L’egarenca Carola Ortiz presenta el seu quart disc Cantareras (Microscopi), el projecte que l’ha absorbit en el darrer any i fins i tot més temps. El disc és una mirada femenina a la música tradicional de la península Ibèrica reinterpretada en un llenguatge musical actual.



D’on surten aquestes cançons?
Surt d’un desig d’aprendre més cançons tradicionals i de la meva relació amb Coetus. Fa uns anys vam fer el tancament de l’Encuentro de Raíz amb Coetus, amb tots els cantants que hi havíem passat. La “Muñeira de Turmaleo” la vaig conèixer allà, per exemple. Tenia moltes ganes d’aprendre i vaig redactar un projecte per a Barcelona Crea i em va donar una beca. El projecte era una recerca de cançons de diferents parts de la Península que cantaven dones o que explicaven històries de dones. La idea era revisitar-les en clau electrònica i contemporània.

En general el repertori tradicional sol ser força masclista.
He tingut en compte el contingut de cada cançó i he tret alguns versos. A “La doncella guerrera” he suprimit uns versos en què el pare escridassava a la seva dona retraient-li que només li havia donat filles i que ell, que ja estava gran, havia d’anar a la guerra. Les parts en què hi havia sexisme, les he suprimit. L’altra cara de la moneda és que alguns dels versos que he escollit tenen un enfocament feminista. Per exemple a “Serrana ‘La Matadora’” és una dona que sedueix a jovenets, els emborratxa, se’ls enduu al llit i després els mata… He buscat històries potents per contrarestar aquest masclisme continuat que hi ha a moltes cançons.

Totes les cançons són de la península Ibèrica?
Sí, he anat a buscar cançons a les cultures que em són més properes, que és tot l’arc mediterrani i la zona cantàbrica fins a Galícia. A més, com a curiositat, em vaig fer un test d’ADN i una part dels meus gens venen precisament de Galícia i de Lleó. Hi ha cançons en llegües diferents i de diverses zones, però no pretén ser un disc d'enciclopèdic. Per exemple, no hi ha cançons ni del País Basc ni de Portugal. És un retrat de la dona folklòrica amb unes cançons que s’enllacen bé les unes a les altres. I, esclar, podria fer deu discos més, si volgués.

Com ha estat el tractament musical que has fet a les cançons?
Hem buscat una certa continuïtat d'instrumentació. Els temes ja són molt diferents els uns amb els altres, i per això, necessitàvem una sonoritat que englobés tot el disc. Jo volia fer un disc en el qual no hi hagués instruments harmònics i que estigués marcat per textures de percussions i veus. L'origen és aquest, i després vam començar a afegir instruments. Si hem incorporat un instrument, l’he posat com a mínim a dues cançons. Ho fem, per exemple, amb la dilruba, que és un instrument de la cultura índia i afganesa. 

Algunes veus i instruments estan tractats digitalment
Sí, les veus i percussions estan modificats a l’ordinador. Vam anar arxivant els sons un per un, i a partir d'aquests sons, vam crear l’acompanyament. Per exemple, la “Cançó de pandero lliure” la base de percussions són diferents sons són microgravacions de quatre o cinc panderos diferents.


Parlem de la part simbòlica del disc.
La càntera és el gran a símbol de del disc. És similar a un càntir, però la seva funció no és la de beure aigua, sinó de transportar-la. Funciona com a icona de les dones, la figura les dones amb la càntera al cap, anant a la font... Per mi, també és la simbologia de l’alliberament. I ens fa pensar en l'úter. És com la suma de ‘cantar’ i ‘úter’. I d’aquí també ve la portada, amb aquest color vermell que ens fa pensar en el món uterí de la dona.