El sextet femení radicat a Barcelona Maruja Limón va debutar el 2018 amb Más de ti (Kasba Music), i des d’aleshores han publicat dos discos més, Ante mí (Kasba Music, 2019) i Vidas (Satelite K, 2022), tots fent una fusió de pop amb ritmes llatins. Aquest any, el grup ha volgut portar aquesta fusió un pas més enllà, i s'ha focalitzat en la rumba, barrejant-la amb diferents estils i ritmes. D'aquesta experimentació n'ha resultat el quart disc, que han decidit dividir en dos EP: Te como la cara A (autoeditat), i Te como la cara B (autoeditat), que han publicat avui. D’aquest treball en parlem amb Elisenda Fàbregas, bateria i percussionista de Maruja Limón.



‘Te como la cara’ és el vostre quart disc, com ha sigut el procés de creació? 
Hem fet un pas més enllà pel que fa a la producció i a les sonoritats del grup. Ens hem atrevit a fer de tastaolletes amb diferents productors, deixant enrere la idea de fer un disc amb una sola persona. Aquesta vegada hem escollit tres productors diferents, tres llocs de treball diferents i maneres de veure i construir la música úniques de cadascun. Això ens ha donat un resultat únic, i potser fins i tot més atrevit per a qui ens escolta.

Per què vau prendre aquesta decisió de treballar amb diferents productors? 
Amb els temps que corren avui dia, no saps mai què serà el que tindrà més èxit en un disc, i fent-lo així engrandim les nostres possibilitats i ens assegurem una varietat més gran de temes per a escollir. Això, mantenint la nostra essència i els nostres temes, clar.  A més, aquesta vegada hem volgut apostar per un estil central, que és la rumba. Vam agafar el so de la rumba i el vam treballar amb cadascun dels productors. Això ho va fer tot més divertit, perquè no sabíem quin seria el resultat en cada cas, i això ens donava més possibilitats per innovar i crear coses que potser l’oient no ha escoltat abans. També hem volgut tornar a portar la rumba —un gènere molt important al nostre país— a l’ordre del dia, perquè hem vist com s’ha anat desdibuixant amb el pas dels anys. 

Repetiríeu l'experiència? 
Si ho pots fer i tens els recursos per dur-ho a terme, és genial, perquè aprens molt de les maneres de treballar de la gent. Veure com funciona cadascú t’enriqueix i et fa aprendre molt com a músic. Veus també com poder fer que un tema teu tingui capes que mai t’hauries imaginat. Des de la rumba més 'kinki' i guerrillera que hem treballat amb Tato Latorre, a la rumba gitana —un estil més per a l’autorealització musical— de Raspastudios amb Tobalo Salazar i Raúl Espinar, passant per la innovació rumbera barrejada amb les tecnologies més actuals de Marcel Bagés i David Soler. Ha sigut meravellós poder col·laborar amb cada un d’ells.


En aquest cas, heu dividit el disc en dues parts, dues cares d’una moneda. Per què fer-ho així?
S'ha de dir que per una part va ser perquè actualment la indústria et demana que estiguis traient coses quasi cada mes, i per la nostra manera de fer, els nostres tempos i les nostres vides, no ens podíem permetre això. Així que una manera resolutiva de fer-ho va ser gravar-ho tot de cop i treure-ho dividit. Primer la cara A, ara la cara B, i el 2025 tot el disc sencer en forma de vinil, amb dues sorpreses extra en forma de cançons. 

Com vau escollir quines cançons anaven a cada cara del disc? 
Ens vam fixar una mica en quins temes feien olor de senzill, i en vam posar un a cada cara. A partir d’aquestes, la resta les vam col·locar perquè quedessin repartides a nivell emocional, també pensant en les èpoques de l’any en què sortiria cada EP. Si hi havia alguna cançó més lenta, potser ens encaixava més treure-la de cara la tardor, perquè és una estació més introvertida, i les més alegres o amb vibres estiuenques, les volíem treure abans de l’estiu perquè s’escoltessin quan arribés el bon temps. No ho vam voler deixar a l’atzar tot i que no hi hagués un fil conductor com a tal que les unís entre elles. 

