Ara fa tres dècades, un dia com avui de 1993, ens deixava el poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés. Per això ha estat precisament avui, 27 de març, i en el marc del centenari del naixement del poeta, que el cantautor de Cocentaina Andreu Valor publica el disc A mamar, tots els versos! (autoeditat, 2024), on musica Estellés.



Recordes com vas descobrir Estellés?
Per casa hi havia alguna antologia que recordo haver mirat en l’adolescència, però crec que prenc consciència de la seua dimensió fa uns 15 anys, amb Francesc Anyó. Anteriorment, ja hi ha poemes com “Els amants” o “M’aclame a tu” que Ovidi Montllor havia musicat i que m’arriben per herència. Però el que és descobrir el poeta i sentir-me més vinculat a ell, diria que és gràcies a Anyó.



Què té Estellés que sigui tan perdurable en el temps?
Bé, m’imagine que la proximitat de la seua manera d’expressar-se. És un poeta enganyós. Sempre es vincula a la poesia una manera d’expressar-se molt intel·lectual; en canvi, ell sembla que a priori utilitza un llenguatge prou proper, però després, a poc a poc i en comptagotes, va mostrant la seua part culta. Preferia connectar amb la gent amb uns vocables molt més pràctics i propers, que no pas això que se’l titllara d’intel·lectual. Després t’adones que la manera de comunicar-se no implica únicament les paraules, sinó tota la trama i el sentiment que puga anar darrere, la manera metafòrica d’intentar llançar els seus missatges. Hi ha molts poemes que són de capçalera per a nosaltres; és com la nostra literatura sagrada. Té bons poemes on mira des d’un prisma on nosaltres, com a valencians, també ens sentim identificats. I és capaç de parlar de tot… Crec que el seu èxit és degut a tot això.

La seva obra és molt extensa. En el procés de fer el disc has descobert algun poema que se t'hagués escapat fins aquell moment?
La gent espera trobar els poemes més coneguts al disc, però diria que dels onze que hi ha, 8 o 9, són prou desconeguts. Tenia ganes de donar una visió diferent. Era conscient que l’any Estellés seria un esclat de propostes. Possiblement, això va vinculat també a intentar fer front al que ha passat al País Valencià en qüestió institucional. Sentim que les veus populars han d’intentar manifestar la referència d’un poeta com Estellés, atès que l’Institut Valencià de Cultura de Generalitat n’han fet rebuig. Pel que fa als poemes, un que m’ha agradat moltíssim i que no coneixia és “Deixa’m que et pense, que t’invente, deixa”. Em va resultar un poc complex de donar-li la forma musical, però estava encapritxat en intentar fer-lo viable. Encara que després he vist que hi ha gent que ja l’havia musicat.

De fet, hi ha diversos poemes que has musicat que també canten altres artistes amb melodies diferents. T’incomoda? Quina relació tens amb aquestes altres musicacions?
No em molesta en absolut. Quan musico un poema és perquè hi he connectat bé, per una circumstància vital o perquè s’ha escrit d'una forma que a mi m’agrada cantar. I en el moment que connecte, m’agafe la necessitat de donar-li forma a través d'una cançó, que és com perpetuar aquest tipus de llegat. Tots tenim els nostres perquès i els nostres moments.


T’ha passat allò de trobar un poema que ja ha estat musicat i veure’t incapaç de fer-lo de nou perquè ja té la música adequada?
Sí. Per exemple, “M’aclame a tu”. és un poema que no musicaria perquè crec que la referència que tenim de l’Ovidi és excel·lent. Igualment, si fora coneixedor d’algun poema amb una musicació bèstia, no invertiria el temps en això. Normalment, m’he assabentat a posteriori que un poema ja havia estat musicat. Si no, per deferència, o perquè crec que quan una cosa està ben aconseguida no cal reiterar-la, no treballaré sobre el mateix text.

Quin ha estat el procés del disc, doncs?
Tenia ja quatre o cinc poemes musicats, dels quals un parell se n’ha quedat fora. Als altres els he pegat una altra volta de producció. I quan vaig saber que seria l’any Estellés, em vaig posar les piles. La meua idea era fer un EP, de quatre o cinc cançons. Al final també hi ha els desitjos, les ganes i les estratègies. Havíem de fer un projecte que es poguera canalitzar en bolos, que hem de viure d’aquestes coses. I crec que em vaig posar definitivament les piles quan vaig veure la resposta de la Generalitat Valenciana, i eixe menyspreu per part, sobretot, de Vox. Vaig veure que no era suficient ni un Ep ni esperar-me al setembre, sinó que havia d’alçar la veu tot el que poguera al llarg de tot l’any.

Com s’arriba a les onze cançons?
Per a musicar estos onze poemes, possiblement vaig elegir-me 50, i per arribar a estos 50, me n’havia llegit 400. He anat triant el que connecta, el que té una mètrica que encaixa en la forma d’una cançó, alguns han caigut per no repetir temàtica. Jo volia basar-me en els quatre pilars fonamentals, que per a mi té la seua obra, que són la postguerra, la mort, el país i el que engloba la sensualitat, el sexe, i l’amor.


En tot aquest temps has continuat fent cançons amb lletra teva? S’hi nota la influència de la immersió a Estellés?
Sincerament, no n’he fet cap. He fet moltes músiques, això sí. Estic en un procés de relaxació que em permet agafar la guitarra o el piano, i les idees que considere que poden ser interessants, me les guarde. Aquesta influència que dius, supose que eixirà en un futur.

Com serà l’espectacle?
Estrenem escenografia, amb un treball molt original del tècnic de llums. Darrere hi haurà unes tires verticals per captar els focus de colors que canvien el dinamisme de cadascuna de les atmosferes en funció de la cançó. Apareixeran molts periòdics tirats per terra, fent referència a la seua professió, i al final, també, a la paraula, a les lletres…  L’espectacle l’obrirà el mateix Estellés recitant “Assumiràs la veu d’un poble” amb un quartet de corda que anirà fent pinzellades de la música que a ell li agradava escoltar. Li agradava la música clàssica, els Beatles, els Rolling Stones, el blues, el gòspel… Tot això acompanyat de diverses projeccions. A banda, hi ha quatre moments puntuals en què faig una xicoteta introducció de les diferents cares d’Estellés: el jove, l’enamorat, el vinculat al país, i finalment el vinculat a la mort i al seu llegat.