El grup Xiula està integrat pel músic, educador social i terapeuta gestalt Jan Garrido; el músic, lletrista i educador social Rikki Arjuna; el músic format al Taller de Músics i l’ESMUC Adrià Heredia, i el també músic Marc Soto (La Sra Tomasa i Queralt Lahoz). Si en la música de salsa hi ha un caminar afrocubà anomenat 'tumbao', es pot dir que els Xiula han donat la volta al concepte de la música d’animació infantil del país, passant-la per un sedàs que posa entre gènere i gènere de pop, molt de component social i vital a la proposta.

Ara, després de fer un cim de 5.472m (Viena edicions, 2016) o autoeditar-se els populars Dintríssim (2018) i Descontrol mparental (2020) la banda presenta el nou disc Babynova (autoeditat, 2023), amb les col·laboracions de Joan Garriga, Helena Miquel, Los Manolos, Maruja Limón o l'actor David Selvas.



Potser cal començar parlant de la cançó “Dol i fa sol”, perquè s'ha convertit en un documental que ha guanyat el premi al millor curmetratge de l’últim festival InEdit 2023. 
Jan Garrido: Quan vam pensar fer un disc de catorze cançons que parlés una mica de la vida, vam sentir la certesa que havia d'haver-hi una cançó que parlés de la mort. Aquesta va ser la primera idea. Després d'això, vam pensar que ens venia de gust que fos una havanera, perquè és un estil de música que, com el mar, ajuda molt a les emocions, perquè és pausat, i perquè és de casa nostra també. I després, vam pensar que ens faria molta il·lusió que fos amb el Joan Garriga, perquè l'estimem, ens agrada molt la música que fa i la seva veu et posa la pell de gallina de seguida, quan canta i s'emociona.
 
I la connexió terapèutica i del documental sobre el dol?
J.G: Xiula anem a les escoles i fem sessions educatives, i fins i tot a vegades fem sessions per encàrrec per l'Ajuntament i la Generalitat, i fem treball educatiu i terapèutic a l'hora de crear cançons tant per altres com per nosaltres com per l'administració. Llavors, vam pensar de fer nosaltres la crida i que les famílies que volguessin s'hi apuntessin. Vam fer una crida a xarxes i ens van trucar moltes famílies i vam fer una selecció de les deu més diferents, o que tinguessin una característica diferent entre elles. Una que havia perdut la mare, l'altra que havia perdut el pare, el fill, la filla... Famílies amb diversitat funcional... Volíem recollir-hi totes les edats i totes les situacions amb fills i germans diferents. Vam anar un cap de setmana a una masia i vam fer un espai de confiança i de compartir, i que ells i elles expliquessin el que els havia passat. Vam crear dinàmiques, un altar amb objectes personals i vam anar creant la cançó mentre passava tot això, tant amb els nens, per una banda, com amb els pares i les mares, que també s'anaven reunint i anaven fent la seva pròpia dinàmica.




La maria és molt bonica i, a més, visualment dona molt joc en el documental. On és?
J.G: És Can Vilalta, al Moianès (una antiga masia catalana del segle XII, dins del terme municipal de Moià). És una casa de colònies molt bonica. I d'aquesta setmana, en va sortir la cançó, i tot el procés ho van gravar el Pep Garrido —el meu germà, que fa cinema— i la Maria Besora, i en van fer el documental. L'objectiu era sortir amb una cançó treta de l'experiència pròpia, i possiblement un videoclip. Si vèiem que el metratge donava, faríem un curtmetratge. Llavors, vam descobrir que fent un primer muntatge arribàvem al festival Inèdit d'aquest any (si no, potser haguéssim parlat amb TV3 o amb FilmIn). Ens van seleccionar i vam guanyar el premi. No estava previst que fos la carta de presentació del disc, i ha sigut molt guai començar amb això; sobretot perquè és un regal i un premi també per a les famílies: tot el que fem nosaltres ho fem amb les famílies, amb les seves experiències, netament i pura, sense posar ni treure. És superbonic.
 
