25% DE MÚSICA EN CATALÀ A LES RÀDIOS
L’organisme del Parlament de Catalunya per controlar i garantir el compliment de la Llei del 25% és el Consell de l'Audiovisual de Catalunya que, des del 2004 ha concedit 'adaptacions específiques' a totes les emissores de ràdio per minorar el percentatge obligatori de música en català. Des del 2008 les adaptacions s’han fet per a períodes d’un a tres anys, i oscil·len des del 2% fins al 20%. A la web del CAC es poden consultar més d’una seixantena de reduccions a mida, signades per les presidències de Josep M. Carbonell, Ramon Font i Roger Loppacher.En l’últim Consell del CAC, presidit des del 2022 pel periodista Xevi Xirgo, es va decidir posar en pausa l’aplicació de la renovació d’aquestes minoracions, i des del 9 d’octubre del 2023 s’han celebrat una quarantena de compareixences de representants del sector musical i de la societat civil per analitzar les opcions d’aplicació de la Llei. L’únic posicionament públic de l’entitat ha estat el comunicat emès el 9 d’octubre del 2023: “El CAC inicia una sèrie de compareixences en relació amb les obligacions sobre música cantada en català a les ràdios. El Consell copsarà les opinions i consideracions de persones expertes, d’entitats, d’institucions i de prestadors de ràdio”. Les minoracions caducaran el 21 de desembre d’aquest 2024 i, des del punt de vista administratiu, caldria renovar-les entre un i dos mesos abans.
L’Anuari de la Música ha estimat que el dèficit econòmic que ha suposat l’incompliment de la quota del 25% –a partir de diverses fonts del sector– tant per als segells que editen en català com per als músics (autors i intèrprets) supera els 200 milions d’euros al llarg dels darrers 20 anys. La comunicació pública de cançons a les ràdios i televisions genera uns drets de propietat intel·lectual que gestiona l’Entidad de Gestión de Derechos de Propiedad Intelectual (AGEDI), per als productors fonogràfics; la Societat General d’Autors i Editors (SGAE), per als autors, i la Societat d’Artistes i Executants (AIE), per als intèrprets. El 2018 la distribució, que al mercat estatal va superar els 172 milions, va anar a parar en un 68,1% a les multinacionals, i el 31,9% restant als segells independents, dins dels quals les discogràfiques que publiquen en català representen un 2,7% del total.
EFECTES SOBRE EL SECTOR
Tot i que la Llei del 25% es va aprovar el 1997 al Parlament de Catalunya per majoria absoluta –només amb el vot en contra del Partit Popular–, 25 anys després encara cap emissora musical privada ha arribat a la quota d’una de cada quatre cançons en català, tot i que totes elles sempre han complert la normativa aplicada pel CAC. Les dades facilitades pel sector discogràfic català i analitzades per l’Anuari de la Música a partir de 12 setmanes anuals del període 2018-2023 indiquen que, de mitjana, la presència de música en català a les ràdios musicals s’ha situat per sota de la meitat del que preveu la Llei. Utilitzant la variable del temps de les cançons, el 2018 es punxava un 5,8% en català; el 2019, un 6%; el 2020, un 5,6%; el 2021, un 6,2%; el 2022, un 7,1%, i el 2023, un 7,6%. I si s’utilitza com a variable de càlcul el número de cançons, independentment de la durada, els percentatges augmenten, però amb una magnitud molt baixa: 6,3% (2018), 6,5% (2019), 6,1% (2020), 8% (2021), 9,6% (2022) i 10% (2023).Es tracta de xifres molt allunyades de la previsió calculada per la Llei del 25%, que es demostra insuficient per normalitzar el paisatge musical català i que no garanteix, per exemple, l’accés d’artistes emergents a les graelles de programació, en bona part justificat per l’actitud d’algunes emissores de ràdio, que consideren que la quota de música en català els faria perdre audiència i per tant faria inviables els seus negocis.
