Joaquim Vilarnau (Manresa, 1966) és periodista i escriptor especialitzat en temes culturals i sobretot en relació amb la música feta als Països Catalans. Ha col·laborat en un grapat de mitjans (Avui, El Punt, El Temps, Cavall Fort...) i especialment amb l'Enderrock, del qual va ser director de redacció i on encara publica habitualment. Ha escrit més d'una vintena de biografies (de Carles Sabater, Brams, Antònia Font, Pep Sala), llibres musicals i llibres-CD, entre els quals destaquen títols com ara Trencant el silenci. Els recitals de la transició (Mina, 2006). Enguany presenta L'estaca. Crònica d'una cançó sense fronteres, primer títol de l'editorial Enderrock Llibres. 

'L’estaca. Crònica d'una cançó sense fronteres' (Enderrock Llibres, 2024) es va presentar per primer cop el passat 14 de novembre a la llibreria Ona de Barcelona. Com vas veient la recepció del públic lector a les dates de presentació?
La reacció és bona i la gent hi està interessada. La presentació a Barcelona, amb la presència de Llach, va ser divertida i la gent va riure. L'objectiu també és desdramatitzar alguns aspectes durs de la història. És a dir, expliquem les coses com van ser, i parlem d'una època difícil, però sempre intentem posar-hi un punt d'optimisme.
 
Des de quan recopiles versions de “L’estaca” en altres idiomes i per què et va sorgir aquesta fal·lera?
Tinc una malaltia associada a la música, que és la versió: sempre m'ha agradat aquest món. I tinc guardades versions de cançons de Bob Dylan, per exemple, en francès. Però les que miro de tenir controlades són les versions catalanes. I quan veus que hi ha una cançó que comença a destacar i que se'n van fent més i més versions, és quan veus que està passant alguna cosa. El primer article que vam fer a l’Enderrock sobre això va ser al 2002 així que, com a mínim, ho faig des de fa més de vint anys.
 
Quines són les cançons més versionades?
No ho tinc actualitzat, però pel que fa a en Llach, estic segur que les tres més versionades són “L'estaca”, “País petit” i “Que tinguem sort”. Els altres artistes estan a molta diferència de “L'estaca”, en part perquè no hi ha la varietat d'idiomes i d'històries al darrere. També hi ha moltes versions de “Paraules d'amor” de Serrat, d'"Al vent” de Raimon, de “Qualsevol nit pot sortir el sol” de Sisa… Fins i tot d'una cançó americana com “Puff, el drac màgic”, hi ha moltes versions en català.

Quantes vegades has treballat al voltant de "L'estaca", i en quina mesura en aquest llibre tot s’amplifica?
El 2002 vam fer un reportatge molt petit a Enderrock. El 2018, al número extraordinari dels 25 anys de la revista, vam entrevistar Llach parlant sobre la cançó i vam recopilar-ne versions —en aquell moment eren 255—. També hi vam parlar d'altres altres cançons que havien sorgit a partir de “L'estaca”, una part anomenada l'estaca inspiradora, que ara he ampliat amb més referències. Són tot de cançons que fan referència a l'avi Siset, a l'estaca o al tomba-tomba. A la presentació de Tarragona vaig fer notar a Joan Reig que surt al llibre perquè una cançó seva del primer disc d’Els Pets, “Terra-Billy”, diu: ‘Tant de tombar estaques, Tants cops de destral/ Diguem no, cridàvem./Quasi tot està igual’. És a dir, que si no hi hagués hagut “L'estaca”, aquesta cançó hauria sigut diferent.


Sempre s’ha dit que la Maria Aurèlia Capmany va tenir molt a veure amb què “La columna” original de Llach acabés dient-se “L'estaca”, però tu has explicat que també hi van jugar un paper Jaume Vidal i Alcover —parella de Capmany—, el mestre Francesc Burrull i Josep Maria Espinàs. Com va ser?
Llach en aquell moment era menor encara, i tenia molta més habilitat en fer músiques que no pas en escriure lletres, i l'Espinàs el va ajudar molt. Un dia li va portar una cançó que es deia “La columna” i l'Espinàs va dir que allò no ho podia salvar ni ell i el va encomanar a Maria Aurèlia Capmany. Ara, hem documentat que, entremig, es va fer una reunió a Concèntric amb Maria Aurèlia Capmany, l'Espinàs, l'Ermengol Passola, la Roser Domingo, en Francesc Burrull…. I en un moment donat, van cridar l'Anton Carrera, que era un poeta que també treballava a l'editorial i li van preguntar com en deien, a la plana de Vic, de lligar els gossos. 'No els lliguem, els estaquem’. I Maria Aurèlia Capmany va exclamar, ‘Ho veieu? Ja tenim títol!’. Capmany també reivindicava sempre el paper del Jaume Vidal i Alcover, perquè a Mallorca es diu també "estacar" i, si ella havia dit ‘Ho veieu’, vol dir que ja devia d'haver dit alguna cosa en aquest sentit o ho tenia en ment. I això era gràcies a Jaume Vidal i Alcover. És a dir, que és va ser un procés una mica coral.

