Ja ha començat el compte enrere pel nou disc de Xavi Vidal, Vida salvatge (Sota la Palmera, 2024) que es publicarà l’octubre vinent. Avui fem boca amb la cançó que obre l’àlbum, “Grans estols” i aprofitem l’avinentesa per parlar de la relació de Vidal amb la indústria musical i les noves generacions de músics.


Parlem de “Grans estols”, el teu segon senzill que avui estrenem.
És un tema molt directe, molt lluminós –tot i que amb un punt obscur—, i molt al meu rotllo. És una cançó que parla del moviment de gent, del moviment d'animals i d'éssers vius; de la immigració i la globalització. Al final tots acabarem sent del mateix color, no hi ha dubte: la barreja és evidentíssima. I som nosaltres els qui provoquem aquests grans moviments, perquè fotem allà un merder i la gent se n'ha d'anar per poder viure. I aquí què els deixem fer? Les feines que ningú no vol. Estem fabricant una espècie d'esclavitud moderna. 

“Grans estols” és un avançament del nou disc que publicaràs l’octubre. Et sents còmode amb la nova manera de funcionar de la indústria musical?
Jo tinc moltes reticències amb la indústria d’ara, però trobo que també hi ha coses bones. Abans era molt més complicat que la gent accedís a l’obra d’un artista. Ara l'accés és instantani, il·limitat i gratuït. Això és bo, però fa que tinguem una manera fast-food de consumir la música. Avui treus un disc i demà ja està mort. Abans la vida d'un disc s'allargava molt més, i ara és tot molt més immediat. Això és una llàstima, perquè no pots acabar de fotre-t’hi dintre. Estic segur que si ara apareguessin grups com Pink Floyd o Led Zeppelin passarien sense pena ni glòria, perquè tot és tan efímer que no hi ha temps per aprofundir en cap àlbum. I això és una putada, però no només passa en la música, sinó en tot, perquè amb la literatura i amb la pintura passa el mateix.


I davant d'això què creus que cal fer?
No podem fixar-nos només en la música que fa la gent més jove, que s'ha de fer, però també hem de cuidar el nostre patrimoni. Ara tot es basa en un gènere musical, que és el que atrapa la joventut, i no es fa cas de res més. Hem de ser conscients que el rock i el pop han envellit. I ho veus amb tios de 80 anys, com els Rolling Stones, que estan fotent una gira mundial. Aquests són els primers que han envellit. A casa nostra, en un país petit com és el nostre, som nosaltres els que estem envellint. Però se'ns ha de fer cas, perquè la traça que tinc ara no la tenia fa deu anys.

Precisament el teu fill, Pol Vidal 'Giancana' (Flashy Ice Cream) es dedica també a la música, però amb un estil oposat al teu. Com vius la diferència generacional?
Estic encantat de la vida perquè és el que ha de ser. No trobaria gens lògic que el meu fill escoltés només la música que jo escolto. També l'escolta, però a més a més de tota la de la seva generació. I jo també n'escolto de la seva generació, encara que soc molt més selectiu. Hi ha coses molt bones. La diferència bàsica entre el meu fill i jo és més en la forma que en el fons. Evidentment, li falta experiència. I té uns recursos artístics totalment diferents, que no són només musicals, sinó molt més globals: té una càmera —perquè ell s'ha graduat en direcció de cinema—, un ordinador, un munt de plugins… I jo faig música amb la guitarra, el piano, la veu i ja està. Ell ja no té només aquesta paleta. A més a més, m'agrada molt la desimboltura que tenen. No s'acolloneixen per res, ni tenen por al que diran.

No has tingut la temptació de posar cap referència de música urbana al teu disc?
Jo crec que no em pertoca. Jo els he fet unes classes de cant, tant al Pol com a l’Sneaky. De vegades venen i cantem temes dels Who, els Stones, els Beatles… Però ells han de fer el seu camí i jo el meu. Moltes vegades hem parlat amb el Pol de fer alguna col·laboració, però ell em va dir que ja ho faríem més endavant, que encara no era el moment. Vaig pensar que tenia raó. Crec que és un tio més intel·ligent que jo.


El seu grup, Flashy Ice Cream, ha fet una versió de “Boig per tu” de Sau.
Sí, i trobo que està molt bé. Jo era amic del Carles Sabater. Havíem coincidit en molts bolos, i després dels concerts havíem estat xerrant. A més a més, també el coneixia perquè la mare del Pol és de Llançà… I també conec molt el Pep Sala. Jo penso al Carles li hauria molat i em sembla que al Pep també li va agradar, perquè si no no sortiria al clip… Està molt bé que et fotin una visió pròpia del tema. Quan la vaig sentir, li vaig dir ‘hòstia, Pol, però si heu canviat la lletra! Els fans de Sau us tallaran el coll!’. I em va dir que tant se li'n fotia, que jo també feia canvis quan agafava un tema de Bowie.