La llista de referències que ocupa actualment la major part de la programació de les ràdios musicals catalanes és dels catàlegs de les companyies multinacionals que, de manera global, tenen poca sensibilitat per la llengua catalana: les tres majors –Universal, Sony i Warner– es reparteixen el pastís, ja que ocupen més de dues terceres parts de les cançons emeses: 75,3% (2018) i 70,3% (2023). Les úniques artistes que graven de manera intensiva en català per a una multinacional són la barcelonina Julieta, que el 2024 ha fet el salt de companyia barcelonina Music Bus Records a Sony Music i la palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz, que ha gravat també per Sony el plurilingüe Toda la vida, un día. També és destacable la línia de coedicions entre Universal i el segell gironí Música Global, amb artistes com Miki Núñez –dues cançons en català al darrer disc 121– o Judit Neddermann –quatre cançons en català a Lar–. Altres artistes catalans amb contractes amb segells multinacionals com Nil Moliner, Sidonie, Estopa o Sergio Dalma, han inclòs puntualment una cançó en català en alguns dels seus darrers treballs.
Cada tocada d’una cançó a la ràdio genera els drets de comunicació pública gestionats per AGEDI, SGAE i AIE, i la recaptació d’aquests fons ha d’anar a parar als seus titulars, que són els autors, els intèrprets i els productors de la gravació o discogràfiques. Les distribucions d’AGEDI són les que més s’ajusten a la realitat del que ha sonat, ja que no es basen en enquestes o estimacions, de manera que per a l’estimació global s’han projectat les seves dades a les altres dues entitats de gestió. El sistema de repartiment es determina a partir d’informes de BMAT, una empresa catalana que treballa per clients d’arreu del món i que es dedica a monitoritzar, a partir de la petjada sonora dels àudios, quina música sona a ràdios, televisions, concerts i plataformes de distribució digitals.
El repartiment d’AGEDI de drets de comunicació pública per a les companyies que publiquen música en català, respecte al total de l’Estat espanyol, va ser el 2018 del 2,7%, quan la presència de cançons en català a les ràdios va ser del 5,8%. Si les ràdios haguessin programat un 25% de música en català, el retorn hauria estat de l’11,7%. Els drets que els autors, intèrprets i discogràfiques van deixar d’ingressar només en un any oscil·larien entre els 10,9 milions de l’estimació més pessimista fins als 13,2 milions de la més optimista. És a dir, des de l’aplicació de les dispensacions l’any 2004, el total de diners que s’han deixat de repartir ascendeix a una forquilla entre 218 i 264 milions d’euros.
La programació de música en català a les ràdios ha augmentat un 1,8% els darrers sis anys (2018-2023) i, al mateix temps, s'han mantingut constants les distribucions de les entitats de gestió en comunicació pública, excepte el 2023 en què la partida corresponent a la SGAE ha caigut un 28,2%. El 2018, AGEDI, SGAE i AIE van repartir 172,3 milions d’euros al sector musical de l’Estat espanyol, el 2022 van ser 167,3 milions i el 2023 han estat 133,8 milions, amb una notable caiguda del 22,4%.
UNA HISTÒRIA PLENA D'INCOMPLIMENTS
El 1996 el Parlament de Catalunya va aprovar, amb el vot negatiu del Partit Popular i l’abstenció de Convergència i Unió (CiU), elaborar un projecte de llei per aplicar una quota de discriminació positiva a les ràdios i televisions públiques i privades de Catalunya que assegurés el percentatge de música en català que es programa en aquests mitjans. Amb aquesta quota, equiparable a les existents a d’altres països del món amb mesures culturals proteccionistes, es pretenia garantir la difusió de la música en català i feta a Catalunya. La iniciativa va ser possible per la pressió d’una campanya de l’Associació de Cantants i Intèrprets en Català (ACIC), sota la presidència del cantautor Josep Tero i amb l’acció executiva de Lluís Marrasé.
L’ACIC va ser fundada el 1988 per lluitar contra la poca presència de la música en català als mitjans de comunicació públics i privats, una reivindicació que va tenir com a fet més mediàtic la tancada de cantautors a la seu de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya del 29 de maig de 1989. Entre aquests hi havia noms destacats com Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet o Marina Rossell. L’entitat va presentar al Parlament diverses demandes per a la difusió de la música en català, a més d’impulsar la campanya ‘Volem cançons en català a la ràdio i la televisió!, que va aconseguir recollir més de 27.000 signatures.
