Ens està quedant un país un xic desdibuixat. A la Rambla ja no podem comprar ramets de flors i tothom parla en estranger. Però almenys encara tenim alguns mestres de la ironia i la conyeta nostrada. Dimoniet de la Ciutat dels Sants, Joaquim Portet Sardà va venir a aquest món absurd el 20 d’octubre de l’any 1957, quan feia pocs dies que la Unió Soviètica havia posat en circulació orbital el primer satèl·lit artificial de la història, l’Sputnik 1. I tant o més important, aquell any als Estats Units Little Richard havia enregistrat “Lucille”; els Everly Brothers, “Bye Bye Love”; Paul Anka, “Diana”, i els Crickets de Buddy Holly, “That’ll Be the Day”... Cançons amb què s’anava configurant acceleradament un llenguatge bàsic i juvenil, el rock’n’roll, amb la guitarra com a instrument totèmic.

Aquesta és la gran escola de matriu nord-americana —enriquida amb els Beatles, amb les derivacions dels seixanta i amb un fil surrealista autòcton— que ha definit sempre tota la música de Quimi Portet, que durant la joventut va coincidir amb la moguda new wave, primer, i la posmodernitat vuitantera, després. A Vic i Barcelona, el nostre home i la seva guitarra van recórrer festes i escenaris amb grups d’energia desbocada i noms simpàticament coloristes i irreverents: Kilimanjaro’s, Kul de Mandril, Los Rápidos... En aquest darrer va coincidir amb el cantant Manolo García, amb qui poc després va formar Los Burros, i van acabar fent història tots dos junts al capdavant d’El Último de la Fila.

La ironia absurda no la van perdre mai, però van anar adquirint un refinament pop que els va fer anar guanyant més i més públic. El posat de Portet, amb els seus rínxols, les ulleres de sol, la guitarra elèctrica i el rictus seriós era el contrapès a la veu florida i arrossinyolada del descamisat García. Com un capitell romànic al costat d’un retaule barroc, però en perfecta harmonia. El 1998, el grup es va desfer i va fer el salt de l’èxit internacional a l’intercomarcal, endinsant-se per un camí més personal i proper que ja havia començat a caminar amb Persones estranyes (Dro, 1987). I així ha anat fent, deixant-nos un bon grapat de mitjos temps escrits en lo pus bell catalanesc. Aparenta ser un home tranquil, però du una bèstia dintre seu. També hi du un intel·lectual que expressa amb moderats aforismes una modesta filosofia. És seva la frase: “L’humor és l’anarquia que triomfa per uns breus instants”. La trobareu en una cançó amb un títol que sembla del 1957: “Oh My Love”.