A les portes del cinquantè aniversari del mític Qualsevol nit pot sortir el sol (Zeleste-Edigsa, 1975), Sisa (Barcelona, 1948) viu un dolç retir a casa seva a l’Eixample de Barcelona. Els darrers temps el cantautor galàctic, Premi Enderrock d’Honor 2024, ha seguit comptant estrelles, però també absències que l’han colpit especialment. No creu en la nostàlgia, manté en actiu el seu estudi de la innocència i tot i ser conscient que en termes maximalistes el món està abocat al desastre, en el seu cas considera que “la vida ha estat un bon negoci”.



La història ja és sabuda. Després d’un inici no gaire favorable en què fins i tot va optar per una retirada i es va posar en nòmina d’una companyia d’assegurances, la sortida de “Qualsevol nit pot sortir el sol”, el maig de 1975, va ser la seva consagració en l’ofici de cantautor. Uns anys abans, a aixopluc del Grup de Folk ja havia presentat el senzill “L’home dibuixat” (Als 4 Vents, 1968) i el llarga durada Orgia (Als 4 Vents, 1971) en connivència amb Música Dispersa. Però els resultats comercials no havien estat satisfactoris i les companyies de discos volien valors segurs de venda i explotació. Aquell pelut amb ulleres de cul de got, lletres delirants i veu trencadissa no complia amb les expectatives.

Gràcies a la fe del seu amic Rafael Moll, productor i impulsor de la sala Zeleste de Barcelona juntament amb Víctor Jou, i a la perseverança del mateix Sisa, que una vegada morta la seva mare el 1974 es va obsessionar per fer realitat el seu somni, van veure la llum aquell farcell de cançons màgiques i la popularitat va marcar un abans i un després en la seva vida i la seva trajectòria. La publicació del disc va esdevenir el pilar bàsic d’una trilogia que es va completar amb Galeta galàctica (Edigsa, 1976) i La Catedral (Zeleste/Edigsa, 1977) i, al mateix temps, l’inici d’una teoria galàctica que el seu autor encara avui continua revisant i definint, i a través de la qual posa al descobert la seva concepció del món. És per això que quan ens cita a casa seva, un pis antic i noble al cor de la seva ciutat postal, envoltats de discos de vinil que són els seus autèntics roommates –de Bob Dylan a Franco Battiatto passant per The Band, Nico, The Shadows, Pata Negra, Olga Guillot o Thelonious Monk–, no requereix un qüestionari previ per activar una conversa des de la seva caserna d’hivern, que comença així:

“La nostra civilització se sustenta en dos pilars bàsics: l’autoengany i la repressió. Gràcies a l’autoengany ens inventem coses per donar sentit a la vida, perquè la vida no en té cap, de sentit. I si el té no sabem quin és. De fet, és un misteri que encara ningú no ha sabut desxifrar. Però, en canvi, la imaginació humana és molt fèrtil inventant coses: teories, dogmes, éssers inexistents, paradisos... i així anem tirant. Així evitem que les persones se suïcidin als 18 anys, que és quan comencem a adonar-nos d’aquesta enganyifa i prenem consciència de la farsa que és tot plegat.”

I prossegueix: “En realitat, per suïcidar-se hi ha dues edats clau: els 18 i els 35 anys. Als 18 és quan veus la primera llum. El teu cap comença a comprendre coses, abraça la magnitud de la tragèdia i el sense sentit de la vida. Però què passa? Per què no es produeix un suïcidi massiu? Resulta que la naturalesa té un parany molt bo. L’adolescència et carrega d’hormones, trempes com un boig i et concedeix una força i una energia que et fa sentir capaç de menjar-te el món. Et fa creure que tot el que desitges serà possible i és això el que, en la majoria dels casos, et fa seguir endavant. Si superes aquesta fase que seria com la primera etapa volant, l’altre moment clau és en complir els 35 anys. Amb poca lucidesa que tinguis ja hauràs pogut constatar de manera fefaent que la vida és una estafa i que no paga la pena. Llavors tens l’oportunitat de posar-hi fi amb una certa dignitat. Has viscut una joventut en plenitud i pots deixar aquest món des del cim. Però si tampoc ho fas i demanes una altra pròrroga, ja és un temps extralimitat. Ara bé, no s’accepten excuses, ja saps el que hi ha i no pots queixar-te de res ni culpar ningú. La decisió voldrà dir que acceptes el que hi ha, i és un mateix el que ha pres la decisió de seguir respirant fins que la vida s’acabi per via externa o per defectes interns”.