La proposició de llei va ser presentada pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) l’any 1997, recollint les demandes de l’ACIC, i es va aprovar el 5 de febrer. Van votar-hi a favor tots els grups, a excepció del PP. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va reclamar que juntament amb la llei s’impulsessin altres iniciatives orientades a fomentar la creació d’infraestructures per a la indústria musical i la dotació d’una xarxa de sales de concerts amb una programació estable en català arreu del país. La legislació, anomenada ‘de discriminació positiva’, havia de permetre regular que un mínim del 25% de les cançons que sonessin a les televisions o ràdios de Catalunya fossin en llengua catalana. En aquell moment, el mateix model ja s’aplicava a França (40%), Portugal (25%), el Quebec (60%) i Israel (50%), entre altres.
La revista Enderrock 23 (març 1997) va recollir l’opinió de diferents personalitats del sector. Músics com Lluís Gavaldà, Pau Riba, Joan Amèric, Marina Rossell o Maria del Mar Bonet celebraven l’aprovació de la llei donada la situació d’anormalitat que vivia la presència de la música en català. I altres ho complementaven, com Cris Juanico –aleshores a Ja T’Ho Diré– que manifestava: “És positiva però ha d’anar acompanyada de mesures que ajudin la distribució de discos i la creació de xarxes de sales de concerts”.
Gerard Quintana (Sopa de Cabra) puntualitzava que “no és la solució de tots els mals, però és una mesura que s’ha de posar en pràctica per saber si és bona o no. El fet de cantar en català no ha de ser garantia que les emissores et punxin. Ha de prevaldre la qualitat”. Marc Parrot, que aleshores encara no cantava en català, també hi donava suport: “Em sembla molt bé que es protegeixi el producte autòcton davant l’americanització salvatge. El problema és que a Espanya no ho fan amb la música en castellà, i això ens aniria molt bé als qui cantem en aquesta llengua”. A qui no li va fer gens de gràcia va ser a Loquillo: “No tinc cap més opció que anar-me’n a viure a Madrid. I no seré el primer ni l’últim. Si el 25% és en català, el 75% serà en anglès. Per tant, aquí no sonaré a les ràdios”.
Els responsables de companyies catalanes com Joan Carles Doval (Picap), Àlex Eslava (Discmedi), Salvador Cufí (Música Global) o Reyes R. Torío (Al·leluia Records) també van aplaudir la mesura, i fins i tot en reclamaven un percentatge major. El delegat a Catalunya d'Ariola, Manel Mas, igualment s’hi va mostrar a favor: “Des d’un punt de vista mercantil pot contribuir a augmentar la presència de música catalana als mitjans i, per tant, hi pot haver més possibilitats que les multinacionals fitxin artistes catalans”. Qui s’hi va oposar va ser el delegat de RCA, Mario Caballero: “El 25% és una barbaritat. Continuarem fitxant els grups catalans en els quals creguem, com Umpah-Pah o Glaucs, i prou. No buscarem talent allà on no n’hi ha. Dubto que hi hagi prou producte en català amb un mínim de qualitat com perquè arribi a un 25% del que emeten les emissores”. Actualment Ariola i RCA formen part de Sony Music.
La resposta de les ràdios i televisions va ser ben dispar. Gabriel Jaraba (TV3), Jordi Català (Catalunya Ràdio), Josep Maria Francino (Ràdio 4) i Joan Puerto (RAC105) van acceptar la nova situació esgrimint que si les emissores públiques no programaven ja el 25%, poc els faltava. Tot i això, el conjunt de ràdios privades no ho va entomar de forma tan positiva. Els directius de SER Catalunya, Josep Maria Girona i Josep Maria Martí, defensaven: “Sempre hem punxat cançons en català segons criteris professionals, al marge de lleis i de subvencions. Les quotes afectaran les ràdios amb un problema que no és radiofònic, sinó de la música en català”. Des de la Cadena Cope, Jordi Jordà, anava més enllà: “És un error importantíssim. El mercat mana i si demanés música en català l’estaríem punxant tot el dia. Imposar quotes des de les institucions va en contra del mercat i és una ingerència en una activitat empresarial”.
