El segon disc de Sara Roy, Alter ego (Halley Records, 2024), vol esdevenir tota una declaració d’intencions. Basat en el so electrònic propi de les pistes de ball, l’artista manresana –procedent del grup Macedònia– presenta un recull de cançons farcides de metàfores i jocs de paraules que mostren una nova cara, i això sense perdre la seva essència. El disc veurà la llum el diumenge 24 de novembre a les 22h, però avui n'estrenem una última pista en primícia, "El que no vaig poder ser".

A “El que no vaig poder ser” et mostres segura de tu mateixa, però cantes: ‘Seré el que no vaig poder ser’. A què et refereixes?
Cada vegada que faig alguna cosa penso que ho hauria pogut fer millor... Amb els anys he après a valorar que la majoria de coses les faig des del cor i amb bona voluntat. Potser després veuré que no han quedat ideals, però vull estar convençuda d’haver-les fet de la millor manera possible. Això sí, si tornés a passar per una situació semblant, hi aplicaria tot el que he après.



Qui és l’àlter ego de Sara Roy?
El meu àlter ego apareix per primera vegada a la cançó “Ja no m’importa”, i representa la part més atrevida i empoderada de mi mateixa. Soc una persona molt perfeccionista i el fet d’haver-me deixat anar m’ha permès jugar més amb les melodies i provar nous canvis de sonoritat. Això sí, sense perdre l’essència i mantenint ben presents les meves arrels.

El disc arrenca amb una cançó homònima on et presentes com una diva del pop que dona pistes de la nova sonoritat. A què és degut aquest viratge cap al pop electrònic?
Ha sorgit de manera orgànica. Escolto molts gèneres diferents, però la música de final dels noranta i principi dels dos mil sempre ha estat una gran influència per a mi. Amb aquest nou disc he fet un viatge cap al passat, a la meva infància, quan de petita m’emmirallava en artistes com Britney Spears, Madonna o les Spice Girls. Somiava en ser com elles, una nena empoderada, lliure i amb èxit. Amb els anys, però, vaig anar assumint nous referents i vaig adonar-me també de la part fosca d’aquella escena, així que he decidit representar-la afegint-hi un punt de crítica.


Com tota estrella del pop, però, els inicis sempre acostumen a anar acompanyats de crítiques i qüestionaments. En el teu cas, vas rebre molt de 'hate' a les xarxes socials.
En l’entorn de les xarxes socials sempre reps comentaris negatius que en alguns moments costen de trampejar. Però soc optimista i penso que mentre sigui feliç, no m’importa no arribar enlloc. El focus el vull posar en el camí. Per sort, la família i les amistats sempre m’han comprès i m’han donat tot el suport.

“Ja no m’importa” la dediques a tots aquells que no van creure en el teu projecte. Quin consell donaries a qui estigui lluitant pels seus somnis i estigui rebent crítiques destructives?
No fer-ne cas! Les crítiques constructives cal escoltar-les, però les destructives, mai. Cal dir més coses positives. Hi ha una tendència a comentar només el que no ens agrada, i no el que ens emociona. I això em fa molta ràbia.


A “Jo soc com tu” col·labores amb la Fundació Maresme, que treballa per construir una societat més inclusiva. És important crear una cultura més accessible per a tothom?
Molt! Aquestes iniciatives són les que donen sentit a la meva feina. La música també serveix per transformar el món i crec que hauríem de fer més accions com la que impulsa la Fundació Maresme.

La societat en què vivim cada cop està adoptant un ritme més frenètic. La vida és com un tren a “Alta velocitat”?
Els darrers anys és quan més s’hi ha convertit. En el món de la música predomina la filosofia del fast food. Tot caduca de seguida i cal publicar constantment. Però les cançons, com tot, necessiten temps.


El disc 'Alter ego' es tanca amb una peça corprenedora dedicada a un ésser estimat que, malauradament, ja no hi és. Els records són essencials per mantenir vives les persones que estimem?
Les persones segueixen vives gràcies als records. La cançó “Cor de cendra” la vaig compondre pensant en el meu avi, una persona a qui m’estimava molt i amb qui tenia una connexió especial. La seva pèrdua m’ha costat molts anys de pair i encara hi ha moments en què em venen ganes de plorar. Va ser dur, però necessitava escriure-li una cançó. Penso que és important que ens traguem del damunt el tabú de parlar de la mort, i que ens comuniquem amb els nostres avis molt més del que ho fem.