El músic Pello Reparaz va deixar el 2018 la banda de ska-punk on havia militat els darrers 11 anys, Vendetta, per engegar un nou projecte íntegrament en basc i emmarcat en la música electrònica: Zetak. Sis anys després, el projecte ja té tres discos d'estudi, s'ha convertit en un dels projectes bascos actuals més populars i alhora s'ha atrevit a cantar en català amb diversos artistes, entre els quals Suu, Marala i Xavi Sarrià. Parlem amb ell per conèixer de primera mà el projecte, la seva relació amb els Països Catalans i la seva actuació el proper dissabte 31 d'agost al festival Acústica de Figueres.



Aquest dissabte actues a l'Acústica de Figueres, un festival gratuït on es reuneixen molts i artistes i que, per tant, fa que part del públic no estigui familiaritzat amb la teva proposta. Com afrontes aquest tipus de concerts?
Em motiva, perquè nosaltres hem treballat molt la posada a escena i el directe, i crec que és molt difícil que deixi indiferent. És a dir, podrà agradar o no, però dona lloc a parlar-ne. El nostre objectiu és convèncer més gent del nostre projecte, i que no només vegi la miscel·lània del directe sinó també el nostre discurs. També és molt interessant descobrir el nostre projecte a través d'un concert i no per la discografia. Aquest tipus d'actuacions em motiven molt i són una gran oportunitat.

Aquest estiu has fet força concerts per Catalunya i el País Valencià. Com ha anat la gira pels territoris de parla catalana?
Ha estat l'any en què més hi hem tocat. De fet, crec que hem tocat quasi més als Països Catalans que a Euskal Herria. Al final tenim ja un cert repertori en català establert que fa que hi hagi diferents estats d'ànim segons si toquem allà o aquí. És curiós veure com Zetak a Catalunya ha anat adoptant un rol diferent del que tenim al País Basc. Haver fet "Pa amb oli sal" de Blaumut amb Suu; "Hitzeman" amb Oques Grasses; "Entre carn i os" de Marala, i "Música, ràbia i amor" amb Xavi Sarrià i Sandra Monfort fa que tingui un sentit clar i natural venir a tocar a Catalunya o al País Valencià. De fet, en el cas de Xavi Sarrià crec que ha estat una manera de tancar el cercle amb la música que jo escoltava amb dotze i tretze anys, com podia ser Obrint Pas.


El vincle amb els Països Catalans neix amb la col·laboració amb Oques Grasses a "Hitzeman"?
Sí, aquella col·laboració no només va ser important en aquest sentit, sinó també perquè va ser una de les primeres col·laboracions de la història de Zetak i perquè la gent se la va fer seva. Durant la pandèmia vaig escriure el segon disc, Zeinen ederra izango den (autoeditat, 2020), que volia que fos força més lluminós que el primer. Per això creia que tenia sentit col·laborar a "Hitzeman" amb Oques Grasses, un projecte que ja seguia des de feia temps. Va sorgir de manera molt natural, malgrat que llavors no coneixia personalment en Josep [Montero, cantant d'Oques Grasses]. Ens vam conèixer per fer la cançó i a partir d'allà hem mantingut una molt bona relació. 

Deies que seguies Oques Grasses des de ja feia un temps. Segueixes l'escena catalana des de fa anys?
Jo tinc família a Mallorca i quan tenia 12 anys, el meu cosí Iñaki i jo compartíem música i així vaig començar a escoltar Inadaptats, Kop, Brams, La Gossa Sorda... En aquell moment, tots aquests grups no s'escoltaven tant al País Basc –o si més no al meu poble– i això va fer que ja tingués un gran fil conductor de música en català, i des d'aleshores he seguit molt la música que s'ha fet als Països Catalans. 


Què t'ha suposat l'exercici fonètic i de pronunciació de cantar en català?
Va ser un exercici fonètic important, i també és un exercici de respecte i admiració. És una terra i un poble que admiro molt i crec que la relació entre Zetak i els Països Catalans és molt coherent amb la meva intenció creativa i el treball sobre la identitat i la defensa de les llengües no hegemòniques. En el moment en què vam començar a tocar tant a Catalunya i València, era necessari fer un gest així cap a la gent que et contracta i et ve a veure als concerts.