També Jordi Casoliva, de Cadena 100, coincidia en el diagnòstic: “És molt trist. Només pot perjudicar el desenvolupament de les emissores privades i de la música en català. Depenem de l’audiència i per això sempre hem posat els músics catalans que creiem que poden tenir oients. És absurd i antinatural que ens haguem de regir per percentatges”. I des de Ràdio Club 25 –ara Kiss FM–, Xavier Salillas ho qualificava així: “És una imposició fruit del dirigisme. No es pot decidir amb un decret quin producte ha d’oferir una emissora privada per poder competir en el mercat. La indústria anglosaxona produeix discos de més alta qualitat, ofereix millor producte, dona publicitat i més facilitats. A Catalunya no hi ha una indústria competitiva”. Més conciliador es manifestava el president de l’Associació Catalana de Ràdios Privades, Salvador Solé, que defensava que “seria preferible signar un acord entre les emissores privades i la Generalitat de Catalunya pel qual ens comprometem a assolir progressivament el 25% de quota de música en català a canvi de publicitat”.
Finalment, després de mesos en punt mort, el 7 de gener de 1998 es va publicar al DOGC i va entrar en vigor la reforma de la Llei de Normalització Lingüística que aplicava el 25% de discriminació positiva de la música en català, a totes les ràdios i televisions de Catalunya. El 30 de desembre de 1997 va ser aprovada amb els vots de CiU, PSC, Iniciativa per Catalunya (IC) i el Partit per la Independència (PI), amb l’oposició –per motius antagònics– del PP i ERC. La Llei recull l’exigència que les emissores de Catalunya programin un mínim d’un 25% de música en català i atorga a la Generalitat de Catalunya el deure d’afavorir la producció i distribució d’enregistraments fets en català, tal com indica l’article 26:
- Les emissores de radiodifusió i de televisió han de garantir que en la programació de música cantada hi hagi una presència adequada de cançons produïdes per artistes catalans i que com a mínim el vint-i-cinc per cent sigui de cançons interpretades en llengua catalana o en aranès.
També es preveia que a les ràdios i televisions que no complissin amb el mínim establert per la nova llei se’ls apliqués el règim sancionador vigent, previst en l’article 26:
- L’incompliment dels preceptes de l’article 26 es considera incompliment de les condicions essencials de la concessió [de freqüències], al qual s’ha d’aplicar el règim sancionador que estableix la llei 8/1996, del 5 de juliol, de regulació de la programació audiovisual distribuïda per cable, i per les lleis de l’Estat 31/1987, del 18 de desembre, d’ordenació de les telecomunicacions, i 25/1994, del 12 de juliol, per la qual s’incorpora a l’ordenament jurídic espanyol la Directriu 89/552/CEE.
El març del 1998, tan sols pocs mesos després de l’aprovació parlamentària, la Llei del 25% ja va ser posada en entredit pel director general de Política Lingüística, Lluís Jou, i pel mateix president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol. Jou va advertir que el Govern podria modificar aquests percentatges “atenent a les característiques de l’audiència”, mentre que Pujol va admetre que a les emissores amb una audiència majoritàriament castellanoparlant no se’ls podia exigir la mateixa quota d’emissió de música en català. Aquestes declaracions van provocar la reacció del president del grup parlamentari d’ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, que va acusar a la Generalitat de Catalunya d’incomplir la Llei. Segons Carod-Rovira, “si el govern català, que és qui ha de donar exemple, actua en contra de la llei, no podem demanar als ciutadans que la compleixin”.
A finals del 1998, la Generalitat de Catalunya va establir l’aplicació de les quotes de presència de la música en català –i aranès– en virtut de la nova legislació. Tot i mantenir la quota del 25%, en va eximir del compliment les emissores de música clàssica i ètnica. També va establir que l’emissió de cançons en català o aranès en horaris de màxima audiència computés el doble, i que l’aplicació de la llei es faria de forma progressiva. Tot i això, l’aplicació no es va fer efectiva fins cinc anys després, quan l’aleshores president del CAC, Francesc Codina, va fixar el 18 de desembre del 2003 les sancions pel no compliment de la quota, que oscil·len entre els 12.000 i els 90.000 euros. Codina va descriure aquesta normativa com “un instrument perquè els operadors no puguin lliurar-se de les seves responsabilitats”. La seva aplicació es va fer efectiva gràcies a la pressió del president de l’ACIC, Lluís Marrasé, que fins aleshores s’havia mostrat molt crític amb l’actitud del Govern de Catalunya, que havia titllat de “covarda” en no atrevir-se a executar la Llei de Normalització Lingüística.
