entrevistes

Laura Esparza: «Hi ha amors bons per a la vida, i amors bons per a la creació»

Parlem amb la cantautora valenciana sobre el primer disc en solitari, 'Tierra y tripas'

| 28/05/2024 a les 12:30h

Laura Esparza
Laura Esparza | Arxiu de l'artista
El 2020 va guanyar el Concurs Sons amb el projecte que compartia amb Carlos Esteban, però ara Laura Esparza arrenca la seva pròpia proposta en solitari. Des del 2022, ens n'ha anat descobrint senzills, que ha acabat recollint en el seu primer disc: Tierra y tripas (Primavera d'Hivern, 2024). En parlem amb ella. 



Vas començar amb un projecte compartit amb Carlos Esteban, però el que presentes ara és una proposta diferent en molts aspectes: té un estil més pop (i menys folk) i lletres més personals? Com ho has plantejat?
Quan va terminar el projecte anterior vaig començar una altra etapa, també en l’àmbit personal, i totes les emocions que van acompanyar aquell període de transició van ser per a mi un motor per a la creació. També feia ja un temps que rondava pel meu cap la idea de fer un projecte en solitari amb un altre tipus de cançó i finalment vaig agafar les forces que necessitava per a portar-ho endavant, acompanyada sempre de persones que m’han fet més fàcil aquest camí. L’estil de les cançons no és una decisió premeditada: les lletres quasi sempre són les que acaben determinant un poc la musicalitat que em demana cada tema. Potser la gent que m’escolte trobe un estil comú en tota la meua música, però m’agrada molt explorar la meua veu i capacitat de creació en diferents terrenys i no sent que puga tancar-me a un estil solament, almenys de moment.
 


“Behetría” és la més diferent de la resta de cançons, i també la que fa més temps que vas publicar: quant fa que treballes aquestes cançons?
“Behetría” és la primera cançó que vaig publicar en aquest projecte en solitari, però no és la primera que vaig escriure. De fet, algunes de les cançons que han vist la llum més endavant són composicions anteriors. Moltes vegades tinc l’esquelet de la cançó, amb la lletra i uns acords, però els arranjaments i la producció del tema arriben més tard. D’aquesta forma puc adaptar una lletra que potser és reflex d’un temps passat a una sonoritat amb la qual m’identifique més en el present.


Tot i que és el teu primer EP com a Laura Esparza, a xarxes has comentat que tanca una etapa. En quin sentit ho dius?
Crec que és més una sensació emocional, i també potser d’estil. Totes les cançons de l’EP em transporten a un moment concret de la meua vida i, encara que algunes han eixit prèviament com a senzills, volia recopilar aquest període en un mateix espai per tancar aquest moment creatiu i a donar pas a una altra etapa de creació. També són cançons que actualment, molt probablement, agafarien altra forma, perquè cada etapa et fa descobrir-te en nous registres a nivell personal i això afecta també la creació i l’estil de les cançons.
 
La cançó que dona nom el disc, “Tierra y tripas”, parla d’altres vides possibles que hauries pogut viure, i acaba amb el vers de “Probablemente esté a punto de resucitar”. És també en aquest sentit de començar noves etapes?
Totalment! “Tierra y tripas” és un cant als camins que no hem recorregut. És una cançó que va ser escrita en un moment de foscor i de reflexió, i aquesta frase, com puc veure-ho ara des de la distància, era un pronòstic del que anava a passar. Com l’esperança de ressorgir de les flames, d’agafar forces de les coses bones per a continuar endavant, musicalment i emocional, a pesar de les dificultats i de la nostàlgia. “No me puedo recrear, tengo miel para sanar”.
 
Per què has volgut titular el disc com aquesta cançó?
És una decisió que vaig prendre quan vaig escriure la cançó amb aquest nom. Pensava que si en algun moment formava part d’un disc, aquest anava a ser el títol, no ho imaginava d’altra manera. No sé explicar exactament el significat concret de “Tierra y tripas”, però per a mi eren dos conceptes que junts reflectien molt bé el tipus d’emocions que em travessaven per dins en eixos moments. Supose que simbolitza el més carnal dels éssers humans, les emocions més primàries.
 


En la portada del disc hi apareix una nena petita. Ets tu mateixa? De quina manera ressona amb “Tierra y tripas”?
Sí, soc jo de xicoteta a la platja. Fa uns mesos vaig trobar uns vídeos de mi amb 5 anys que van acabar sent un element important en el videoclip del pròxim senzill que tinc preparat. En tornar a veure aquelles imatges de mi de xicoteta, vaig recordar-me d’aquella etapa en la qual totes les preocupacions de la vida adulta no tenien lloc. Crec que, d’alguna forma, en plantejar-me la portada de “Tierra y tripas”, em va semblar que la innocència als ulls d’eixa xiqueta que vaig ser formava un contrast curiós amb el “caos emocional” que a vegades sentim en l’adultesa. Tal vegada és un anhel de reconnexió amb la senzillesa dels anys en els quals encara no coneixíem tan de prop el dolor.
 
De fet, en el disc, hi desglosses diferents passions o sentiments ‘intensos’... Hi ha algun fil conductor temàtic?
No sé si podria definir-ho com un fil conductor, però sí que podria veure’s com la instantània d’un període concret de la meua vida en el que va haver-hi punts d’inflexió que sols he pogut entendre, donar lloc i sanar des de la distància. La música va ser un element molt protagonista en aquell moment i va ser una etapa realment creativa per a mi.