Anem enrere. Vas començar a fer música de manera semiprofessional amb 17 anys al grup Vendetta. Quin era el teu lligam amb la música quan eres infant i adolescent?
El meu vincle amb la música es remunta a quan tenia uns 5 anys, quan vaig veure per primer cop un trombó de vares. Als 8 vaig començar a estudiar per aprendre a tocar-lo i, als 11 em vaig començar a interessar molt per bandes britàniques de ska com The Specials, The Selecter o Madness. Aleshores vaig adonar-me que el trombó tenia cabuda en la música popular i en l'escena musical que hi havia en aquell moment al voltant dels gaztetxes [centres socials okupats]. Vaig intentar lluitar perquè alguna banda em deixés tocar i el meu primer concert va ser amb 12 anys al gaztetxe d'Altsasu amb una banda de rock local. Vaig tocar davant dues-centes persones, va ser una gran experiència i va fer que tingués clar que em volia dedicar a això. Finalment, als 17, com bé deies, vam fundar Vendetta i al cap d'un temps vaig poder dedicar-me professionalment a la música. 


Després d'anys fent ska-punk amb Vendetta, per què decideixes fer un canvi radical d'estil i començar Zetak?
Quan vam crear Vendetta tenia 17 anys, i va acabar que en tenia 28. I en aquests 11 anys és normal que canviïs. Dels Specials i Madness que escoltava abans, vaig començar a escoltar l'electrònica de Rufus Du Sol, Moderat, Stromae... Això, sumat al fet que vaig marxar a Londres a estudiar un màster de música popular, em va estimular a enfrontar-me a un paper en blanc d'un nou projecte com Zetak. 

Zetak se l'ha definit molts cops com un projecte de música electrònica, però diries que la seva gran pedra angular és en realitat la reflexió sobre la identitat?
Sí, i de fet, cada cop va a més. Ara, mirant-ho amb la perspectiva de set anys, crec que Zetak és com deia una recerca de la identitat: d'allò propi, particular i únic. Dins aquest món globalitzat, els pobles petits i les llengües no hegemòniques hem de fer servir la nostra llengua i cultura com a arma per reivindicar-nos. 


Zetak va néixer ja amb aquesta voluntat?
Quan era a Londres estudiant el màster amb gent d'arreu del món, em vaig adonar que allà els cridaven més l'atenció les cançons en basc que fèiem amb Vendetta que les que fèiem en castellà. A partir d'allà, vaig iniciae una reflexió en què vaig veure que en un món cada cop més globalitzat, un element com la llengua pròpia et diferencia. Jo he nascut i viscut a Arbizu, un poble de la zona bascòfona de Navarra on sempre hem fet vida en basc. I per això tenia tot el sentit començar la música de Zetak íntegrament en llengua basca. 

El darrer disc el titules amb una paraula que només es fa servir al teu poble, 'Aaztiyen', i també utilitzes instruments propis d'Euskal Herria com algunes campanes particulars d'esglésies o la txalaparta. 
En l'aspecte sonor, el primer disc homònim era reproduïble a qualsevol lloc del món, mentre que aquest últim crec que no; només es podria haver fet des de la realitat particular del meu poble. Al final, el fet artístic es mescla amb allò personal i també la gestió del projecte. Des de ja fa un parell o tres d'anys, vaig fer un treball de salut mental per reflexionar i redefinir la paraula 'èxit', perquè a Zetak li ha anat molt bé i calia fer aquest exercici per a no quedar-se només en números i tenir clar quin volia que fos el següent objectiu. I en aquesta reflexió vaig decidir lligar l'"èxit" amb la meva obra i començar a compondre un disc que només es pogués fer a Arbizu. El disc és una reivindicació de la universalitat de la particularitat.


Has mencionat la salut mental. Zetak com a artista consumeix de vegades en excés el Pello persona?
He treballat força en això i crec que ara estic en un punt molt millor del que ho havia estat temps enrere. En els primers anys de Zetak la línia era molt difusa, perquè vaig passar de no tenir projecte a tenir una gran acollida, especialment a Euskal Herria. Llavors encara estava ubicant la diferència entre el personatge i la persona, mentre que ara la tinc molt més clara. Tot i això, quan estic creant, crec que és sa que aquesta frontera es dilueixi perquè això em permet treballar millor les cançons, però evidentment és important poder discernir-ho en molts altres moments per tenir bona salut mental i vida personal. En aquest aspecte, m'ajuda molt viure al meu poble de mil habitants, perquè ens coneixem entre tots i tothom em veu com en Pello, el xaval que jugava al carrer amb els altres xavals del poble.