Han passat els anys, i malgrat el no compliment de la quota íntegra per part de les emissores de ràdio, no s’ha executat mai cap sanció. Durant la presidència del CAC de Josep Maria Carbonell, exdiputat del PSC, es va introduir el 2007 la nova variable de les ‘adequacions’. Prèvia sol·licitud al CAC, a les emissores de ràdio que consideressin que no podien complir la quota per motius objectivables, se’ls va permetre una reducció del percentatge. Els motius que el CAC ha argumentat per signar les excepcions al compliment de la Llei es redueixen a “el tipus de música descrita en la documentació presentada pel prestador (…) i el volum de producció discogràfica per gènere musical”.
Des de l’any 2015 aquestes motivacions s’han acompanyat d’un altre reforç teòric avalat pel CAC: “Els elements que han servit al Consell de l’Audiovisual de Catalunya per realitzar l’anàlisi s’han basat en l’Estudi sobre la metodologia a seguir per a l’adaptació del percentatge del 25 per cent de música cantada en català a les emissores de ‘radiofórmula musical’, elaborat pel Consell, el 9 de maig del 2007, i que té com a objectiu establir el sistema de còmput de les adaptacions específiques en matèria de música en català. La data d’elaboració de l’estudi, així com les circumstàncies actuals que afecten la producció discogràfica del mercat en llengua catalana, entre altres motius, aconsellen una eventual actualització del contingut d’aquest estudi (…)”. Es tracta, per tant, d’una argumentació que el CAC evidencia que està caducada però que li ha servit fins ara com a corpus teòric de justificació de totes les adaptacions. Tot i això, el CAC encara no ha fet públic aquest informe en la secció ‘Acords i recerca’ del seu web ni tampoc en el capítol de ‘Transparència’, tot i la petició per part de l’Anuari de la Música.
El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, a petició de l’Anuari de la Música, ha declinat fer cap valoració sobre l’aplicació de la Llei del 25% de música en català, fins a rebre l’informe del CAC. Mentrestant, la presidència del Consell de l'Audiovisual de Catalunya té previst aquesta tardor arribar a un consens entre tots els membres per tal de decidir el grau d'aplicació de la Llei.
LES CONSEQÜÈNCIES D'UNA AFECTACIÓ TRANSVERSAL
La pèrdua de competitivitat del sector musical per l’incompliment de la quota de música en català –o aranesa– a ràdios i televisions provoca unes conseqüències que afecten tota la cadena de valor del sector musical, i que inclou també la indústria del directe.PÈRDUES ECONÒMIQUES
La pèrdua d’ingressos afecta les discogràfiques, que no poden competir en igualtat de condicions amb companyies que editen en altres llengües, amb els segells estatals, i encara menys amb les companyies multinacionals que tenen una quota mundial de mercat del 70%. Aquests ingressos no retribuïts creen un cercle viciós, ja que impedeixen a les companyies poder realitzar inversions de mèrit als principals operadors –ràdios i televisions–, així com a la resta de mitjans de comunicació del sector.
El 25% de quota és una garantia d’ingressos mínims via gestió col·lectiva per a autors, intèrprets i discogràfiques. L’incompliment de la quota de forma generalitzada i sostinguda durant més de 20 anys –xifrada en més de 200 milions d’euros– ha portat a la precarietat i a la manca de múscul de tot el sector musical català. L’efecte sobre músics i creadors provoca que cantar en català no sigui tan rendible com fer-ho en altres llengües que tenen moltes més finestres de difusió, tot i que també tenen més competència.