La relació entre el jove Llach i les patums, va anar més enllà de “L’estaca”?
Quan Espinàs diu "Vés a veure la Maria Aurèlia Capmany", Llach sabia perfectament que l'opinió que tenia l'escriptora sobre la seva obra era bastant negativa. Sobre el primer disc, Capmany va fer unes declaracions dient: “Si tota la joventut catalana és com Lluís Llach, el país està perdut”, pensant en “Que feliç que era mare”, que li havia semblat folletinesca. Sabent això, el cantant va agafar “La columna” i se'n va anar a casa l'escriptora. És a dir, no van començar la seva relació des de zero, sinó de més avall. Això també ens indica com s’empassava l'ego, i la capacitat de treballar de l’artista. Van treballar molt, i segur que totes aquelles sessions van servir no només per "L'estaca" sinó també per altres cançons. Capmany no li va fer la lletra, li proporcionava claus i li plantejava reptes. Al final es van fer molt amics.


La primera versió de “L’estaca” en una altra llengua la va fer el 1972 l'occità Patric Martin —un dels màxims exponents de la Nova Cançon Occitana—. Què en destacaries?
El Patric va venir a un concert proper a Barcelona i va veure que en un moment donat la gent demanava una cançó, que els músics la tocaven, i que el cantant, que era Lluís Llach, s'apartava del micròfon per no cantar-la perquè la cantés el públic. I a banda que li va agradar molt la cançó, ja va entendre que era una cançó prohibida, cosa que el va estimular també a fer la seva versió. En aquesta, hi va introduir una petita variació musical que es manté en la majoria de versions fetes a l'Estat francès. Una de les coses més interessants, però, és que de la mateixa manera que en l'original, Llach rep l'ajuda de Capmany, en aquesta versió occitana, Patric demana ajuda a un poeta occità, Joan-Ives Roièr. I això ha passat amb diverses llengües, que hi ha hagut intel·lectuals que han ajudat a fer les versions. Per exemple, una de les que està més “de moda” últimament, que és la belarussa, la va fer una persona que havia sigut el president del Pen Club del seu país, Andrei Khadanovich. 


De "L'estaca" se n'han fet 455 versions en més de 40 llengües i països. Quina és la història que més t'ha sorprès?
A mi m'agraden les versions que tenen una història al darrere. El que ha passat a Polònia és una cosa increïble i el que ha passat a Belarús, també. Però a petita escala, a mi m'emocionen històries com per exemple l'Alemanya. Cap als anys 80, ja la van adaptar dos germans, Henrich i Oskar Kröher (Hein & Oss), considerats els pares del folk alemany. El 2017, un músic i periodista va venir a fer un reportatge a Barcelona i va veure que es cantava "L'estaca" en unes protestes davant del Parlament. I es va quedar enamorat de la potència de la cançó. Quan va tornar a Alemanya, va comprar un parell de versions del Llach, una en directe i la d'estudi, i va buscar-ne informació. Va veure que ja hi havia una versió en alemany molt ben feta, va canviar un parell de paraules, la va adequar una miqueta, la va arranjar de nou i la va incorporar al seu repertori. Un dia va anar a cantar al bosc de Hambacher, al centre d'Alemanya, ocupat per militants ecologistes que volen evitar que la indústria del carbó en tali els arbres. Entre les cançons que va cantar hi havia "L'estaca". El més impressionant és que quan va començar a cantar “L'estaca” tothom se la sabia, i ell no s’ho esperava. Després va saber que era una cançó molt popular en ambients escoltes del país. Històries com aquestes per mi són les que tenen potència. Després la va gravar amb el seu grup, Prinzessin & Rebell. Diu que la va versionar perquè en les circumstàncies actuals calia una cançó contra el feixisme, també a Alemanya.


El 15 de gener del 1976, Llach va cantar "L'estaca" al Palau dels Esports. Aquest concert va donar impuls a la projecció internacional de la cançó?
Sí, ja hi havia alguna versió prèvia, però la versió de Polònia, "Mury" (1981) és filla del gener del 76. Hi va haver una persona, Bozena Zaboclicka, que va portar el casset de Llach a Polònia i el va ensenyar a estudiants d’Hispàniques. A partir d'aquí es va anar fent audicons d'aquestes cançons. En una de les audicions hi va assisitir el cantant Jacek Kaczmarski, que va quedar impactat sentint tot el disc i mirant les fotos de la carpeta de l'àlbum. I va decidir fer la seva lletra inspirada en “L'estaca”.

Quina seria la gran diferència entre una lletra i l'altra?
Kaczmarski va fer una primera estrofa revolucionària, on només canviava "l'estaca" per un "mur". A partir de la segona estrofa, però, marca distàncies amb la cançó original. Hi explica que ell es va imaginar que tota aquella gent junta, quan sortia del Palau d'Esports de veure en Llach, podien fer qualsevol cosa. Tots els ideals són molt bonics, però la massa pot fer coses de les quals després no ens en podem sentir contents. Fins a quin punt això és responsabilitat del cantant o de la cançó? Segons Kaczmarski, hi ha un moment que l'obra s'escapa del cantant. Ell deia que "Mury" havia sigut un gran èxit comercial, però que havia sigut el seu fracàs artístic més gran, perquè ell l'havia concebut com un himne contra els moviments de massa i havia acabat sent l'himne Solidaritat, és a dir, d'un moviment de masses.
 

