2. "0367 - Saigon"
"Està inspirat en un vídeo d'una cruïlla de cotxes i motos a Saigon. Compta amb una instrumentació totalment electrònica, força sorollosa i també hi ha un petit sàmpler d'un raper a qui vam gravar a Austin. Quan vam arribar a Saigon, hi havia un caos terrible on qual no enteníem absolutament res. Hi havia molt soroll i desordre, però alhora també hi veiem màgia en aquella escena, perquè nosaltres veníem d'estar bastant desordenats i perduts en la fase creativa en què ens trobàvem llavors. En resum, simbolitza el caos i el soroll intern que hi ha a la indústria musical: de com s'ha d'actuar i procedir i la confusió que genera entre el que tu realment voldries fer i el que et marca el guió predeterminat perquè tot et vagi bé dins del sector."

3. "Alegria en rojo"
"Bàsicament, retrata una nit a Barcelona, al Raval, i entre amics i sortint a emborratxar-se. També parla dels llocs foscos i tenebrosos que té la nit, des de la policia i l'autoritat fins a tot l'engranatge de gent que es busca la vida per la nit. És l'estranya sensació de passar-t'ho bé en un context hostil. El tema arrenca amb un llaüt canari, està cantat per Pablo Domínguez, el percussionista del grup, i és un tema electrònic contundent."

​

4. "0571 - Brooklyn"
"Arrenca entrellaçant-se amb el tema anterior. També s'inspira en un moment similar que l'anterior cançó: en un lloc pintoresc del barri de Brooklyn que estava sota un pont i a altes hores de la nit. Estàvem parlant amb un noi que ens havia explicat que tenia una relació amb una stripper i, de sobte, va treure una gaita colombiana, es va posar a tocar i jo vaig treure el mòbil per gravar l'escena. Era un context supergraciós que vam gravar i immortalitzar en el tema."

​

5. "Bébeme agua"
"Líricament, en aquesta cançó trobem una mica el centre, el camí... La força del riu. En aquest disc som bastant paisatgístics, i "Bébeme agua" és la confirmació del camí: la imatge de petits éssers vivint a contracorrent, però veient que aquest és el camí que han d'adoptar. La temàtica també fa referència a la indústria musical, com et demana pressa, i com últimament marca un guió i una inèrcia, i com nosaltres ens hem adonat que, anant per on anem, estem millor. La cançó compta amb un marc sonor molt tribal, profund i primari, perquè no hi ha res més primari que un beat a terra fort. També hi ha una espècie de cor difòs, superprocessat, i una electrònica molt potent que compta amb sàmplers subtils de marimbes gravades a Colòmbia."

​​

6. "King of Mambo"
"És un tema al qual tenim molta estima. És un hip-hop de Santiago Longarón, molt desimbolt on parla de la fortalesa, i del canallisme 'King-Kong'. Però en comptes d'estar difonent el pànic, és un tio a qui li agrada estar amb els col·legues i sortir de festa, per la música i la passió, amb l'orella enganxada al subwoofer. És el tipus de persona que t'ajuda si has de mudar-te a un cinquè pis. És un tema molt contundent, i ens agrada que formi part del disc perquè el hip-hop està també en el nostre ADN. S'enllaça amb la següent cançó, "Mala fama"."

​​

7. "Mala fama"
"A nivell producció i tímbrica, és la continuació del "King of Mambo", perquè originalment era tot un tema, però al final vam decidir separar-ho . És un tema amb una sonoritat molt característica nostra, perquè tampoc volíem només innovar, sinó que volíem recordar qui som. Va sortir de manera molt natural. La temàtica és una espècie de desamor verinós, amb una mica de despit, però només una mica, perquè en el fons la cançó parla de moltes altres coses. Un tema amb reminiscències a la Tomasa de sempre en un context pícarament desimbolt. Les veus finals són d'Alcibiades Durruthy, un cantant cubà increïble."

​​


8. "Se va"
"Si en el tema anterior cantàvem des de cert despit, aquí és al revés: va de deixar anar, sense retrets ni pors, sentint-se lliure. Està lligada amb "Mala fama", però la sonoritat canvia per complet i passa a ser un drum'n'bass més sintètic —que també és una mica marca de la casa—. Tota la part inicial del disc és més orgànica i tribal, de cuir, corda i nylon, però en aquesta segona part, donem lloc a una altra cosa que ens encanta: el so sintètic i processat."



9. "0911 - Casa"
"És el tercer interludi. Un nou de novembre estava tocant la guitarra a casa i de sobte en Paulito [Lobo] es va posar a escriure-hi a sobre. Es diu "Casa" perquè l'escrit identifica i reposa un munt de conclusions del que va ser el viatge: tants capvespres en tants llocs, que al final són el mateix, i tantes mirades en tants llocs i amb tants idiomes diferents... però que al final parlen per si soles. Són aquelles persones o ànimes que et creues i que et sembla que ja coneixies a priori. Aquesta màgia només succeeix en un context en què et veus completament obligat a obrir el cap i a estar obedient dels estímuls, aguditzar l'oïda, i escoltar amb els ulls. No vam trigar ni 20 minuts des que va començar a escriure fins que vam gravar la primera presa. Va ser veritable, sincer, perfecte."



