La carrera musical del cantautor de Sant Feliu de Llobregat Ramon Mirabet, s’ha caracteritzat per seguir els dictats del cor i no plantejar cap estratègia comercial per assolir l’èxit. Després de més d'una decada publicant musica, Mirabet presenta el seu cinquè àlbum, titulat V (autoeditat, 2025), en el qual, per primera vegada, ha inclòs dues cançons en català. Avui, estrenem en primícia un d'aquests temes, "Per sempre més". 


Estrenem una de les dues cançons en català que trobem en aquest disc, "Per sempre més". Què reflecteix la lletra d'aquest tema?
"Per sempre més" és una conversa que gairebé vaig tenir amb el meu pare, que es deia igual que jo. I dic expressament ‘gairebé’ perquè va ser un moment que em va impactar molt. El pare s’estava morint i ja estava en fase agònica. Vaig compartir-hi moltes hores en una habitació, nosaltres dos sols, ell ja amb els ulls tancats i en un procés terminal. En aquell punt no vam arribar a parlar verbalment, però ens vam dir moltes coses. La cançó només podia ser en català perquè amb el meu pare parlava sempre en català.

Amb quina voluntat decideixes fer, per primera vegada, dos temes en català? 
Recordo el 2013 quan estava acabant de gravar el meu primer senzill amb Marc Parrot, “Happy Days”. Sonava collonut i estàvem molt emocionats, però hi va haver qui em va dir que, tot i que estava molt bé, no me’l compraria ningú i que cap companyia el publicaria perquè era en anglès. Allò em va em va encendre una espurna de rebeŀlia i em va reafirmar a continuar cantant en anglès. La companyia multinacional Warner, amb la qual vaig fitxar per editar els meus discos, em proposava que cantés en castellà, i la gent del poble, de Sitges i de Sant Feliu, em demanava que fes cançons en català. Al final vaig decidir que ho faria quan sortís de mi i no pels altres condicionants externs. He volgut ser honest amb mi mateix.

La cançó dedicada a Salvador Dalí és la musicació d’un poema de Josep Palau i Fabre, composta per Toni Xuclà. Per què l’has volgut recuperar?
Perquè em va agradar tant l’experiència de cantar i transmetre una cançó en la meva llengua que l’he volgut recuperar amb una nova producció. L’he inclòs en aquest disc perquè forma part de la meva història. Realment “Salvador Dalí” va ser la primera cançó que vaig enregistrar en català, i es va incloure al disc Doneu-me un cor més petit, que aquest que tinc no se m’obre (Picap, 2017), editat amb motiu del centenari del naixement del poeta Palau i Fabre. Tot i això, vull aclarir que ja n’havia gravat una altra en català abans, una nadala titulada “Nadal” (autoeditat, 2013), que es pot trobar a Spotify però no forma part de cap disc. I també fa un parell d’anys vaig gravar “El crit” (autoeditat, 2023), que és un clam a la vida i a l’amor.

 
T’has sentit còmode cantant en català?
Sí, molt. Per mi era un repte escriure una cançó en català. M’hi he sentit molt a gust perquè quan escric en català –o en castellà– tinc aquest punt de pressió de saber que tota la gent que em coneix podrà llegir i entendre el que he escrit. És una manera de donar valor a la paraula amb el seu màxim exponent. Escriure en la meva llengua és una vivència molt bonica que m’ha agradat experimentar, i que em fa sentir molt bé. Fins i tot he tingut la por del full en blanc. Penso que he fet un exercici d’honestedat, sense fer servir paraules difícils ni una poètica sofisticada. Simplement, he volgut ser qui soc i ja està.

Hi ha artistes que han fet el pas al català que diuen que és molt diferent cantar ‘I love you’ que ‘T’estimo’, i que l’anglès és com una cuirassa que posa distància.
Sí, fer servir l’anglès o qualsevol altra llengua a l’hora de cantar és com una manera de posar-se una màscara. Fa que sigui tot una mica més fàcil i és com amagar-se una mica davant del que et puguin dir. Per això, en el meu cas, escriure cançons en català ha estat un exercici per despullar-me, treure’m la màscara i deixar anar alguns complexos. Per exemple, a l’hora de cantar sobre una cosa tan bonica i senzilla com dir ‘t’estimo’. De fet, personalment, opino que és molt més bonic dir ‘t’estimo’ que no pas ‘I love you’. Tenim una llengua preciosa.
 
Les dues cançons en català són emocionalment importants per a tu. D’ara endavant, reservaràs el català per a aquest tipus de cançons més introspectives?
No, de fet crec que serà més aviat al contrari. A Catalunya hi ha una escena molt potent, amb grups que han estat capaços de portar a les cançons el dia a dia de les nostres vides. Jo, un cop ja m’he espolsat els complexos i les barreres mentals, m’he sentit alliberat perquè he connectat amb una part de mi molt fràgil i molt personal que m’agrada compartir amb la gent. En el meu cas, el fet de cantar ja va ser un alliberament i un trencament de barreres perquè sempre havia tingut molta vergonya. No havia cantat mai davant de ningú i em vaig dir que havia d’espolsar-me les ximpleries, perquè em feia feliç i volia cantar. Cada pas que faig en el camí de la música és com un alliberament.