Una de les versions més difoses de “L’estaca” a l’estranger,  és precisament “Mury”, com dius, l’himne oficiós del sindicat Solidarność. Quina vida té?
Sí, hi va haver aquells primers estudiants i la versió de Jacek Kaczmarski. Després hi ha una altra versió fidel a l’original; però la famosa és la del 1981. Es converteix en un himne de Solidaritat, en l’indicatiu de l’emissora de Ràdio Solidaritat. Es fa molt famosa, fins al punt que el règim comença a tenir-li por; una cançó que havia arribat a Polònia per uns antifeixistes, i que aleshores va fer por als comunistes. De fet, l'última vegades que es va aixecar l'estat de setge que hi va haver, un grup parapolicial va estovar, fina a matar-lo, un flautista que tocava “L’estaca”. És a dir, “L’estaca” té un mort. "Mury", que era un himne contra els moviments de masses, acaba tocant-se de manera grandiloqüent a la celebració dels vint-i-cinc anys de Solidaritat. Com diu Bozena Zaboclicka, és curiós que en la celebració  d'un moviment revolucionari polonès es convidés un músic francès mainstream com Jean Michel Jarre per interpretar una cançó catalana. Segur que a Kaczmarski aquesta pompositat no li hauria agradat.   


Tornem al concert d'aquell gener de 1976, on tot això va començar: què tenia d'especial?
Per mi és un directe excepcional. Jo evidentment no vaig ser-hi, però escoltar-lo et transporta a un moment de la nostra història amb una intensitat increïble. Penso que hi ha molt pocs directes que emocionin tant. El del Camp del Barça de Lluís Llach és molt emocionant, però no té aquesta força. I directes d'altres grups, fins i tot a nivell europeu, en conec molt pocs de tan rellevants pel context polític i per tot. Tot i que ara he sentit el concert sencer i s'hi sent algun “visca Catalunya lliure”, que en el disc van obviar.

El 1974, Llach estava exiliat a França. Penses, però, que s'ha publicitat més l'exili de Serrat?
És molt complicat. S’ha parlat molt de l’exili de Llach, hi ha molts llibres sobre això. Però amb el del Serrat, jo crec que hi ha una mica de confusió: hi ha gent que pensa que es va haver d'exiliar després de l'afer d'Eurovisió i no, va ser després d'unes declaracions a meitat dels 70, en les quals criticava les últimes penes de mort del franquisme. I a més a més, Llach es va “exiliar” voluntàriament perquè no el deixaven treballar, i Serrat sembla que, si hagués tornat, hauria patit alguna represàlia superior.


Llach va dir, a la presentació que vau fer a Barelona, que a París es va trobar amb exiliats d’arreu del món però sobretot cubans, uruguaians, grecs i polonesos. Les cançons d’autor més potents es poden adjudicar a contextos sociopolítics complicats?
Que hi hagi un context sociopolític complicat fa que es pari atenció a un artista determinat; és indubtable. El fet de venir d’un estat on hi havia repressió, feia que t’hi miressis. Recordo, per exemple, quan hi va haver tot el moviment sandinista a Nicaragua i venien artistes com Carlos Mejia Godoy i la gent tenia més interès per saber què estava passant. Si vens d’un context menys complicat, no passa tant. Suposo que la solidaritat fa que t’hi fixis més. Però això no garanteix res, ni vol dir que un artista no valgui la pena si ve d’un context menys complicat o normal. També hi ha moltes cançons molt bones i molts artistes bons que han passat desapercebuts. En cap cas vull dir que sigui bo que hi hagi una dictadura per la projecció dels artistes.
 
Les organitzacions polítiques internacionalistes de l’època, no només les associacions culturals, també van tenir molt a veure amb la projecció dels artistes?
En aquest context hi havia la xarxa del partit comunista que funcionava com un rellotge. Aleshores el partit comunista italià feia la Festa de l’Unità, a Itàlia i convidava artistes catalans i de tot el món. Pi de la Serra ha explicat alguna vegada que havia acollit a casa seva a alguns artistes brasilers i em penso que venia d’aquesta xarxa del partit comunista. 

Assegures que “L’estaca” és "l’aportació catalana més important del cançoner revolucionari del món". També dius que no sempre amb el sentit d’esquerres que li suposem des d’aquí. Ara mateix és una de les cançons prohibides en el règim despòtic d’Aleksandr Lukaixenko a Belarús. Per tu encara té tot el sentit i actualitat la cançó?
El 82% de les versions que se n'han fet s'han publicat ja al segle XXI, i un 50% del total són dels últims deu anys, aproximadament. Per tant, sí, té tot el sentit. “L'estaca” sempre serà vigent perquè és una cançó associada a la lluita per la llibertat.