Entrar en una sala de concerts i que la majoria dels assistents siguin artistes acostuma a ser sempre un bon auguri. Ahir va passar a Paral·lel 62, que acollia el final la gira de Salt mortal (autoeditat, 2022) de Pol Batlle, que era també el segon concert del nou cicle barceloní Cruïlla Hivern. Entre el públic hi esperaven Salvador Sobral, Anna Andreu, Guillem Roma, Marala, Mar Pujol, Socunbohemio, Iris Deco, Klaus Stroink (Stay Homas) i Meritxell Neddermann, entre altres, i ja només aquest fet feia preveure que veuríem un espectacle de categoria. I així va ser.
 
Batlle hi tancava la gira del seu darrer disc Salt mortal abans d’allunyar-se temporalment dels escenaris per centrar els esforços en un documental que prepara sobre l’alzheimer que pateix la seva mare. I probablement també per la paternitat, que està a punt de reestrenar amb una segona criatura que sembla que arribarà ben aviat.
 
Entre el fum va aparèixer el barceloní acompanyat de la seva banda de luxe -Kquimi Saigi als teclats, Òscar Garrobé ‘Garru’ al baix, Arnau Figueres a la bateria i Jaume Estalella a la segona guitarra- i Rita Payés, al trombó i segones veus. Junts van començar un concert que no es limitaria al Salt mortal, i guimbaria cap a temes anteriors de Batlle com “Colmena” -el seu primer senzill en solitari-, o fins i tot de l’etapa amb Ljubliana & The Seawolf, així com als seus temes més nous i algun d’inèdit.
 
“Em fa molta il·lusió tocar avui aquí”, va assegurar Batlle, reflexionant sobre aquests dos anys de gira que ahir arribaven a la seva fi. “Suposo que perquè neixin altres coses”, va dir referint-se a nous projectes, però també bromejant amb la nova vida que està a punt de néixer-los a ella i a la seva companya, Rita Payés. D’aquesta manera, per celebrar la vida, com van dir, van recuperar l’exitosa versió del “Vida” de Lluís Llach que van presentar a Colors Show —i també als Premis Enderrock 2023—, i que ahir va brillar especialment.
 
Van convidar a Darío Barroso perquè amb la destresa i art que té amb la seva guitarra flamenca els acompanyés a “No ho has entès”, el darrer senzill que ha publicat Batlle en col·laboració de la portuguesa Maro. “Li vaig dir de venir, però no podia perquè tenia un concert fora”, lamentava el cantant, que va explicar que era una cançó que parlava del seu procés de paternitat.
 
Amb “Gloomy Planets” o la interessant “Lost and Happy” (de Jaume Estalella) es van situar de ple a Salt mortal, del qual també van interpretar una maquíssima versió d’“Horarios”, plena de dinàmiques, de tendresa i intimitat, però també d’explosions emocionals i sonores, que van fer que el públic arrenqués en aplaudiments. La preciosa “Ojos de papel”, sobre la malaltia que pateix la mare de Batlle i com això ha canviat el seu vincle, la va succeir.
 
I així va es va donar pas al segment més íntim del concert. La música de Pol Batlle té alguna cosa d’intel·lectual i de culte. Però ni això ni la genialitat tècnica de tots els que eren dalt de l’escenari va impedir que es poguessin desfer en moments de pura emoció.
 
Batlle va pujar, doncs, dalt d’una segona tarima que hi havia a l’escenari, i entre fum i una llum que el convertia només en una silueta va mostrar cançons com “Tiempo”, de la seva època amb Ljubliana & The Seawolf, que va interpretar sol. I després d’això, van començar a aparèixer les col·laboracions. La primera va ser la guitarrista Elisabeth Roma -mare de Payés-, que va acompanyar la parella en una preciosíssima “La manzana”. Després, va convidar Xarim Aresté, amb qui van cantar a unes màgicament harmòniques tres veus “Cadernera” del flixanco. La darrera va ser l’empordanesa Sílvia Pérez Cruz, que hi va cantar la cançó que va regalar a Batlle pel disc: “Circular”, amb una gràcia i emoció que van fer victorejar el públic.
 
Després d’un tema inèdit, que va avançar que segurament publicaria ja en un segon disc, i que va triomfar entre els assistents, la banda va fer gala de la seva destresa però també connexió, regalant-se a un rock psicodèlic i catàrctic amb solos i uns jocs de llum espectaculars per anar a petar al darrer tema de la nit, “Salt mortal”.
 
Tot i que no va ser ben bé el darrer, i és que Pol Batlle tenia preparada una sorpresa teatral i performativa al seu més pur estil. Amb Darío Barroso de nou a la guitarra espanyola, Payés i Batlle van tornar a sortir d'entre bambolines disfressats. Com si fos un torero, el barceloní va cantar amb ironia, ràbia i passió “Artistas y toreros” fins que, en un moment, va aturar-se, va fer cantar el públic i, sobre els seus cants, va tallar-se les puntes del cabell, que va oferir com a sacrifici a l’escenari de la Paral·lel 62. Dos trets -bé, dos sons de tret- van fer acabar el concert amb Batlle estirat a terra, entre la boira i el fum que sortia dels laterals de l’escenari, com si hagués estat assassinat. Així acabava la seva gira, i així s’acabava amb el torero, que tothom va aplaudir fins al final, malgrat que ell es quedés estirat a terra, mentre la banda i convidats saludaven i s’acomiadaven.
 
Amb tot plegat es va confimar que Pol Batlle és un artista de cap a peus. La seva imaginació i creativitat són interessants i fructíferes, el seu talent com a compositor es demostra amb temes tan bonics com “Horarios” o “Ojos de papel” i, sumat a la seva veu única i peculiar, fan d’ell un artista a qui cal seguir la pista. Si a això li afegeixes també la qualitat extraordinària de tot músic de qui es va rodejar ahir, tens tots els ingredients per fer d'aquest final de gira un gran espectacle.