Aquest divendres es publica el sisè treball de Reggae per Xics, El cuc quàntic (Buenritmo, 2024), un treball que presenta tretze cançons (deu de pròpies i tres peces populars) que, a ritme jamaicà ens proposen un petit viatge en el temps. En parlem amb el baixista de la banda, Ramon Vagué.



Al disc hi ha un fil conductor: un viatge en el temps…
Sí, imaginem que és una màquina que ens permet fer petits salts en el temps. Però en lloc d’anar a l’època dels dinosaures, viatgem per saber amb què jugaven les àvies, què cantaven els avis… i també per veure què ens ofereix el futur. Estem plens de maquinetes i de pantalletes, i hi anem per veure si encara ens haurem tornat més dependents o, en canvi, haurem fet un pas enrere. El disc gira entorn d'aquest imaginari.

I com se us va acudir aquesta idea?
La idea de la màquina del temps ja feia temps que ens passava pel cap i al final l’hem materialitzat en aquest disc i al nou espectacle. Sempre hem estat bastant sensibles en el tema intergeneracional. Els concerts estan pensats perquè tres generacions —àvies, mares i infants— puguin gaudir juntes del mateix espectacle i les mateixes cançons, que són les que els avis poden cantar als nets. 


Per aconseguir-ho, us serviu sobretot de cançons pròpies, però també hi ha tres peces populars.
Sí. Reggae per Xics va néixer amb la idea de recuperar el cançoner tradicional català: les cançons de Xesco Boix, d’Ara Va de Bo…  Volíem actualitzar-lo amb els ritmes que ens agraden a nosaltres, que eren bàsicament d'origen jamaicà. A poc a poc ens hem anat atrevint a fer cançons pròpies, però sense oblidar mai els orígens i recuperant sempre tres o quatre cançons populars.

Sempre havíeu mantingut les dues formacions, la de públic familiar i la d’adults (The Penguins), de manera paral·lela. Ara us heu decantat només per Reggae per Xics. Per quin motiu?
Els germans Eduard i Francesc Polls, que són dels fundadors del projecte, aquest any han decidit deixar-ho després de 18 anys. Ells eren qui encara mantenien la intencionalitat de continuar amb el projecte per a adults, tot i que ja feia anys que el peix petit s'havia menjat el gran. És a dir, que teníem menys concerts d'adults i ens costava una miqueta de mantenir aquest esperit. Ells eren els dos pilars que mantenien The Penguins.

El públic familiar és més temporal que l’adult. Difícilment hi haurà ningú que us segueixi al llarg de 20 anys com sí que podria passar amb The Penguins. Això us condiciona a l'hora de conformar el repertori dels directes?
Amb Reggae per Xics, si es volgués, es podria fer un espectacle i anar-lo repetint durant 15 anys, perquè el públic es va renovant. Als nens, quan passen de 3 a 8 o 10 anys, ja no els interessa; però en venen uns altres. Nosaltres anem presentant cançons noves a cada disc, però als directes tenim espai per a les cançons que hem anat versionant. Són cançons que funcionen molt bé i que la gent està esperant. Ens obliguem a tocar “Napoleó”, “El ciclista de pega” i “El gripau blau” perquè la gent respon perfectament.


Què caracteritza Reggae per Xics i què el diferencia musicalment del que fèieu amb The Penguins?
Segurament, nosaltres hi trobem més diferències que el públic. Si algú ens ve a veure a una matinal a la plaça del poble i a la nit ve a la festa major veurà que The Penguins té un so més agressiu i més jamaicà. En canvi, amb Reggae per Xics està més suavitzat, no només pel que fa al volum sinó fins i tot en termes d'agressivitat musical, és a dir, de bateries i de ritmes.


Podríem agafar una base sense la lletra de Reggae per Xics, i colar-la com a cançó de The Penguins?
Es podria fer perfectament, perquè una de les idees que sempre hem tingut és agafar una cançó tradicional catalana i posar-li un ritme jamaicà i si funciona bé, per a nosaltres és una mescla natural que haurien fet, per exemple, Peter Tosh o Bob Marley. Un fet habitual en la música jamaicana és que sempre s'estan reinventant. Sempre agafen les cançons que ha cantat un altre i les fan seves. A diferència de la indústria occidental que et diu que estàs copiant…  Ells ho fan una vegada rere l'altra, constantment.

I com seran els nous concerts que esteu preparant amb el nou projecte?
És un espectacle de nou músics sobre l'escenari, amb la il·luminació i l’escenografia que ens caracteritza, que ens la fem nosaltres mateixos, i durarà uns 60 o 70 minuts. Hi cantarem les cançons del nou disc i, com he dit, no ens oblidarem de les cançons tradicionals que ens han caracteritzat des que vam començar. Volem que la gent que vingui als concerts estigui disposada a ballar, a moure l'esquelet.