Ja ha vist la llum l’esperat sisè disc d’Oques Grasses, Fruit del deliri (Halley Records, 2024). El septet osonenc publica nou disc tres anys després de l'últim treball, A tope amb la vida (Halley, 2021), i la gran novetat és el més que evident trencament amb la sonoritat que els havia caracteritzat darrerament.
 
Si l’aclamat Fans del sol (Halley Records, 2019) va suposar un punt d’inflexió per la gran revolució en el so de la banda amb la incorporació de l’electrònica i sonoritats d’arrel africana, llatina i, fins i tot flamenca, aquest nou disc també suposa un nou canvi de paradigma: per primer cop en la història d’Oques Grasses, els instruments de vent desapareixen per complet. Ara, els sintetitzadors i els sàmplers porten la veu cantant en la immensa majoria d'uns temes en què també destaca una producció ultrasaturada de la mà del cantant Josep Montero i el teclista Joan Borràs.
 
Malgrat tots aquests canvis, Oques Grasses manté intacta la seva incondicionalitat envers el format i el concepte de disc. Els pocs avançaments —de fet, tan sols un—, i la poca informació prèvia del disc responen a una voluntat d’aconseguir que els fans i el públic facin un exercici musical clarament vingut a la baixa: escoltar de dalt a baix tot l’àlbum. A continuació desgranem els detalls de cadascun dels temes del disc.
 
1. “Com està el pati”
El primer i únic avançament del disc és una fusió estilística entre una cançó de hip-hop i una cançó del Super 3. De fet, la lletra cita la coneguda cançó d’aniversari del club infantil “Per molts anys”: "Anys i anys, per molts anys. A la una, a les dues, a les dues, a les tres, a les quatre, a les cinc, a les sis, a les set...". Des de la seva sortida fa un parell de setmanes, la cançó ha estat envoltada de rumors i teories sobre la possible mofa de 'la banda del pati', l’escena de pop urbà que va fer eclosió l’any passat i que encapçalava The Tyets. A nivell instrumental, ha estat gravada amb el so d'un globus desinflant-se, tècniques d'scratch i sampleig, una bateria, una línia de baix feta amb un guitarlele distorsionat i una guitarra, i és un clar exemple de la producció ultrasaturada que el tàndem Montero-Borràs han imprès en bona part de les cançons del disc.
 

2. “Bambi”
Un dels màxims exponents del canvi sonor d’Oques Grasses. Adeu als vents, i benvinguda als sintes foscos pròxims al trance i als beats de dance. La lletra de la cançó remet a la icònica pel·lícula de Disney i toca de retruc dues grans temàtiques del disc: la mirada a la infantesa i l’autenticitat del món animal i de la natura. Segurament, si Oques Grasses hagués optat per treure un segon avançament, aquest tema hauria estat una de les màximes candidates a ser-ho.


3. ”Gossejo” (amb Al·lèrgiques al Pol·len)
Un piano ultracomprimit fent acords de ragtime dona el tret de sortida a un dels temes més eclèctics del disc, on cap alhora un ritme de reggaeton, palmes flamenques i unes guitarres de surf rock. El tema inclou la primera de les tres col·laboracions i, probablement, la més sorprenent: la d’Al·lèrgiques al Pol·len. El vincle entre tots dos grups té com a denominador comú el teclista Joan Borràs, qui ha produït els dos darrers discos del sextet del barri de Gràcia: De sobretaula (Segell Microscopi, 2021) i Cants, crits, baralles (Músic Bus Records, 2023). El tema inclou dues grans picades d’ullet a un gran hit català i a un altre d’internacional. El primer no és altre que el “Boig per tu” de Sau, que Montero vol cantar “al mig del Serengueti” —una zona de Tanzània—, i l’altre és “Yo perreo sola” de Bad Bunny, que Al·lèrgiques al Pol·len cita al tram final traduïda al català.
 

4. “Com el dia i la nit” (amb Julieta)
La col·laboració de Julieta al disc arriba en un tema que té una de les temàtiques per excel·lència de la cantant barcelonina: la nit. Malgrat que la cançó triga una mica a arrencar, quan ho fa, funciona a les mil meravelles a cop de bombo a negres, sintetitzadors eteris i la inconfusible veu de Julieta. De fet, la barcelonina va declarar al pòdcast Univers Enderrock que ha estat una gran fan d’Oques Grasses des que era adolescent. Per aquest motiu, en una piulada a X va declarar que és el grup del seu cor i que amb aquesta col·laboració havia complert un somni. Per altra banda, menció especial mereix el vers “de la il·lusió vivim”, una lapidària sentència que té tots els números per a entrar a formar part de l’imaginari col·lectiu dels fans del grup.
 