En aquest sentit, hi ha temes com “Dinamita”, que parla d’una mena de rendició al desig. Aquest fet de ‘rendir-se’ implica certa falta de control. Entens així el desig; ens controla?
Racionalment, diria que no. Sempre m’he considerat una persona prou racional en les decisions que prenc a la meua vida. No obstant això, he pogut comprovar com el desig a vegades funciona com un motor que ens fa tornar un caos tot allò que pensàvem que teníem “sota control”. Com l’efecte papallona, que parla de com un element concret, potser inconnex amb altres, pot tindre conseqüències totalment impredictibles i pot enfonsar qualsevol estructura. Em ve al cap una frase de “Derrumbe” de Jorge Drexler que m’encanta: “Sacaste apenas un naipe, pero era el que sostenía el castillo”.
 

“Dame Cuerda” parla d’un amor fort i magnètic?
No sé si podria definir-se com amor, però sí que parla d’un sentiment molt intens i indòmit, nou i complicat de processar pel context en el qual surt, i conegut a la vegada, com el magnetisme i l’atracció entre dues persones. Pense que n’hi ha diferents tipus d’amos: amors bons per a la vida i altres amors bons per a la creació, per a fer-nos indagar dins de nosaltres mateixes. Si aquesta cançó parlara d’amor, seria un amor del segon tipus.
 
De fet, a la cançó hi cantes “Me sorprendo de mí”... T’has sorprès en tots aquests processos emocionals o creatius, descobrint noves parts de tu?
Sí que ho he fet. He viscut esdeveniments vitals importants que m’han fet trobar-me amb una versió de mi mateixa que no coneixia, o que intuïa, però que tenia oblidada. En l’àmbit creatiu també estic coneixent-me en nous estils, descobrint llocs on estic prou còmoda i que m’apeteix explorar. Part d’aquesta exploració s’ha convertit en un senzill que dona pas a una nova etapa creativa i que tinc moltes ganes de compartir molt prompte.
 

A ‘Tierra y tripas” has comptat amb dues col·laboracions: “Tenda” amb Esther, i “Verd elèctric” amb Smoking Souls. Com han sorgit?
Esther i jo som amigues i companyes de segell —Primavera d’Hivern— i tenia moltes ganes de poder col·laborar amb ella. Una nit, vam estar juntes de festa pel nostre barri i acabàrem al cotxe de Fran tocant la guitarra i cantant. Recorde que Fran i jo vam tocar “Tenda”, per ensenyar-se-la, i li va agradar molt. Posteriorment, vaig pensar que era una cançó que quedaria preciosa amb la veu d’Esther. Quan li vaig proposar de col·laborar em va confessar que aquesta cançó era molt especial per a ella perquè li recordava a aquella nit que, per diferents motius, va ser prou especial per a ella, i també per a mi. Estic molt contenta de com va quedar i és una de les meues cançons preferides d’aquesta etapa, per això la vaig escollir per a obrir l’àlbum.
 
I com va acabar participant Smoking Souls a “Verd elèctric”?
La col·laboració amb Carles Caselles, de Smoking Souls, va sorgir de l’experiència que ambdós vam viure als V Premis Carles Santos. Em va fer molta il·lusió quan em digueren que anàvem a cantar juntes a la gala, i Carles va ser un descobriment per a mi: vam connectar molt bé i ens vam quedar amb ganes de col·laborar juntes en algun moment. Quan vaig decidir fer una versió en valencià del tema “Verde eléctrico” del grup Twelve Dolls, de seguida vaig pensar en Carles per a cantar-la amb mi i en Josep Bolufer (bateria de Smoking Souls) per al ritme. Ells han fet que aquesta cançó lluïsca molt més del que ho haguera fet sense la seua col·laboració.
 

La composició i la producció del disc l’heu fet en tàndem amb Fran Pardo? Com ha estat?
Jo vaig conèixer a Fran quan venia com a tècnic de so al meu anterior projecte. Sabia que tocava la guitarra, però no l’havia escoltat. Quan vaig pensar a dur endavant un projecte nou, inicialment pensava buscar músics i formar un grup, i primerament vaig pensar en algú que tocara la guitarra, que és l’instrument amb el qual componia jo les cançons i amb el que tenia clar que volia comptar. Així va ser com començarem a treballar junts en les meues cançons i com finalment ha acabat acompanyant-me en la producció i gravació d’aquest disc. La veritat és que, des del primer moment, ha sigut molt fàcil treballar amb ell, ha entès sempre la sonoritat que volia traure de cada cançó i ho ha sabut plasmar amb la seua guitarra i arranjaments d’una forma que connecta molt amb la meua manera de fer música. Sincerament, sense ell m’haguera costat molt trobar el camí per a arribar a formar aquest projecte.
 
Com planteges els directes?
Doncs fins ara he estat presentant les meues cançons en un format acústic de guitarres i veu. De cara al futur, m’agradaria canviar aquest plantejament de directe, sobretot pensant en futures composicions, però crec que les cançons que formen el disc funcionen molt bé en aquest format tan íntim i em fa sentir còmoda aquesta manera de compartir amb el públic dalt d’un escenari. Igualment, estic començant una nova etapa també en l’àmbit personal perquè estic embarassada i, encara que sé que seguiré fent música i compartint-la, crec que potser passarà algun temps fins a tornar als escenaris quan tinga una nova criatureta en la meua vida. Amb tot això, estic segura que els concerts que vinguen d’ara endavant tindran una energia diferent i espere poder compartir-ho pròximament amb aquelles persones que vulguen gaudir de la meua música.
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, entrevistes, Laura Esparza, edrvalencia, laura esparza i carlos esteban

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.