Sau30 arrenca temporada amb el disc Filigranes en estèreo (L’Indi Music / Fundació Sau, 2024) i una gira que culminarà el 2025 amb un biopic sobre la banda original. El guitarrista i compositor Pep Sala ha reunit membres del grup osonenc per interpretar, amb una visió actualitzada, noves cançons genuïnes amb l’empremta personal del nou vocalista Jonathan Argüelles.



La petjada de Sau es va notar des del primer moment, tot i els girs sonors amb teclats, vents i violins. Aquest equilibri és una manera de reivindicar el llegat de Sau i alhora modernitzar-lo?
Pep Sala: M’he dedicat a fer el que m’agrada, he escoltat els músics i també el Jonathan, que hi ha aportat les seves idees. Quan faig un disc no em plantejo mai si ha de ser un llegat de Sau o si hi ha d’haver alguna altra influència. Ha arribat un moment a la vida en què puc fer el que em ve de gust, i jo componc les cançons i les melodies sense pretendre que s’assemblin a Sau o se n’allunyin. Ha sortit així.

'A Filigranes en estèreo' hi planen diverses temàtiques. Es podria dir que és un disc essencialment introspectiu?
P.S: Hi ha una mica de tot. El disc inclou cançons amb una certa mala bava i fins i tot amb una lletra agressiva, però també històries sobre la soledat i alguna de passada de voltes.


Heu necessitat fer moltes filigranes per arribar fins aquí?
Jonathan Argüelles: Sí, ha estat difícil perquè cadascú té el seu tempo i a les gravacions ha calgut compaginar moltes agendes. Efectivament, hem fet moltes filigranes per quadrar-ho tot.
P.S: Ha estat un procés semblant al dels Rolling Stones, en què tothom gravava quan podia. Hem estat pràcticament mig any per gravar-lo, però no teníem cap pressa.

“Em fas ballar el cap”, “Jo mai ho faria” o “No va tornar aquell dia” són cançons sobre el sentiment de pèrdua. Què s’amaga al darrere de lletres sobre el buit d’un trencament?
P.S: Sempre he intentat ser poc concret a l’hora d’escriure una lletra, tal com ho feia amb Carles Sabater, és com la meva marca de la casa. Vull ser ambigu perquè el públic se l’adapti a la seva mida. Puc cantar “Boig per tu” a tothom, però si dic “Boig per tu, Maria Antònia”, només va per ella. M’agrada fer aquest joc a les cançons.
J.A: En aquest disc, per exemple, “No sabia el seu nom” sembla una cançó d’amor, però no ho és. Cadascú ho pot interpretar en funció de les seves experiències personals.

Per contra, “Perdo el món de vista” va cap a l’altra banda i parla de l’enlluernament, la seducció i l’amor a primera vista...
P.S: En aquest cas concret, és gairebé com una cançó de dibuixos animats i és molt molt exagerada. Vol ser una mena de broma.

 

EL LLEGAT ÉS L’IMPORTANT

Quan Sau30 va sorgir l’octubre del 2017 com a grup de versions, no hi havia la previsió de gravar cap disc. Com us veieu després d’haver publicat dos discos de directe i dos d’estudi?
J.A: Quan va començar el grup només volíem fer un concert, però la cosa es va anar fent gran i realment no ens havíem plantejat gravar temes propis. Sau30 ha servit per aprendre que no hem de fer plans, que les coses van com van i ara volem gaudir de l’experiència.

Un dels grans reptes és haver reunit la majoria de músics originals de Sau, amb el bateria Quim ‘Benítez’ Vilaplana, el baixista Pep Sánchez, el guitarrista Josep Lluís Pérez i el teclista Ramon Altimir. S’hi van posar bé o van pensar-s’ho molt?
P.S: La sort és que no va ser un nou projecte d’inici. Vam quedar per la Castanyada del 2017 a les Tallades de Sau, i vam fer un concert amb una merdeta d’equip i quatre amics, igual com quan vam començar amb Sau. I, com va dir Miqui Puig un dia, vam fer una Castanyada que se’ns va escapar de les mans.
J.A: Tot va sorgir d’una festa. Jo hi vaig anar per cantar quatre cançons, però si hi hagués hagut un càsting, no l’hauria passat. La trobada va obrir aquesta porta i és un orgull formar-ne part.


Adam Lambert és l’actual 'frontman' de Queen, 33 anys després de la mort de Freddie Mercury, tot i que la seva presència sempre té un paper destacat als concerts. Passa el mateix, als vostres bolos, que Carles Sabater també hi és molt present?
P.S: El Carles és present diàriament a la nostra vida, no hi ha concert o assaig en què no surti a la conversa. I és més important això que no pas utilitzar la seva figura i el seu record per fer un espectacle.

Les cançons del disc posen la pell de gallina perquè el joc de veus de Pep Sala i Jonathan Argüelles és molt similar al que tenien amb Carles Sabater. Com heu treballat aquesta dicotomia?
J.A: Ha estat un procés molt lent, perquè soc bateria de professió i la meva referència vocal eren el Carles i el Pep com a duet. Al principi ho exagerava més per assemblar-m’hi, però a mesura que he anat fent concerts he anat construint i modulant el meu personatge.
P.S: La banda i jo vam insistir molt que el Jonathan fos ell mateix. Li ha anat molt bé que fem noves cançons, perquè és on ha trobat una personalitat pròpia. Estic molt content de l’evolució i de la interacció que tenim junts, me’n sento orgullós.


Al llibre 'Cor trencat: Mort i vida de Carles Sabater' (Folch & Folch, 2024) el periodista Pep Blay revela que l’autòpsia es refereix a una arrítmia letal. La pregunta ‘de què va morir Carles Sabater’ ha estat massa recurrent per motius morbosos?
P.S: La gent sol ser tafanera per naturalesa. No vull que soni a humor negre, però el Carles va fer coses meravelloses al llarg de la seva carrera i la menys important va ser morir-se. Què importa de què va morir? M’interessa més recordar que cantava molt bé, que tenia un carisma inigualable a dalt de l’escenari o que era un bon actor... Això és el que ens queda del seu llegat. El Carles va morir d’un atac de cor, tal com ha passat a milers de persones, i ja està. Va ser una mort dolorosa, perquè era molt jove i va impactar socialment, però és molt més important el llegat que ens va deixar.