Una visió que va en sintonia amb el pensament filosòfic d’Emil Cioran, que defineix el suïcidi com la màxima expressió de llibertat de l’ésser humà. Llavors als que no n’hagin fet ús, com és el teu cas, se’ls pot titllar d’inconscients o d’optimistes?
Bé, seguint amb la idea de l’autoengany hi ha un munt d’excuses que ens posem per no fer el correcte. Pot ser la mandra, la covardia, pensar en els altres... Jo als 18 anys no ho vaig fer perquè patia massa i si a més m’havia de suïcidar, era massa feina. Als 35 tampoc vaig complir perquè em vaig autoconvèncer que havia aconseguit donar una direcció a la meva vida amb l’ofici de cantautor. Fins i tot hi havia moments en què m’ho passava bé i vaig pensar que calia esperar una mica a veure si abans de morir encara podia fotre un bon polvo, un bon àpat amb els amics, un whisky, una festa... En definitiva, un moment de plaer i benestar. Es podria dir que fa quaranta anys que espero aquest últim moment de plenitud o de joia. I ara, és clar, ja soc massa gran per suïcidar-me, seria més aviat penós, faria el ridícul. Quina feinada! De tota manera, ja que no he estat capaç d’exercir la màxima llibertat sobre la meva existència, ja fa uns anys que soc membre d’una associació per la mort digna. Així puc facilitar que tots aquells que ho volen posar en pràctica s’estalviïn algun patiment i tinguin el meu suport.

Has parlat de l’autoengany. I la repressió?
Sí, sí, no me n’oblido pas. És tant o més important. No hi ha cap sistema de convivència humana que no comporti repressió. En un grau o un altre, però és indispensable. Si no existís l’autorepressió l’espècie humana ja s’hauria extingit. Detectes en les converses, les discussions, els fets més quotidians de les relacions humanes una agressivitat, una violència, una tensió que fa present el desig d’aniquilació d’aquells que no són o no pensen com un mateix. I també hi ha la repressió del sistema a través d’unes convencions que hem establert, per exemple que ens saludem amb un ‘bon dia’ a diferència de la resta dels animals que quan es creuen s’ensenyen les dents. La major part de les vegades no passa res, però per si de cas... Però això Sigmund Freud ja ho va deixar clar fa temps, i qui no vulgui veure-ho és perquè es posa orelleres o creu en aquests discursos rousseaunians de la bondat per naturalesa i a favor de la solidaritat o la col·laboració.

Sorprèn que reneguis del valor de la innocència que és l’eix central de moltes de les teves cançons.
No és cap renúncia, sinó més aviat entendre que la innocència no és un valor intrínsec de la nostra espècie sinó una actitud i un aprenentatge. Per aquest motiu l’estic estudiant des de fa molts anys, i si la vols aconseguir, te l’has de treballar. No és una qualitat que vingui de sèrie amb l’ésser humà, tal com passa en la natura en què no existeix la moral. Si hi insisteixes podria acceptar que els humans potser en disposem els primers mesos de vida, però res a veure amb aquell lleó que et pot cruspir sense tenir res personal contra tu. És natural, instintiu, innocent.
 

UNA LLARGA CARRERA

I com van aquests estudis?
Buf, és una carrera molt llarga, fa vint anys que l'estudio a fons i encara no sabria ni tan sols explicar en què consisteix. Sincerament, no sé si aconseguiré assolir-la algun dia, però tinc clar que m’ajudaria perquè la considero un d’aquests valors que poden contribuir a donar un cert sentit a una existència tan absurda.
 