Al disc hi podem sentir des de temes de pop lluminós que abracen la música funk i disco –com “Love Is Everywhere”– fins a cançons nascudes als carrers de Mèxic inspirats en el poeta cubà Alexis Valdés –com “Esperanza”–. Quin és el fil conductor?
Sempre parlo del que visc a cada moment, i és una manera d’explicar les inquietuds, pors, alegries o desitjos... En el cas de “Love Is Everywhere” va sobre les ganes que tinc de pujar a l’escenari i cantar davant el públic. Moltes vegades es produeix una comunió que és com una bola de llum, amb la gent iŀluminant el concert amb els mòbils i els encenedors. I això també passa simplement amb les mirades. Quan soc a l’escenari i veig els ulls plens de llum del públic es crea un moment màgic. 
 
I les altres cançons...?
Soc una persona molt reservada en moltes facetes de la vida, però hi ha un punt en què el cos em demana que cridi com em sento i les ganes que tinc de viure. A les cançons intento transmetre aquest sentiment. Aquest disc reflecteix molt la meva etapa actual, em sento alliberat de moltes pors, molt més segur de qui soc i encara a la recerca de qui vull ser.

I pel que fa a la música?
Vaig començar la meva carrera fent dos discos molt orgànics, Happy Days (autoeditat, 2013) i Home Is Where the Heart Is (autoeditat, 2016). Quan els escolto, sento que al darrere hi ha una banda. Després, com que vam començar a fer més festivals i a tocar davant més gent, al tercer disc i al quart –Begin Again (autoeditat, 2019) i Free (autoeditat, 2022)– hi ha una producció més èpica, de rock d’estadi. I també vam treballar més l’estructura de les cançons i sobretot les tornades. El primer gairebé no té tornades, només n’hi ha al tema “Happy Days”. A partir del següent ho vaig començar a treballar, i als darrers les cançons ja tenen una estructura pop d’estrofa-pont-tornada. I el nou disc beu de tots els anteriors. Té el so de banda i alhora busca una certa èpica. Hi ha una explosió de llum i de colors que intenta atrapar tot un festival o un estadi. 


 

L’HERÈNCIA DE CHICAGO

El títol del disc és simplement un cinc escrit amb números romans. Per què has escollit aquesta fórmula per al cinquè disc?
Això de titular els discos amb números romans ja ho feia el grup nord-americà de pop-rock Chicago, del qual el meu pare era un gran enamorat. I saps què més passa? L’últim disc que vaig publicar crec que va ser el meu millor disc però, en canvi, és el menys escoltat. I vaig pensar que si explicitava al títol del nou treball que és el cinquè potser algú tindria una mica la curiositat per anar a escoltar els anteriors. Es podria dir que, a banda que em sembla un bon títol, també em serveix d’homenatge a tots els altres discos que he gravat.
 
Vens d’una família de músics. Això t’ha ajudat a obrir-te pas en aquest món o ha estat un obstacle?
No, no ha estat cap obstacle en absolut. M’ha ajudat a obrir-me pas en el vessant personal, perquè els meus pares no em van forçar mai a dedicar-me a la música. Vaig estudiar piano dels 3 als 9 anys i ho vaig deixar perquè em feia vergonya tocar en públic. Em posava molt nerviós, i no me’n veia capaç. Quan ho vaig deixar, alguns professors van venir a casa per dir-los que era una pena perquè hi tenia facilitat. El meu pare els va dir que no em volia forçar i que la música tard o d’hora em tornaria, però que havia de sortir de mi. M’ha ajudat molt tenir uns pares artistes.
 
De quina manera recordes els teus pares?
Són els meus referents perquè eren dues persones que estimaven l’ofici de veritat, eren artesans de la música. Abans de cada concert, el pare netejava sempre el trombó perquè se l’estimava. No va creure mai en triomfar ni en ser conegut. Sempre pensava en fer bona música i poder-ne gaudir. Això sí que m’ha ajudat. Estimo la música fins al punt que si no m’hi dediqués professionalment, seguiria fent cançons només per a mi. 
 
Vas començar lluny del teu poble, tocant pels carrers de París. Què t’hi va portar?
Vaig estar sis anys tocant al carrer. L’any 2005 estava fent un Erasmus a París i vaig començar a seguir dos artistes de carrer. Anava a tot arreu amb ells fins que, un dia, em vaig envalentir i vaig cantar amb ells. Si no hagués estat per aquesta circumstància, potser hauria trigat més a descobrir que tenia ganes de cantar. París em va marcar. Després vaig continuar per Anglaterra, Escòcia, Estònia, Alemanya... Vaig tocar al carrer durant tres anys més fins que vaig gravar una maqueta i em vaig instaŀlar a Montmartre. Llavors vaig estar tres anys tocant i venent la maqueta per aconseguir els diners per finançar-me el primer disc.
 
Com vas passar del carrer als escenaris?
Al final va ser el resultat d’un viatge intern que vaig fer. El carrer era el meu escenari natural, el lloc on aconseguia trencar el gel i cantar davant la gent que passava, que va ser el meu primer públic. Ara, amb la perspectiva del temps, ho veig com una etapa que vaig viure fins que, en un moment determinat, el cos em va dir que havia arribat l’hora de publicar un disc per poder ensenyar les meves cançons i que el lloc ideal per actuar era l’escenari. Va ser el moment en què vaig decidir que tenia ganes de trepitjar els escenaris igual com ho feien els meus pares.