Entrevistes

Bonitx: «Era estrany fer cançons d’amor en castellà quan jo sempre havia estimat en català»

Parlem amb l’artista de Vilanova i la Geltrú sobre el nou EP, ‘Cordiforme’

| 09/05/2024 a les 17:00h

Bonitx
Bonitx | Blanca Arias
L’intèrpret i cantant Edu Rubio és Bonitx (pronunciat Bonite). L'artista va debutar el 2021 amb un disc homònim autoeditat, i menys d’un any després va publicar el seu segon àlbum, Soft Butch (autoeditat, 2022). Ara, Bonitx torna a presentar un nou treball en forma d’EP, Cordiforme (autoeditat, 2024), en què reactualitza peces del cançoner del segle XV amb el mateix nom, que recull peces de compositors com Dufay, Ockeghem o Bicnhois, entre altres. En parlem amb elli.



Com comences en la música?
Em vaig obsessionar amb la guitarra quan tenia 11 anys perquè escoltava molt Sau i Sopa de Cabra i volia aprendre a tocar aquelles cançons. El meu pare tenia una guitarra a casa i vaig començar a tocar de forma autodidàctica. Al cap d’un any vaig entrar a l’escola de música del meu poble, i allà em vaig xopar de referents, sobretot de funk, perquè estudiava guitarra moderna. A partir d’aquí, vaig començar a compondre a poc a poc. No vaig voler estudiar música —vaig fer història de l’art— perquè no volia que em diguessin com havia de fer la meva música. Als 18, em vaig obsessionar amb John Cage i vaig tenir una època de música experimental, i després vaig tirar més cap al pop que faig ara.

‘Cordiforme’ és el teu tercer treball. Com n'ha sigut la creació?
Venia de fer dos discos molt seguits, i vaig acabar molt cremada d’haver d’estar traient música nova constantment. Així que vaig decidir fer una pausa i preparar aquest disc més lentament. He estat dos anys treballant en aquest EP, un format de disc que vaig escollir també per això, per anar una mica en contra d'aquesta ètica del consum i de la producció massiva. Volia fer un treball més petit i que anés sortint lentament. 

Per què ‘Cordiforme’? Què vol dir?
La definició de Cordiforme és una cosa que té forma de cor. Justament, hi ha un cançoner medieval que té forma de cor i en què només hi ha escrites cançons d’amor. Els meus dos primers discos eren molt polítics, i tenia ganes de fer un treball que només parlés d’amor, sense fer tant activisme. Volia parlar d’amor i de com es construeix l’amor en el pop. Hi ha una manera més crítica de construir l’amor, una altra més assagística, i volia trobar la manera en què la música popular genera discursos d’amor. 

Per què fer aquest canvi de la reivindicació a l’amor?  
Crec que és molt important abordar l'amor, perquè és una eina pel canvi increïble. L'amor té una cosa que és molt propositiva, de plantejar futurs. Al final, la crítica es queda una mica en només criticar i no recomanar res. Reflexionant m’he adonat que la reivindicació i la crítica és una manera de fer com d’homes acadèmics, i sortir d’aquí i crear imaginaris més tendres, també està bé. Reivindico aquesta tendresa. No vull anar més enllà només pel fet formar part del col·lectiu LGTBIQ+, perquè sembla que no es pot parlar de res més que no sigui la teva experiència. No fem obres d’art amb la dissidència com a temàtica central, sinó que utilitzem el feminisme i les polítiques de gènere com a metodologia. No és una finalitat, sinó una manera de fer. És important començar a parlar d’altres coses, amb la metodologia darrere, però tractar altres temes.
 

Bonitx Foto: Blanca Arias


Com va arribar aquest cançoner que revisites a les teves mans?
El vaig trobar fa molts anys, abans i tot de treure el meu primer disc. La meva parella, que també ha estudiat història de l’art, me’l va ensenyar i vaig pensar que era increïble. Però es va quedar una mica en l'oblit. Dos anys i escaig després em va venir al cap una altra vegada pensant en les cançons d’amor. Així que vaig decidir aprofitar-lo. 