Molts hem entès una cançó com “Qualsevol nit pot sortir el sol” precisament com una gran invocació a aquesta innocència.
Bé, això ja no és responsabilitat meva. Quan la vaig fer no sabia que podria ser innocent. Això sí, era molt jove i creia en moltes coses en les quals ara ja no crec, afortunadament. Llavors encara pensava que l’art, les cançons, la poesia, eren coses que podien tenir a veure amb la realitat ordinària. Amb el temps ja m’he adonat que la realitat no va així; una cosa és l’imaginari que es pugui projectar, i una altra la puta vida. Per entendre’ns, no puc anar al mercat, demanar un quilo de taronges i, quan el fruiter me les posa i diu que valen 4,80 euros, cantar-li ‘Oh benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum...’, i marxar. Segur que em dirà: “Molt bonica, la cançó, però són 4,80!”. Com deia Francesc Pujols, a qui no té en compte la realitat, ella mateixa se li planta al davant i es venja.

La realitat ha vençut l’art?
L’art és un invent extraordinari de l’ésser humà que ens pot fer la vida més agradable, dolça i simpàtica. I, en aquest sentit, ja que l’hem inventat, fem-lo servir, però sent conscients que és un invent meravellós. És com la història dels set cels, en què l’evocació de llocs imaginaris, paradisos sublimats i estats d’ànim de la consciència ens traslladen a un nivell de percepció de les coses fins a fer-nos creure que la il·lusió pot ser real. Tots sabem que la il·lusió i la realitat són dos conceptes antagònics, i com a dos extrems oposats són la mateixa cosa. Aquest és un dels principis de la teoria galàctica, dues cares de la mateixa moneda. Quan gaudim de l’art o estem creant ens situem a un nivell que no és el de la vida convencional, i això ens permet escapar. És una evasió que ens pot fer creure que som millors i que podem progressar. En aquest sentit, l’art es justifica per si mateix, igual que la religió.

Però la religió ha estat un instrument de poder, control i aniquilació.
Sí, però també d’esperança. Podríem dir que l’art és una mena de religió seglar. Ens permet comunicar-nos amb allò que és més enllà del que és evident, sense necessitat d’imposar un dogma o una doctrina determinades. Transcendim a partir del moment en què fem un gest d’abstracció que ens situa en un altre estat. I pel que fa a la religió, cal tenir en compte que per al creient és una cosa boníssima. Si no fos així, com s’explicaria que dels vuit mil milions d’habitants del planeta gairebé el 99% ha confessat creure en alguna cosa?

I en què creu Jaume Sisa i Mestres?
M’incloc en l’1% de la gent que no creu en res i això precisament és el que em permet creure en tot. Per això era el ‘cantautor galàctic’, perquè dins l’univers galàctic hi tenen cabuda totes les teories conegudes, fins i tot les que encara no s’han formalitzat. Això em dona la capacitat d’habitar en qualsevol territori. No necessito abraçar-me a cap argúcia metafísica, ideològica, moral, social o política en particular, sinó a qualsevol d’aquestes perquè totes tenen alguna cosa de veritat.

Quan dius que eres el ‘cantautor galàctic’ vols dir que ja no et sents en aquesta òrbita?
Has dit òrbita i aquesta és la mesura. Vaig començar volant i vaig anar circumval·lant la realitat fins que un dia em vaig veure a mi mateix d’esquenes i vaig creure que ja havia arribat. Però no, vaig enlairar-me de nou i vaig completar un altre i un altre cercle successivament. Això és l’existència. Es tracta d’anar completant cercles i aquests cercles es van obrint quan tornes a passar sempre pel mateix lloc. Però el lloc ja no és el mateix ni tu tampoc a cada volta que fas pel mateix punt. A partir d’aquí només ens cal trobar la línia recta que travessa aquesta espiral, que no sabem d’on ve ni on acaba. Amb aquests preceptes, la teoria galàctica s’expressa per si mateixa com un moviment continu que sempre torna a començar de nou. I responent a la teva pregunta, en la mesura de les seves capacitats i el seu talent –que és limitat–, el cantautor galàctic ha intentat explicar això amb més o menys gràcia i fortuna.