I el nom del disc, 'Babynova', d'on surt?
Rikky Arjuna: Quan vam començar a projectar un nou disc, després del Descontrol mparental, vam dir que primer volíem fer un musical. El musical havia de ser una obra de teatre amb actors sobre la de creació d'un nen un bebè virtual, i totes les contradiccions en què entrem en usar la tecnologia per fer alguna cosa que ens sembli perfecte. I en aquesta contradicció ‘d'estem projectant els nostres desitjos en un món que és molt complicat’, vam veure que no ens en sortiríem, que ho estàvem falsejant tot, i que no deixàvem que la cosa fos orgànica i natural. Vam veure que la producció teatral se'ns anava massa de les mans, que no ho dominàvem, i que havíem de treballar de la manera que sabíem: fer cançons en base a aquesta idea.

I com ho vau adaptar?
La idea es va convertir en una cosa més simple: volem fer una criatura, que s'adapti al món en què vivim, al món difícil en què ens trobem i que porti alguna cosa de nosaltres.Amb aquesta excusa, apareix tot el dilema de com creem a partir de la tecnologia, en un moment en què es parla molt d'intel·ligència artificial. I també podem parlar de la mort, i entremig tenim l'espai perfecte per anar col·locant els temes que ens toquen sempre, el que ens remou a nosaltres. Sempre intentem que tot sigui molt honest amb allò que ens està passant i que aquestes cançons siguin transformadores. Babynova ve d'això, de crear un nou bebè; i, a part, ens feia gràcia fer referència als jocs infantils com els 'Juguetes Mediterráneo', aquells de Cera Nova, Choco Nova, etc.
J.G: A l'escenari, en l'espectacle, hi haurà un kit per crear un nadó. Un nadó perfecte, que pots programar: li pots treure el que vulguis, li pots posar el que preferixis...
 

Enteneu la música com una eina de transformació social?
R.A: La música la fem servir com a eina per transmetre missatges, preguntes o crítiques. I en tot cas, sí que ens plantegem que si aquesta cançó se n'ha d'anar cap a aqueslla emoció o cap a aquella explicació, hem de buscar aquest estil. I aquí el repte està en què el sapiguem fer i que en tinguem referents. Tot i que en aquest disc, malgrat que segueix sent molt variat, sí que hi ha una mica més de compactació estilística.

Com heu treballat el so del disc?
J.G: Hi ha hagut molta producció de l'Adrià [Heredia]. Mai havia produït tant un disc i aquest és molt, molt ell: ha quedat més guitarrero... Hi ha una part més indie, tot i que té molts estils.
R.A: Sí, les melodies tenen un punt més de complexitat, sempre et sorprenen una mica més. Això és el toc Adri.
Adrià Heredia: El missatge, les lletres i el contingut estàn molt treballats, però també, si escoltes els discos de Xiula hi ha una evolució musical. Justament també defensem que, igual que el missatge pot ser real per a totes les edats, no hi ha missatge per a nens petits i per a adults, sinó que les coses són com són per a tots, en la música també. D'aquesta manera, els nanos els eduquem en valors, però també a nivell musical. Volem que escoltin música que no sigui tan planera i tan fàcil, i que comenci a obrir una mica l'espectre sonor, la part musical. Que també descobreixin colors, atmosferes noves i sensacions noves amb el llenguatge de la música.
 
Arranqueu el disc amb la cançó ballable “Babynova” que sona a Els Amics de les Arts, La Casa Azul... Busqueu aquesta part festivalera també en les cançons que feu?
J.G: Depèn de la cançó. “Babynova” la pensem com a obertura i, per tant, ha de tenir llum i ha d'haver-hi tempo.
R.A: Hi ha d’haver una bona cleca. Seria com la cançó del naixament.
J.G: La tornada entra i la primera sensació és que cal abaixar el volum. I després arriba “M'estimo bastant”, on parlem de sexualitat infantil, i volíem que fos una cançó que realment convidés al contacte corporal, a moure's, al descobriment... I vam pensar molt en la indietrònica de Parcels, però també en “La revolución sexual” de La Casa Azul.
R.A: La sexualitat infantil és un tema que, en ser complex, havia de ser subtil i s'havia d'anar carregant de sentit. També hi ha hagut tot l'assessorament de les mateixes persones que ens van ajudar per fer la cançó de l'abús sexual (“El meu cos és meu”), que també hem inclòs el disc: les mateixes sexòlogues, psicòlogues, psicòlogues infantils i membres de la Fundació Vicki Bernadet. Per exemple, ens van dir que si fèiem servir paraules com "masturbació", hi hauria famílies que passarien la cançó, i justament són les famílies que l'han d'escoltar, que han de celebrar que el nen es pugui autodescobrir i que no l'han de censurar...