10. "Camino"
"De "Camino" destacar-ne la continuïtat amb el tema anterior. La cançó fa al·lusió al foc intern que té cadascú. Aquesta indústria a vegades és molt difícil, i et trobes una mica sol. No hi ha cap església ni casa espiritual dedidcant-nos unes pregàries, sinó que som nosaltres mateixos qui, al final, hem de construir tot aquest món, veient que, bàsicament, la música i la creativitat s'han convertit en una factoria i una indústria on tots reprodueixen les cendres d'algun foc que alguna vegada els va iluminar. Gustav Mahler deia que la tradició és la transmissió del foc i no l'adoració de la cendra. Hi ha qui es creu diamant, i altres que són carbó, però en essència són el mateix però sotmesos a una pressió diferent. I de fet, el diamant no té gaire utilitat per a la supervivència, perquè és el carbó qui et pot oferir escalfor. En el fons som tots completament iguals. I esperem que a algú li toqui la fibra aquesta cançó per a poder seguir sent, o intentant ser, igual de genuï com s'ha fet sempre abans que el món de l'art i l'expressió es convertissin en un negoci."



11. "0368 - Ho Chi Minh"
"És genial. És l'àudio d'un vídeo que vam gravar a Ho Chi Minh de la banda que tocava abans que nosaltres. I per tonalitat i tempo ens encaixa perfectament, sense tocar quasi res més que l'equalització. És l'avantsala de tot el context de Vietnam, que arrenca amb la següent cançó."



12. "Mundo"
"És un tema que va néixer axiomàticament dels primers. És realment una immersió total en l'experiència que vam viure a Vietnam. Allà vam gravar amb tres músics meravellosos. Nosaltres vam començar a construir des del complet desconeixement i vam trobar un context musical preciós, i colors molt diferents, que vam anar desgranant i esculpint fins a crear aquesta cançó. Temàticament, la cançó agafa el relleu de la sensació de despreniment, d'aquell moment en què estàs a punt d'abandonar-ho tot perquè tens la idea intrusiva que no estàs en el camí on has d'estar; però després tens la confirmació que en realitat sí que ho estàs. La vida a vegades és dolça, i d'altres, superamarga, i la qüestió és parar-se i observar, analitzar què passa al voltant. A vegades, les experiències alienes et proporcionen alicients i sabors per poder ordenar les coses que passen per dins. Viatgar pel món ens ha donat aquest regal de poder parar i mirar, i seguir encara que no estiguis en el millor moment, perquè mai es perd; es guanya fins i tot havent perdut."



13. "0507 - Medellín"
"És el recull d'un moment preciós. Eren les set del matí, a Medellín, i de sobte va aparèixer un senyor d'uns 70 anys cantant aquesta cançó meravellosa. Ens en vam quedar enamorats. A més, la lletra diu "si a caso yo no regreso más por ahí, diga a la Diana que ruge por mí...", que era una sensació que teníem nosaltres de voler viatjar, però també, després de tants anys a la carretera, trobar a faltar casa."



14. "El cuadradito"
"És un tema completament sarcàstic. Està dirigit a Canàries, al model de turisme i nomadisme digital que està creant una situació insostenible. Hi fotem una mica de canya al govern perquè aquí sembla que estem com beneits ballant-los l'aigua als ulls, mentre estan ofegant econòmicament als canaris. D'altra banda, també hi ha una mica d'autocrítica per permetre-ho. Musicalment, està feta en clau de merengue, perquè Canàries ha estat sempre cuna del merengue, la batxata i la salsa. És un tema amb malla llet perquè la gent balli. El títol de la cançó també és una referència crítica al quadradet típic dels mapes del temps quan parlen de les Illes Canàries."



15. "003 - CDMX"
"Aquest interludi va néixer en el tercer dia del viatge, en un estudi de gravació a Ciutat de Mèxic. Vam tocar-hi amb una formació de son jarocho: un quartet de tres generacions de músics, tots família, que eren una autèntica passada. Van començar a imposivar, i va ser un moment molt bonic. Nosaltres ho identifiquem com l'inici del nostre viatge."



16. "Por la vida"
"És una ranxera que vam escriure a Ciutat de Mèxic en el primer viatge, el 2021. Ens va quedar un tema adequadíssim a aquest context. És molt bonic i molt nostàlgic. És l'exaltació del vincle, un exercici de gratitud total. Per a mi, té forma de comiat, però per a altres pot ser un col·lega a qui es recorda..."



17. "0105 - Austin"
"Aquest interludi és d'un momentàs completament singular, sense cap pretensió, en què Kiko, de l'estudi Kiko Villamizar, de sobte es va posar a cantar a capela, davant del micròfon, una cançoneta que havia escrit per a la seva mare. És una oda a la família, que porta al llimb de sentiments entre els que estan i no estan, i al llaç etern que pot haver entre consanguinis. A nivell musical, és un xoc perfecte entre una veu completament orgànica i la música que li vam posar en un context molt aeri i electrònic, en què l'harmonia acompanya la veu sense ser intrusiva."



18. "Vive en ti"
"És un tema molt solemne i molt sobri, que a poc a poc, es va activant. Bàsicament, és un tema de comiat, ja que en aquest temps, també hem tingut experiències de pèrdues i de deixar anar —tant a situacions com a persones—. Quan el dolor hi és, s'ha d'acceptar, i l'has de seure al teu costat i deixar que sigui, que et travessi; no se'n pot fugir. Hi utilitzem la metàfora de la lluna: perquè quan una cosa fa mal és com si miressis al cel i només veiessis la lluna plea, no et deixa veure el firmament per culpa de la seva llum. Però la cançó, aquesta acceptació del dolor, també és alliberadora. I vam creure que era bonic per acabar el disc, perquè al final et relaxa el cos i acceptes que la vida és com és. Acceptem que tot el que vingui a partir daquesta expressió serà un regal sense cap pretensió, i acceptem que la indústria i el món van per una altre camí, i que estem proposant una cosa diferent a allò que la gent consumeix —bé, "escolta"— avui dia."




19. "0032 - Chacahua" – (Outro)