El tercer disc de Lia Sampai, Un delta fràgil (Segell Microscopi, 2024), evoca les Terres de l’Ebre i és com aigua en temps de sequera. El fons i la forma enlairen la veu de la cantautora barcelonina més enllà dels anteriors Amagatalls de llum (2021) i La fada ignorant (2019), a foc lent amb el productor Marc Ferrando i gràcies al premi Santako Sound. Parlem amb Lia Sampai d'aquest nou disc, en el qual creu que ha fet un clar salt qualitatiu, sobretot a nivell líric: "Ja no hi ha provatures, tinc la sensació que he consolidat la part lírica i ja no escric amb por que no se m’entengui".



L’aigua i els sediments són necessaris perquè el Delta de l’Ebre pervisqui amb el pas del temps. Per què una barcelonina com tu ens recorda que ‘lo riu és vida’?
A les meves cançons m’he adonat que sempre hi ha alguna cosa que m’evoca o em porta al Delta de l’Ebre. Per exemple, hi ha un vers a la cançó “Lo conte dels flamencs” que diu: ‘Sobre el roig dels teus ulls vius del mes d’agost que esclata en focs damunt d’un delta fràgil’. Ho vaig escriure pensant que encaixava amb cançons que reclamen la cura de la terra, i d’alguna manera també hi ha un record pel Delta. A més, amb el títol Un delta fràgil ja d’entrada era fàcil saber quin era el clam i la reivindicació.

“Lo conte dels flamencs” està inspirada en versos de Josep Juan i Carme Pons. És una història d’amor furtiu?
Josep Juan i Carme Pons em van passar uns poemes que havien escrit. A quatre o cinc hi vaig anar subratllant un vers d’aquí dalt, un d’aquí baix. I quan els vaig unir va sorgir una imatge nova. Va ser com un joc. La lletra de “Lo conte dels flamencs” és una mena de trencaclosques que dibuixa una història d’amor. Vaig entendre que els dos protagonistes estaven enamorats i vaig recosir-ho amb versos inventats meus quan ja tenia la trama al cap.


A “Vens” cantes amb Arturo Gaya (Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries) i a més li dediques un agraïment “per estar i estimar les cançons”. Quina relació hi has tingut?
Els meus avis vivien a Santa Bàrbara, al bell mig de la plana del Montsià, i sempre anaven als concerts de Quicos. A l’estiu, de petita, m’hi portaven i m’agradava molt. Quan gravava el disc també els vaig anar a veure i l’Arturo em va dir que ja em coneixia, perquè la meva tieta és de Tortosa i, lo típic, fa propaganda de la meva música. A més, havia escoltat “La caixeta”, una jota del disc Amagatalls de llum. Al cap de poc vam quedar per cantar junts a l’Escola de Jota de Tortosa, on ell fa de professor. Li vaig ensenyar les noves cançons, i “Vens” era claríssim que l’havia de cantar ell, perquè és d’allà i aportava la seva veu, saviesa i vida al costat d’algú jove com jo. Va ser molt maco.

Hi ha un vers de “Vens” que parla de ‘la lluita seca’. Creus que la gent de secà té veneració per l’aigua?
Sí, perquè és una lluita constant, d’anys i panys, i ara la cançó ha cobrat un major significat coincidint amb les mobilitzacions dels pagesos. També em va passar amb “Pinyols de gel”, que vaig escriure fa molt de temps. La lletra diu ‘La mort engull les cases’, perquè quan l’escrivia m’imaginava imatges que naixien de les meves sensacions. No es pot atribuir a res concret sinó que té un significat més ampli vinculat a la defensa de la terra.


“Lo ball” és una altra gran cançó, bonica i trista, a la llum de la lluna. Hi ha un avi que perd una memòria que perviurà en la neta...
Els meus avis posaven música al menjador i anaven a ballar a l’envelat de la festa major. El meu avi em va ensenyar a ballar i per això la cançó comença dient ‘Los meus peus damunt dels teus’. Ell va patir una malaltia neurodegenerativa, i va estar molts anys malalt. Ell posava Marina Rossell o la banda sonora de La vida és bella i ballàvem al menjador de casa seva. Després vaig ser jo la que ballava i ell em mirava. “Lo ball” vol ser un reflex de la mateixa història, primer acompanyant-me i després, quan es gira la truita, jo acompanyant-lo.

“L’home del foc” és un diàleg d’algú que viu el temps plenament i algú altre que el crema. Et crema el temps a les mans?
M’agrada viure cada cop més a poc a poc i ho estic aconseguint, perquè si no, no en gaudeixo. Tinc un ofici que és molt canviant, no hi ha una rutina. La música comporta temps i dedicació, perquè s’ha de viure i s’ha de pair. Escric cançons per transmetre les coses que vull dir, i cal saber fer-ho d’una manera pausada.