5. “Córrer pels camps”
Un retorn a les arrels en múltiples sentits. En primer lloc, perquè és el tema on es remet a la infantesa de forma més evident. Frases com “jo vull córrer pels camps com quan tenia 10 anys” i “pel camí ple de pols, va corrent el nen de dins / tant petit tanta por, ja no hi és, però estic amb mi” reflexionen de forma profunda sobre el record de la infantesa, fer-se gran i la conciliació entre l’adult i el nen que cadascú porta a dins. A més, el tema també inclou progressivament una veu blanca, que al final, acaba substituint la veu del cantant Josep Montero. En segon lloc, perquè el simbolisme dels camps i la natura no és casual, sinó que vol reivindicar la natura i les seves arrels com un espai de felicitat enmig d’un món actual tecnològic, sobrestimulat i superficial. I, en darrer lloc, també és un retorn a les arrels musicals més primitives del grup: el tema, gravat en la seva primera meitat tan sols amb la veu de Montero i el seu guitalele, recorda als inicis de la banda (quan s’anomenava Josep Montero de les Oques Grasses), en què el vocalista girava sol amb la seva guitarra o en petit format per bars d’Osona.
 
 
6. “Jubilar-me”
L’únic tema del disc que manté una connexió remarcable amb la sonoritat del disc anterior, A tope amb la vida, gràcies als cors que entona la banda i la influència de la música afroamericana. Temàticament, reflexiona sobre les prioritats vitals de la societat actual, en què “ser feliç no està de moda” i “ara importa més tenir molta feina, molta pasta”. Per això, Montero remarca: “jo vull ser el meu gos i passar de tot” i “no vull gastar ni un minut mirant tot aquest circ / està el pati ple d’ànimes que s’estan venent / jo vull mirar enrere amb orgull quan em faci vell”.
 
 
7. “Molta tralla”
Fent honor al seu títol, una de les tonades amb la producció més saturada de tot l’àlbum. Temàticament, el tema reflexiona sobre la tralla i les contradiccions que a vegades comporten les relacions amoroses: des de la incapacitat d’enamorar-se o complir les expectatives de l’altra persona fins al bé i el mal que ens pot provocar una relació. En definitiva, un tema que convida a valorar les relacions pel que són i no per les il·lusions o les expectatives que cadascú hi diposita.
 
 
8. “Pingpong”
Una cançó dual que retrata la cruesa del desamor i la posterior refeta per a tirar endavant. Musicalment, la cançó arrenca amb un pad samplejat amb flautes al qual se li afegeix un orgue hammond, típic del rock clàssic dels seixanta i dels setanta. La veu de Montero, gravada amb un micròfon de guitarra que va trobar-se per casualitat, captura el sentiment de misèria que aflora en el buit d’una ruptura. A partir de la meitat del tema, la producció es torna més nítida, i engega un build-up amb un piano i uns beats que van fent-se més prominents de forma progressiva. En aquest tram, Montero veu la llum i canta a la necessitat d’autoprioritzar-se quan cal. Tot i això, quan sembla que el tema ha d’explotar i arribar al seu clímax, la cançó desafia allò que l’oient espera i acaba de sobte.
 
 
9. “Cap amunt”
Indubtablement, el tema més experimental del disc, i també el més curt —amb el permís de “Coda”—. Una bona mostra del surrealisme de l’univers estètic d’Oques Grasses i que dona algunes coordenades per entendre millor el títol del treball. "La vida és fruit del deliri", exclama la banda com una metàfora per deixar clar que la vida no depèn de les normes, les aparences i, en definitiva, de tot allò que es considera racional. Més que com un tema a l’ús, segurament té més sentit entendre’l com un interludi dins del disc.
 

10. “Toca” (amb Figa Flawas)
La fusió entre pop, dembow i una reminiscència evident als acords d’“Stand By Me”, de Ben E. King, configuren aquesta curiosa col·laboració entre Oques Grasses i Figa Flawas. Un tema sensual que es podria definir com una mena d’”Escopinya” moderna passada pel filtre de les tendències urbanes llatines.
 
 
11. “Sort de tu”
Després de l’èxit assolit amb “La gent que estimo” amb Rita Payés com a cloenda d’A tope amb la vida —juntament amb “Petar-ho”—, Oques Grasses torna a posar al final una nova balada. Un cant que pren consciència del regal de l’existència, de tenir el privilegi de viure i de fer-ho al costat de les persones que un estima. Musicalment, el principal ingredient de la cançó és un omnipresent sintetitzador samplejat amb flautes —i molt similar al que apareix al principi de “Pingpong”—, que fa una roda d’acords que segueix l’estructura del Canon de Johann Pachelbel, però amb la variant en el baix de l’“Ària per a corda en sol” de Bach. Sens dubte, un tema que tornarà a tocar moltes fibres com ja ho va fer ara fa tres anys “La gent que estimo”, però ara amb una producció més minimalista i no tan expansiva.


12. “Coda”
Una breu cloenda que estén i amplia els acords de “Sort de tu”. Compta amb un suau sintetitzador que dibuixa una bonica melodia i tanca de la manera més serena possible el disc, desafiant, a més, l'actual panorama mainstream català, apostant per incloure aquest tipus de peces instrumentals.