Avui publiqueu la ‘Cara B’ d’aquest disc, però ja vau avançar un tema abans, “Ya no estoy pa esto”, una rumba aflamencada amb un missatge molt potent. 
El missatge principal és de despit i tota la lletra està enfocada en el desamor. Però si mirem el videoclip amb atenció, podem veure que aquest està centrat a homenatjar les dones dintre la indústria musical, intentant debatre la nostra posició, que sempre és complicada. Perquè, tot i que fa un temps es deia que sí, que les dones ja tenien el seu espai, les estadístiques mostren que no som on hauríem de ser i que no se’ns està donant aquest espai. Vam voler posar el resultat d'aquestes estadístiques de l’estat de les dones en la música a Catalunya i en vam fer uns cartells, homenatjant també les ‘Riot Girls’, un grup d’activistes feministes dels anys 90 que es dedicaven a vandalitzar espais culturals amb caretes de mico. Hem volgut portar això al nostre espectre: Barcelona, el carrer i l’escena més urbana, per així poder reivindicar l’espai, que per molt que es digui, encara li queda molt per a fer. 


En el disc també podem trobar “Leona”, una cançó que fa un homenatge a les mares fortes. Què hi ha darrere d’aquesta dedicació?
Una de les cantants, l'Esther, li va dedicar la seva mare. És una immigrant aragonesa i mare de dos fills que viu al Carmel, i volia expressar aquesta lluita diària d’una persona de barri que batalla pels seus ideals i per una vida millor, al mateix moment que cria als seus fills. Perquè no ho ha tingut tan fàcil com aquelles persones que hem nascut aquí i ho hem tingut tot més a l’abast. 

“Rompen las olas”, en canvi, és un tema molt més íntim, tot i que continua tenint aquesta essència de Maruja Limón festiva i amb ritme. Per què apostar també per un estil més introspectiu?
Aquest tema el vam treballar amb en Tobalo i en Raúl als seus estudis. Ells tenen una manera molt bonica de fer música, barrejant salsa gitana amb rumba, per exemple, i ens interessava tenir aquest vessant en el disc. Aquest punt de Niña Pastori o fins i tot una mica Alejandro Sanz, de rumba lenta però sentida. És un estil que no havíem fet mai, amb arranjaments molt xulos que van crear aquesta part final de creixement, que fan una sensació final més alegre. Aquesta barreja entre la part més sentida i l’alegria final donava un joc a la rumba que ens agrada molt, perquè és un gènere que té molts vessants diferents, i volíem que el disc els reflectís tots, o almenys el màxim nombre possible. Així, depenent de l’estat d’ànim de cadascú, es pot posar un tema o un altre i escollir entre un ampli ventall de possibilitats. 



El tema que tanca aquest EP és “Abrázame”, una cançó amb què aneu un pas més enllà en la vostra experimentació, amb aquestes veus murmurades i la melodia de suspens.
És una cançó que fa la sensació d’abisme. La primera vegada que la vaig escoltar sencera se’m va posar la pell de gallina i em va fer la sensació que el món s’havia d’acabar i que passaria alguna cosa terrible. Al final, aquesta també era una mica la intenció de la cançó: aquests sentiments trobats, perquè sembla que la música sempre hagi de ser alegre, positiva i per fer ballar, però a vegades fa falta buscar dintre d’aquest camí de l’abisme, i de la por i l’angoixa que l’acompanyen. També la part curiosa de la creació de la cançó és que s’ha treballat a partir de les veus. Vam començar a gravar les veus —coixins, harmònics, lletra i cors— i després en David i en Marcel, amb el cap tan meravellós que tenen, van crear tota la resta del món. Però va ser tot a partir d’això, no hi havia cap instrument enmig que no fos la veu. És una passada de cançó, com una obra d’art. 

En cada tema podem veure aquesta experimentació i aquest desafiament per anar més enllà. Creieu que heu arribat a aconseguir el repte amb aquest disc, o encara voleu experimentar més i més?
L’artista busca superar-se amb cada disc i cançó que va fent, perquè si no ens quedaríem enclaustrats en un moment en què no tenim ni inspiració ni idees. Perquè per molt que busquis fer un disc perquè el públic i la indústria t’ho demana, si ho forces no sortirà tan bé. Per això ens reptem a fer coses noves, a investigar, a aconseguir un públic nou, a anar més i més lluny cada vegada. També agafem artistes que ens agraden com a referents, i provem de fer ritmes nous i agafar pinzellades d’altres persones. El món de la música és dur, no és agradable aquesta inseguretat que hi ha constantment en les nostres vides, però l’art al final beu d’això, de la por de no saber que passarà, si agradarà a la gent, si un projecte anirà a més o no… Però amb aquest disc ens ho hem cregut, totes hem dit 'anem a totes perquè volem seguir creixent i no desaparèixer', que és una cosa que els passa a molts grups. Som molt guerreres, i amb Te como la cara hem fet molta teràpia, ens hem empoderat per a continuar fent música, perquè ens encanta.