A “L'himne dels perdedors” hi ha El Pony Pisador. Volíeu sumar aquest aire folk-pop desenfadat i el seu humor a la proposta?
J.G: Sí, tenen un sentit de l'humor que és molt divertit. Vam fer un videoclip junts i el dia va ser molt guai, l'experiència va ser molt bonica. A més, és un molt bon grup per parlar de què guai ser un looser. Ells són els antiguanyadors, també, com era el missatge.


'Babynova' és un disc on hi cap de tot: un himne adolescent ("No em ratllis"); una cançó salsera amb Los Manolos i Maruja Limón ("Mal malalt"), l'acompliment de la tetralogia escatològica amb els rots ("Roots") i la cançó que us ha donat més projecció darrerament, "El meu cos és meu", amb el videoclip on apareix un cos de ball encapçalat per l’actriu Goretti Narcís Borràs ('El sostre groc').
J.G: L'encàrrec va ser de la Generalitat. Nosaltres feia molts anys que volíem fer aquesta cançó, perquè ja hi havia molts mestres, educadors i educadores, i famílies que ens ho demanàvem, però no sabíem com... Era realment difícil, ens feia una mica de por, perquè ho volíem fer bé. Quan la Gene ens va demanar fer-la, ens hi vam posar. Igual necessitàvem que l'administració pública ens ho demanés... Jo crec que va ser el moment en què vam sentir Xiula com un grup referent educatiu d'avui en dia.
R.A: A l’estrena del documental El sostre groc, s’estrenaven cases Barnahus, preparades amb tots els professionals perquè el nen que ha estat víctima només hagi de moure's una vegada i no hagi de passar per tota la burocràcia, totes les visites que traumatitzen més. La Casa de Tarragona va ser la primera i la van estrenar amb dues presentadores, actrius d'El sostre groc, de l’Aula de Teatre Lleida. Els vam parlar i ens van dir que els encantaria sortir el videoclip i que Goretti en faria la dansa. La dansa contemporània és molt expressiva i va ser la manera més bonica i subtil i poètica de representar-ho. 

Creieu que és a partir de la vostra col·laboració amb Clara Peya l'any 2021, "Mirada estràbica", que comenceu a fer aquest combinat de música i reivindicació social com a tret diferencial de la vostra proposta? 
J.G: Internament, nosaltres hem anat sentint que pujàvem petits esglaonets, per coses internes vitals, de les nostres vides, del projecte, de les cançons que anem fent. I sí que és veritat que en algun moment, com va passar a “Mirada estràbica”, de cop s'han ajuntat els ingredients, que ja anaven passant en la vida del Ricky (amb la diversitat de la seva filla Lluna), en aquest cas, i amb la capacitat musical de tots, la nostra música es viralitza i la gent en parla. Vam estar tres mesos contestant missatges a diaris. Va ser molt fort el que va passar. És una cançó molt especial i única... I sí que potser de cara enfora va ser un dels salts més grans que hem fet, tot i que també recordo molt, per exemple, la presentació del Dintríssim a l'Apolo: va ser molt important, molt especial, amb les famílies amb els nens dins l’Apolo...
A.H: Abans de “Mirada estràbica”, parlàvem de coses menys profundes. Eren temes interessants, però potser “Mirada estràbica”, va ser el primer tema més profund. Ens vam mullar amb la diversitat, i a partir d'aquí ens mullem amb la diversitat, ens mullem amb els abusos, ens mullem amb la mort... Abans, teníem la voluntat de fer-ho tot ben divertit i amb crítica social. Però a partir de “Mirada estràbica” va ser més personal, e ens vam ficar més amb la cosa d'anar cap a dins.


Última pregunta. Quin present i futur li veieu a Xiula?
J.G: Això sempre és una fantasia al nostre cap. Idees que anem nombrant, de vegades com de conya i que potser es torna veritat: volem fer un lloc estàtic, fer un lloc a Catalunya que sigui Xiulaland, com el Circ Cric de Tortell Poltrona. Fer un multiprojecte on la gent vingui. Fer un festival a l'any, també, que seria una possibilitat pròxima... L'altra, seria dissoldre'ns... Vam néixer el 2012, i tots els grups se separen. O se separen perquè es moren els membres. Juguem amb això, a parodiar amb la dissolució. Un farà algun disc en solitari, i l’Adri ens canviarà per un grup de salsa o merengue...