EFECTES SOBRE L'EMERGÈNCIA
La indústria musical és, per definició, conservadora. Bona part de l’aversió als canvis és a causa de l’elevada inversió necessària per endegar noves carreres. Això provoca un cert estancament de les programacions, i la creació de generacions que fan de tap. Cal dir que la nova escena urbana en català està empenyent per desbloquejar part de la situació, i artistes capdavanters com The Tyets, Figa Flawas, Mushka o Julieta, lideren les llistes d’escoltes digitals en català, així com les programacions de concerts. En aquest sentit, l’ICEC va endegar l’any 2021 una línia d’impuls de noves carreres musicals en coordinació amb l’Associació Catalana de Ràdio (ACR) i les associacions discogràfiques del sector (APECAT i PAF). L’any 2021 s’hi van destinar 285.000 euros, i el 2022 i 2023, un total de 250.000 euros cada any.
La manca de propostes emergents econòmicament sostenibles també es reflecteix en la manca de referents que provoca que molts artistes joves acabin escollint altres llengües a l’hora de definir les seves carreres musicals. Un efecte-crida positiu acaba generant propostes més diverses i de qualitat.
A França, la quota de música a les ràdios i televisions es va fixar l’any 1996 en un 40%, i des del juliol del 2016 es va complementar amb noves disposicions. En primer lloc, es va fixar un mínim del 15% de noves produccions en francès o nous talents de música francesa. En segon lloc, es va introduir una penalització per excloure de la comptabilització els deu títols més programats; i en tercer lloc, es va crear un bonus del 5% ‘convalidable’ per la promoció de la diversitat en la programació musical. El desembre del 2023, el president Emmanuel Macron va anunciar la creació d’un impost per tal d’obligar les operadores de streaming com Spotify a finançar el sector musical francès, en concret amb un 1,2% de la seva facturació.
REVALORTIZACIÓ DELS CATÀLEGS
La necessitat d’ocupar espais radiofònics i televisius amb música en català i aranès també hauria de provocar la utilització de repertoris de catàleg de les companyies discogràfiques. Actualment, l’ús dels fons a la majoria de mitjans radiofònics es redueix a la utilització d’oldies de l’època del ‘rock català’ de principis de la dècada dels noranta, sovint utilitzats per quadrar franges de programació. Durant els darrers cinc anys, s’han publicat en català una mitjana de més de 9.000 cançons anuals. Només de l’àmbit del pop-rock i les músiques urbanes, la xifra és de 5.500 cançons. A cada dècada es genera en català un catàleg de prop de 100.000 cançons, suficient per mantenir una programació musical variada i de qualitat. La posada en valor dels catàlegs musicals ajudaria d’una banda a definir un paisatge sonor català a través dels mitjans de comunicació, i, de l’altra, prestigiaria la memòria musical catalana. La música en català deixaria de ser esporàdica i passaria a ser habitual.
LES QUOTES ARREU DEL MÓN
L’Observatorio de Políticas Culturales de Chile va fer el 2013 un informe sobre els sistemes de quotes de música nacional a les ràdios. L’estudi identifica tres tipus de quotes: les relatives a l’idioma, a la producció nacional i als continguts locals, siguin musicals o no. Xile va començar a aplicar l’any 2015 una quota del 20% de música de producció nacional. Una dècada després d’aplicar-se la regulació, les ràdios xilenes estan emetent actualment un 25,3% de música nacional.El president de la Sociedad de Derechos de Autor de Chile, Rodrigo Osorio, afirma que “la consciència s’ha consolidat entre els programadors, que tenen clara la norma i ha de ser respectada”. Sobre el percentatge, en declaracions a la web Culto, Osorio anota que “els darrers anys la xifra s’ha situat al voltant del 25%”. Un dels efectes més rellevants, segons declara el periodista Felipe Retamal, és que, contràriament als serveis tradicionals de streaming, on sobresurten les músiques urbanes, ha augmentat molt l’ús de música de fons de catàleg, fet que també ha ajudat a identificar un perfil de públic.
El no compliment de la quota del 25% equival a la invisibilització d’una part molt important de les cançons en català i ha provocat conseqüències negatives a bona part del sector musical. L’aplicació de la quota és una bona eina per poder generar oportunitats allà on ara hi ha precarietat.
.jpg)
.gif)
