disc hi ha poc trap, la veritat. Vaig començar el projecte com una sàtira i d’aquí ve el nom de Yung Rajola. Com que no em volia obrir compte d’Instagram com a artista, vaig crear un lloc que es deia Rajola on només penjava posts de rajoles. I com que llavors estava activa tota la moguda del trap, hi vaig afegir Yung. Vaig posar-me a cantar perquè tenia uns companys de pis que es passaven el dia rapejant al menjador. De tan pesats que eren m’hi vaig acabar unint perquè era impossible fer-los callar.

Com van sorgir les teves primeres cançons?
Les primeres cançons van ser de sàtira. “A locamacu” és un remix del grup cubà Orishas que parla d’un lleidatà que va a viure a Barcelona, i “Roastbeef” és una crítica irònica al traper de cartró que va de delinqüent. Després vaig enregistrar l’EP Colors (KrakHaus Records, 2019), amb el productor Hacha. Però em va quedar pendent mostrar les meves dues cares com a persona: la introvertida i l’extravertida. Va ser quan el Sr. Chen va venir a viure al pis i junts vam fer Cor trencat (Halley Supernova, 2021), on hi havia una recerca experimental de sons sintetitzats. De vegades penso que tindria més sentit si hagués sortit ara perquè tothom està buscant aquests nous sons!

Peter Pan és un disc de pop d’autor però amb un nom artístic molt traper, Yung. No se’t fa contradictori?
Sí, no acabo de saber si resta o suma. És la clàssica pregunta que fan a Bad Gyal, Yung Beef o Cecilio G. Al final, tothom diu que se’l canviaria però ningú ho fa perquè és la seva marca. Quan C. Tangana va publicar El madrileño (Sony, 2021) també va voler canviar-se el nom, fins i tot ho va arribar a fer a les xarxes socials, però no va funcionar i va mantenir l’original. Si un tòtem com ell no va tenir el valor de fer-ho, crec que no és mala idea quedar-se amb el nom antic.


Per què has decidit allunyar-te de la música urbana?
Tampoc crec que me n’hagi allunyat tant, però he volgut fer un disc més lleuger en l’aspecte sonor, que pugui arribar a tots els públics. I això m’ha portat indirectament al pop. Tot i això, al disc també hi ha dues cançons de sonoritat més urbana com “Sempre vull més” i “Fes brillar la nit”. La primera té referències a Jhay Cortez & Mora i la segona és un reggaeton més tranquil a l’estil dels primers anys de Bad Bunny. No és un canvi dràstic provocat perquè m’hagi avorrit de la música urbana, però sí que m’he cansat de l’autotune. En aquest disc es nota molt que canto amb la meva veu, mentre que a l’anterior jugava molt amb els aguts.

El productor del disc, Pep Saula, també ha abandonat amb la seva banda Sexenni el trap i la sonoritat urbana i abraça el pop al nou treball, Supernova (Delirics, 2023). És una idea compartida?
No n’hem parlat, però segurament hi ha influït el fet que ell ha estat el productor dels dos discos, perquè la seva figura és la que posa la xapa i pintura al disc. La manera d’enfocar la producció de les cançons ha estat probablement similar, i tots dos discos s’han fet de manera simultània. A més, quan vaig començar a treballar amb el Pep ja volia explorar més el pop, perquè alguns amics em deien que les meves cançons pop eren molt enganxoses. I la premissa principal d’aquest disc era que fos diferent de l’anterior.

El disc parla de les preocupacions de la Generació Z, però des de la teva perspectiva amb 29 anys, en què ja has viscut aquests problemes molts cops?
Sí, el disc es titula Peter Pan perquè em considero un nen gran. Avui dia és com una red flag a la meva edat, però jo intento ironitzar-ho explicant que mentre la gent va avançant en alguns aspectes de la seva vida, jo simplement no en tinc ganes. Alhora, però, m’adono que tinc l’experiència de moltes situacions viscudes i que en puc fer sàtira perquè he topat molts cops amb les mateixes pedres.


Les cançons parlen d’amors i desamors personals?
Són crítiques a les situacions que m’han passat. Soc una persona molt enamoradissa, i avui en dia la gent s’espanta molt quan realment hi ha sentiments pel mig. Visc les coses intensament, i com que em conec i sé que la cago, explico les històries que em passen sovint.

Dius que la gent s’espanta quan hi ha sentiments pel mig. Creus hi ha massa por d’equivocar-se en l’amor?
Sí, fa por equivocar-se. Crec que tothom té el cor una mica trencat per dins. Fins i tot aquells que no s’han enamorat mai, també estan preocupats per no haver-ho estat. Si l’amor no és mutu i molt intens des d’un inici, sempre hi haurà certa por perquè t’adones que entrar en una relació et canviarà molt la vida. Tothom fa molts càlculs avaluant l’impacte que tindran les coses i això ens fa viure espantats.

A “Twitstar” fas una crítica a la gent de ‘X’ que està permanentment dient la seva. Què ens penses?
Soc un gran defensor del pensament crític i crec que actualment tot està molt polaritzat. Això minva la capacitat d’esperit crític, que no vol dir tampoc equidistància. A vegades, quan dic això, la gent em titlla d’ambigu, quan en realitat tot es resumeix en què certs temes mereixen un debat molt més ampli i complex. No hi ha res més bonic que intercanviar idees i aconseguir que et facin canviar d’opinió.