Bases tota l’estètica del disc en aquest cançoner. Volies crear un únic univers que ho englobes tot?
Volia recrear la idea del llibre amb cançons d’amor dins el mateix disc. Per això, la portada del disc també té forma de cor i els senzills són miniatures del cançoner, tot ho englobo en aquesta estètica, com un recull de notes sentimentals.

Una de les cançons del disc li dediques a la directora i guionista francesa Céline Sciamma. Per què a ella? 
Fa uns anys estava molt obsessionada amb aquesta cineasta i volia incloure-la d’alguna manera en aquesta cançó. És una referència. No em vaig inspirar en ella com a tal, simplement em faltava el títol de la cançó i vaig pensar que tenia sentit que tingués el seu nom i fer-li una picada l’ullet a la cineasta que em va obsessionar tant i, de fet, he tingut l’oportunitat d’ensenyar-li la cançó a la mateixa Céline Sciamma i li va aprovar. 

En aquest tema col·labores amb Maio Serrasolsas. Us coneixíeu d'abans?
La vaig conèixer a través de la persona que em mescla les cançons, perquè també ha treballat amb ella en la mescla i la producció d’alguns dels seus temes. Em va dir que havia de fer una col·laboració amb Maio i ens vam conèixer justament per fer aquesta cançó. El que no sabíem, era que compartíem espais en comú. 



Al tema “XX” dius: “Me gustaria conocerte en el siglo XX”. Darrere hi ha una romanització d’aquells anys? 
En aquest tema volia abordar la sensació que tens quan intentes trencar els esquemes tradicionals d’una relació, com obrir-la o flexibilitzar-la. La gelosia sempre està present, i les incomoditats també. Volia representar aquesta idea de conèixer a algú al segle XX, perquè si ens haguéssim conegut fa 50 anys només seríem monògames i hauríem estat millor.

A ‘Cordiforme’ s'hi poden escoltar sons vuitanters barrejats amb d’altres més contemporanis. En què t'has inspirat per crear el so del disc? 
Sempre m’ha agradat la música dels anys vuitanta i sempre he tingut present aquest tipus d'estètiques. Al meu segon disc havia anat una mica més cap a l'R&B, però com que per fer aquest disc m’havia pres un temps per reflexionar i era una compilació petita de cançons, vaig voler tornar a aquesta estètica una mica vuitantera, que és la meva zona de confort, però afegint-hi sàmplers. Un dels meus referents més clars en aquest sentit és Clairo, per la seva progressió d’acords, i escoltar la seva música m’inspira molt a l'hora de crear. També es pot trobar una part de funk dels 70, barrejat amb música pop i reggaeton més actual, o fins i tot un toc de música indie que escoltava d’adolescent, de grups com Delorean o Extraperlo

El disc ha estat gravat i produït íntegrament per tu. És una manera d'assegurar-te que el producte final era el que volies?
Per una banda, soc una persona amb una gran ansietat social. Com que no vull trucar a portes i demanar que algú em produeixi, m’he acabat comprant un munt de material i he passat hores estudiant producció des de casa per poder fer-ho jo. Per altra banda, fer-ho tot jo em dona la llibertat de poder retornar a les cançons i repensar-les quan vulgui. Tampoc puc deslligar la composició de la producció, no agafo la guitarra, escric un tema i després el produeixo, sinó que vaig produint mentre creo. Fer-ho jo mateixa crea una intimitat amb la música que m’agrada molt abordar. A més, òbviament, quan t'ha de produir una altra persona sempre depens d'un pressupost que moltes vegades no tens o has de fer les coses molt ràpides.



Aquest 2024 comences a cantar en català. En quin moment et vas decidir a incloure també aquesta llengua?
Va ser justament fent aquest EP que, de cop, vaig pensar que era estrany fer cançons d’amor en castellà quan jo sempre havia estimat en català. Al final és la meva llengua materna i la tendresa del disc només la podia transmetre cantant en català. Aleshores vaig fer aquest canvi, que m’he adonat que tal com està el panorama actual, també és una reivindicació de la meva llengua.
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, bonitx, entrevistes, actualitat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.