Oques Grasses ja està en plena gira del nou disc, Fruit del deliri (Halley Records, 2024), un viatge que els durà per una desena d'escenaris, entre ells el del Palau de Fires de Girona, que ahir va acollir el nou directe dels osonencs en el marc del festival Strenes. Aquest era el segon concert de presentació del disc, després de l'estrena el passat 20 d'abril a Batea, dins del festival Cruïlla DO Terra Alta, en un concert que va esgotar totes les entrades; igual que el d'ahir a la nit, que va aplegar un total de 7.200 espectadors.
 
Abans d'escoltar en directe les noves cançons de la banda de Josep Montero, va obrir el foc Mama Dousha, l'eclèctica proposta del músic barceloní Bruno de Fabriziis, acompanyat per una efectiva banda formada per Gigi Ros (teclats i veus), Abel 'Scotty DK' Fuster (guitarra) i Marta Urdiales (bateria). Un concert condensat a quaranta-cinc minuts, on van brillant amb força "Rere teu" i el 'retorn als 2000' que va suposar l'esqueix de "Tenía tanto que darte" de Nena Daconte, "L'amor no està de moda" o el nou senzill estrenat feia 24 hores "Que chévere". El cantant sap com posar-se el públic a la butxaca, aconseguint que tot el Palau de Fires cantés la primera estrofa de "Paf, el drac màgic"; o acabant l'actuació amb un intens "Rikiti", en un format que ja va impactar a la nit dels Premis Enderrock 2024.
 
Canvi tècnic, i Oques Grasses van fer presència. Ja des del primer moment, quedava clar que els elements visuals tindrien una notable rellevància. L'escenari està dissenyat amb una gran pantalla a la part posterior, i a pocs metres s'alça una gran estructura circular de llums que aconsegueix l'efecte d'emmarcar alguns vídeos. Oques Grasses van arrencar el concert vestits amb bata i màscara damunt les bases enregistrades de "Molta tralla", un dels temes del nou àlbum. Van enfilar "Elefants", i el Palau de Fires es va convertir en un enorme i delirant karaoke al servei del repertori dels osonencs. Van tocar íntegrament el nou disc, i van comptar amb la col·laboració de la cantant Marina Rico (Al·lèrgiques al Pol·len) a "Gossejar". Per la col·laboració de Julieta a "Com el dia i la nit" van tirar de sàmpler, i per a suplir Figa Flawas a "Toca", el saxofonista Josep Valldeneu va fer la rèplica de Pep Velasco.
   
Comandats per la presència del cantant i compositor Josep Montero, Oques Grasses es van mostrar enèrgics i implacables, especialment en aquells temes on els beats per minut prenen força per impulsar les cançons. Més fràgils en els passatges contemplatius —"Córrer pels camps", "Sort de tu"—, el directe del grup es reforça a partir d'un muntatge escènic brillant i d'una proposta musical que han consolidat sense caure en l'autocomplaença. Queden lluny els inicis de la banda, més lligats a una proposta d'arrel jamaicana, que ahir van rescatar a "John Brown" i "Passos importants", amb el públic fent onejar les samarretes a l'aire. Combatent la fredor a cop de carisma, Montero va baixar al fossat de fotògrafs per cantar amb el públic "Com està el pati" (o la història d'en Ramon, el nen que volia ser un cuc de terra). 
 
Poques rectes finals de concert poden ser tan imbatibles: "Bambi" –coberta de ritmes dance i sintetitzadors–, "In the Night", "Bye bye" i el country de "Torno a ser jo". Un únic bis, "La gent que estimo", o com acabar el concert amb un himne generacional que, a la vegada, és una de les millors cançons en català de la dècada.